Quart dia

Hora: 11:15h

Situació: Terminal d’arribades i sortides

Mentre em dirigeixo en cotxe cap a l’aeroport, per la carretera Palma-Artà, vaig planificant la jornada de recerca d’avui. En aquesta ocasió només m’interessaré per la comunicació, verbal o escrita, unidireccional o bidireccional (sobre la infraestructura de la terminal ja n’he parlat prou). De camí cap a l’aeroport em demano per les possibilitats que tindré d’encetar una conversa. Una conversa sobre què? Amb qui? Perquè amb els turistes estrangers (la majoria alemanys) hi ha la barrera d’un idioma que desconec. Amb els treballadors de l’aeroport no crec que pugui anar més enllà d’un conversa formal sobre el negoci aeroportuari (em repeteixo que la relació del passatger amb l’espai de trànsit és contractual). I amb els viatgers espanyols se’m planteja un dilema: què els dic? Tots estem acostumats a establir contacte amb l’altra gent depenent del lloc on ens trobem. A la meva feina (o a qualsevol institut de secundària) no em costaria ni mig minut posar-me a parlar amb algú sobre currículums, directives o adaptacions curriculars. A una discoteca o a un pub, tothom sap que qualsevol expressió del tipus “vius per aquí a prop?” resulta efectiva. Fins i tot en el medi urbà un es pot treure de la màniga una pregunta com “em pot indicar on és el carrer tal?” o “com puc arribar-me des d’aquí fins a la catedral?”. Però, i a un aeroport? Per molt que hi dono voltes no se m’acut la manera d’encetar un conversa mitjanament coherent amb algun usuari de l’aeroport. Sembla com si fos un lloc on els vincles socials són més “dèbils i precaris” del que opina Delgado quan parla sobre els espais urbans. Què demanar? Fer una enquesta? La gent n’està farta d’enquestes... a més, em diran “i vostè qui és?”... demanar-los potser on van de viatge? O com és la feina a un aeroport? No, amb preguntes com aquestes obtindré indiferència, respostes tòpiques o algun que altre insult. Mentre aparco el cotxe a la planta dos de l’aeroport arribo a la conclusió que he de ser més subtil...

Començo per la planta 0, la d’arribades. Em dirigeixo a la porta “E”. Recolzat a una barra metàl·lica d’una barrera, davant les portes automàtiques per on surten els passatgers, observo el meu voltant. En aquell moment surten amb les maletes un grup nombrós de dones que porten al cap unes orelles de conill envellutades amb llumetes que fan pampallugues. Qui havia dit que als espais de trànsit no hi ha lloc per a les sorpreses? Més tard observaré fins a tres grups més de dones (britàniques, la majoria) que venen a Mallorca per celebrar comiats de soltera (aquest és el turisme de qualitat que reclamem fa temps!). En un dels altres tres grups les dones porten escrit els seus propis noms, amb un material molt lluent, en unes camisetes de color negre. Enmig de la camiseta, sense cap vergonya, s’hi pot llegir Vicky PMT (Vicky pre-marital tour). La tal Vicky destaca d’entre totes les amigues amb una diadema al cap. Les dones d’un altre grup que també ve de festa porten escrit “Lesley’s bitches” (o sigui, “les putes de Lesley”, mare meva). M’estic començant a divertir molt, em penso que vindré més sovint a aquest aeroport. L’espai de trànsit com a lloc de disbauxa (això és nou). (L'aeroport com a lloc de festa)

El lloc on em trobo ara em porta molts records. Va haver un temps que justament fins a aquest lloc jo venia amb una certa regularitat per recollir a una persona molt especial en la meva vida. Recordo que eren uns instants emocionants: el trajecte en cotxe, l’espera, la retrobada, les abraçades. Quan la relació es va acabar, aquest lloc em provocava esgarrifances. Tanmateix, passats ben bé quatre anys, ja no sento res. O, més aviat, el que sento és una alegre nostàlgia, una sensació de satisfacció per haver viscut aquells moments i pels que vindran en el futur. Crec que de tot plegat en parlava molt l’escriptor francès Marcel Proust (jo només he llegit la seva darrera novel·la, “El temps retrobat”). Aquests sentiments tenen a veure amb la memòria sensorial. En la seva obra aquesta memòria es materialitza en la flaire de les magdalenes o les passejades per Combray. Unes sensacions que li rememoraven el temps passat. (emocions Proustianes)

Darrera meu hi ha un home amb un model de telèfon mòbil que està encastat directament en la seva orella. L’home consulta les pantalles amb els horaris d’arribada dels avions. Pitjant un botonet en un artefacte molt pla que porta a la mà (que gairebé ni li cal mirar), truca a algú. Pel tipus de conversa intueixo que es posa a parlar amb la bústia de veu. “Por qué puerta sales?”. Està nerviós, es mou amunt i avall. Em sembla que és la encarnació perfecta d’un cyborg. Ignoro si a més a més porta dentadura postissa, lentilles o un marcapassos, però el cert és que aquest estri electrònic forma part del seu cos, li permet mantenir converses, amb persones que no té davant seu, amb la mateixa facilitat de moviments que tindria en el cas d’una conversa convencional (i presencial). El que resulta estrany és que es comuniqui amb algú, per demanar-li per una porta de sortida, quan té la informació a la pantalla que està mirant (potser no se’n refia?). Seguidament, una dona gran també parla sorollosament per telèfon amb algú que està dins de la terminal. El fa sortir (encara sense les maletes), li dóna instruccions sobre on ha de dirigir-se quan hagi recollit l’equipatge (porta el telèfon a la mà però ara, suposo, desconnectat). No ha variat gens el seu to de veu, li parla a aquesta persona amb el mateix volum que quan ho feia per telèfon. Crec que la gent ja no distingeix una conversa via mòbil que una conversa presencial, totes dues formen part de les nostres vides. (Cyborgs)

La megafonia de l’aeroport repeteix els mateixos missatges canviant el nom de la persona interessada. Les veus són , evidentment, gravades: “Mr. or mrs. (...), please proceed to the meeting point”. Me n’adono, doncs, que en la comunicació que s’estableix en un espai de sociabilitat transitòria com aquest sovintegen més els missatges unidireccionals (el receptor no té l’opció de respondre immediatament ni l’emissor de rebre la resposta tot d’una) que no una veritable interacció instantània. No sé si estic utilitzant aquests conceptes correctament, però de moment em serveixen per tal d’aclarir-me. (comunicació uni i bidireccional)

Comencen a aparèixer treballadors de les touroperadores que porten a les seves mans cartells que anuncien el nom d’algun particular o d’una companyia turística. Romanen immòbils enmig del passadís, en silenci, mirant cap a les portes de sortida. Cadascú porta un uniforme diferent. N’hi ha que no en porta. Molts d’ells es comuniquen amb walkie-talkie, una versió diferent d’aquest tipus absurd de comunicació a curta distància mitjançant un aparell electrònic (com en el cas anterior amb els mòbils). Decideixo moure’m de la meva posició i m’assec en unes cadires a prop d’una altra sortida. Tinc a la meva dreta, donant-me l’esquena, un grup de tres persones sud-americanes (possiblement argentines) i a la meva esquerra a un matrimoni que també sembla argentí. Entre ells no es diuen res, em dóna la impressió que no es coneixen. Em sembla fascinant el mestissatge, el fet que el món s’hagi tornat tan global: a l’aeroport de Mallorca, estic ara mateix assegut amb tota normalitat entre dos grups de gent que són d’un altre hemisferi. El matrimoni manté una conversa informal que em costa seguir. Parlen amb frases breus que no obtenen una resposta immediata (una altra vegada la comunicació unidireccional?). Més que conversa sembla un brainstorming. Parlen de moblar un pis i, alhora, sobre la porta per la qual sortirà la persona a qui estan esperant. Ell fa un sorollet molt molest colpejant el seu anell contra una cadira metàl·lica. Malgrat que jo sec al darrera, no li preocupa si em pot molestar o no. Sembla com si els altres no existissin a un aeroport. L’altre grup de sud-americans manté una animada conversa sobre un tema que no arribo a entendre. De cop i volta s’aixequen. Al matrimoni se li afegeix un altre grup que esperava en un altre punt de l’espai. Saluden a algú que hi ha a l’interior de la terminal, més enllà del vidre, aprofitant que la porta s’ha obert. Però l’altra persona (pel que veig, una dona molt gran) no els veu. Es produeix una d’aquelles situacions absurdes entre éssers humans: uns que saluden i d’altres que miren però que no veuen res o no entenen què passa. Un treballador d’Air Europa s’acosta fins a ells per dir-los que els seus familiars tenen problemes amb l’equipatge (un detall molt amable i gens habitual). En aquell moment comencen a sortir passatgers amb el seu equipatge, tot just recollit fa uns segons de les cintes transportadores. El porten a la mà o en carrets.

Observo la varietat de comportaments quan es troben (o es retroben) amb qui els estan esperant. Una parelleta jove d’espanyols es dóna un petó breu però contundent als llavis. Els treballadors de les companyies turístiques (homes i dones) reben als turistes amb un Willkomen o simplement assenyalant cap a l’autocar que els espera a l’exterior. Els argentins es donen unes abraçades sinceres i emotives. Cap espanyol fa res semblant, com a molt dos petons a cada galta. Els costums i els rituals propis de cada cultura prevalen en aquest espai de trànsit. (rituals a la sortida)

Enmig del lloc de trobada (el lloc de “xoc”) entre els que arriben i els que s’esperen, tres treballadores nòrdiques uniformades parlen alegrement. Observo que els treballadors es relacionen només entre ells. Els de camisa blava parlen amb els que porten camisa blava, els de les armilles a ratlles ho fan entre ells. Només excepcionalment treballadors de touroperadores diferents se saluden o parlen entre ells. És un símptoma una mica estrany de corporativisme. Un treballador amb un posat amanerat li diu a un noi d’una altra companyia: “estos dos son tuyos”. Tractem al turisme com si fossin bestiar. Els neopastors de la postmodernitat són els guies de viatge, només que ara són les ovelles les que cerquen, les que reclamen, perdudes, el seu pastor. (corporativisme)

Aleshores succeeix un incident que em permetrà dialogar amb una persona allà mateix. L’encarregada de la seguretat en aquesta zona és una dona d’uns cinquanta anys vestida amb un uniforme de la companyia Grupo Trablisa. L’aspecte d’aquesta senyora (massa gran per a aquesta feina i uniformada d’una manera excessivament masculina) és un símptoma de la precarietat laboral d’aquests temps. Una sèrie d’estrangers pretenen entrar a l’interior de la sala de recollida d’equipatges. La senyora els hi nega l’accés de molt mal humor. Com que em veu recolzat a la barana metàl·lica, molt a prop d’ella, amb una llibreta a la mà, crec que em confon amb un treballador de l’aeroport. Sense que jo li digui res, em diu (amb un marcat accent andalús o extremeny) que aquesta gent sempre li fa el mateix, que pretenen anar on els dóna la gana, que ja està bé d’haver de suportar a tant estranger, que n’està farta. Es tracta d’una immigrant malparlant dels immigrants temporals de luxe (els turistes), una veritable paradoxa. O potser no, perquè ella va venir a Mallorca precisament per treballar per a aquesta elit. Me n’adono que m’està parlant a mi només per desfogar-se. Estic a punt de moralitzar una mica amb la situació tot dient allò de “no tothom és igual”, però vist el nerviosisme d’aquesta pobre dona (fa pena, la veritat) arribo a una conclusió: ella espera de mi una resposta solidària. Decideixo seguir-li el corrent i li dic que sí, que ja està bé, que els d’aquí ja no podem més d’haver de viure del turisme. És una conversa que he mantingut moltes vegades amb els meus alumnes de l’escola d’adults. La majoria fa de cambrer, de recepcionista, de transportista o de paleta. És a dir, la majoria viuen de i per al turisme. Soc incapaç (ni amb ells ni amb aquesta dona) de canviar de repertori interpretatiu. És el discurs sobre el turisme que s’ha construït després d’anys de servilisme i decadència. La conversa finalitza quan un altre estranger despistat pretén accedir a la zona restringida. M’animo aleshores a xerrar amb una de les noies que subjecta un cartell. Quan he arribat a l’aeroport m’he fixat que un vol procedent de Viena pateix un endarreriment de prop d’una hora. M’atanso a aquesta dona (un jove d’entre 25 i 30 anys, espanyola) i li demano si està esperant aquest vol que ve d’Àustria:

“no, yo espero a ingleses”

No he tingut sort. Si s’hagués produït la coincidència que jo m’esperava haguéssim pogut parlar d’altres coses. La noia s’ha sentit estranyada quan ha escoltat la pregunta que li he fet. Suposo que en aquest lloc tot funciona automàticament, ningú en demana res, tot se sap d’antuvi. Malauradament no anem més enllà, no ens diem res més. Segueixo observant pels voltants (fent, veure, és clar, que estic esperant el vol de Viena) i veig com ella m’està mirant dissimuladament, encara sobtada per la pregunta que li he fet. La situació és ambigua, pot portar a més d’un equívoc. En un altre lloc, tots dos interpretaríem aquesta escena d’una forma molt diferent. Però allà, a un aeroport, una conversa com aquesta sembla que no té sentit. Aquest espai anul·la el contacte humà, ens fa sentir més estranys i més incòmodes del que ens sentim en les nostres relacions habituals amb desconeguts. Fins i tot quan hi ha poca gent (tres o quatre persones esperant en aquesta porta), ningú no diu “bon dia” o “avui plourà”. Em demano a mi mateix si existiran parelles o amics que s’hagin conegut en un ambient com aquest. Si a la terminal d’un aeroport es poden establir llaços d’amistat o relacions sentimentals. Repasso mentalment una llista de pel·lícules que em ve al cap, i reconec que en el cinema hi ha relacions es consoliden, per exemple, dins dels avions. Però molt poques històries (reconec que no en recordo cap) estan escrites utilitzant la zona d’espera d’un aeroport com a rerafons (a la pel·lícula “La terminal” es produeix una mena de relació sentimental semblant, però és absolutament fictícia). Més enllà d’on em trobo, una dona de la neteja i un xofer d’autocar parlen amb un posat pessimista, m’imagino que de feina. Ho fan seriosament, desanimats, crispats. Segur que parlen de feina. En aquest lloc, fins i tot l’estat d’ànim es correspon al rol de passatger o de treballador de l’aeroport. (converses)

Pujo a la planta dos, la zona de facturació. Em fixo en la comunicació publicitària entre companyies i usuaris. “Travel with a smile” (TUI). “Acércate a los que más quieres. Aquí encontrarás todo para ellos” (Tiendas del Aeropuerto). “Hay mucho que volar” (Condor). “Que no te engañen. Los mejor precios en Air Europa”. “Alemania a precio de risa” (TUI). Només un pòster, petit i arraconat, porta escrit un missatge solidari: “Sus derechos. Qué hacer en caso de cancelación,...”. El missatge que veritablement sura en aquest ambient és semblant al lema d’un centre comercial: família, felicitat, consum, estalvi. El consum és una actitud, no tant una conducta en espais restringits. Els viatges són un producte de consum, una mercaderia. I els passatgers també ho són. Consum d’emocions i el consum com a emoció. (publicitat)

Sec uns deu minuts en una illa de cadires. Un home escolta música amb uns auriculars i llegeix un diari alemany. Un matrimoni seu al costat, amb l’home llegint un llibre i ella mirant enlloc. Un home tot sol escolta també música en un i-pod. Una mare amb la seva filla seuen darrera meu. La mare llegeix i la nena (d’uns quatre o cinc anys!) juga amb un videojoc. De fet, li està parlant a l’aparell. Una banda lluminosa reprodueix visualment les vibracions de la seva veu, i això li fa gràcia. En aquells moments ningú parla amb ningú. Dues persones escolten músiques que la resta no sentim, una nena parla amb una màquina, dues persones llegeixen. No hi ha comunicació entre les persones. Un policia nacional deambula mirant per tot arreu amb un walkie-talkie a la mà. Què cercarà? Què busca un policia en un lloc així? Sospitosos? Sospitosos de què? Quina cara fa un sospitós en un aeroport? Al carrer poden localitzar fàcilment al drogoaddicte del barri, a l’immigrant sense papers, al homeless brut que roman estirat a terra. Allà tenen els seus confidents i coneixen quin és el rol de cadascú. Entre el delinqüent econòmic (amb americana i corbata) i el delinqüent de barriada, es fiquen sempre amb aquest darrer, perquè és vulnerable, perquè està estigmatitzat.

Pujo a la planta quatre. De tant transitar per aquest lloc, tot arreu em resulta familiar. És com una repetició dels altres dies que he estat aquí. Ja no veig persones, només una massa uniforme que flueix, flueix i flueix. Fins i tot si veig una dona atractiva no em resulta tan xocant com si la veiés pel carrer. Aquí no sembla tan humana. Veig un grup de gent molt ben vestida que sembla que supervisa les instal·lacions. Un d’ells, amb les ulleres a dalt de la seva closca, calb com una bola de billar i amb uns moviments i un to de veu arrogants, parla en veu alta (“las rejillas están todas rotas”). Decideixo marxar, aquesta vegada amb una sensació aclaparadora de cansament mental. Pràcticament no he interaccionat amb ningú però em sento pitjor que quan surto d’una de les meves classes. Fa dues hores i mitja que soc per aquí. Em sento com un veritable flâneur.

Aeroports en el món del cinema

Mentre realitzo les meves observacions, no puc estar-me d'anar més enllà del lloc on em trobo i pensar en altres discursos que tenen l'aeroport com a fil conductor. Per què Steven Spielberg va filmar dues pel·lícules molt personals, independents l'una de l'altra, en aeroports? I per què ambdues històries estan basades en fets reals? Què té de particular per a Spielberg un aeroport perquè l'hagi repetit com a escenari dues vegades? És casual que siguin un immigrant i un estafador els protagonistes d'aquestes pel·lícules? per què el director nord-americà va repetir amb el mateix protagonista?

La Terminal (The Terminal, 2004) conta la història de Viktor Navorski, un ciutadà d'un país imaginari que arriba a l'aeroport John F. Kennedy dels EUA. En el moment de la seva arribada a l'aeroport es produeix un cop d'estat en el seu país i aquest fet deixa sense validesa el passaport de Viktor, la qual cosa el converteix en un ésser humà sense pàtria que no pot marxar de la terminal de l'aeroport, ni volant en avió de tornada a casa ni en taxi cap a la ciutat de Nova York. L'aeroport esdevé aquí la metàfora perfecta del no lloc on es troba empresonat una persona a la qual se li ha despullat de qualsevol identitat. Viktor es converteix en un no-ciutadà indesitjable als ulls de les autoritats, que volen que abandoni les instal·lacions perquè tot d'una sigui detingut per immigració il·legal. L'aeroport és representat aquí com espai fronterer entre pàtries, com a lloc on la identitat no és important (s'ha de mantenir la que es té o s'ha de cercar una altra fora d'aquest lloc). El guió està basat en la història real d'un ciutadà iranià que va haver de viure durant un temps a l'aeroport Charles DeGaulle de París en circumstàncies semblants a les de Tom Hanks en la pel·lícula d'Spielberg. Les imatges reflecteixen la soledat, l'abandonament, l'estigma al qual és sotmès aquesta persona. Per l'aeroport es transita, es flueix, però no s'hi pot viure. Només algú que sigui un "ningú", pot instal·lar-s'hi i esdevenir invisible.



Atrápame si puedes (Catch me if you can, 2002). La història real de Frank Abagneil Jr., un estafador que des de ben jove (de fet, sent un adolescent) va robar milers de dòlars als bancs nord-americans mitjançant talons bancaris falsos. Als anys 60 es feia passar per pilot d'una companyia aèria i va ser capaç de volar per tot el país utilitzant la seva identitat falsa (sempre com a pilot "en situació"). Spielberg va transmetre amb aquesta pel·lícula un parell d'idees interessants en relació als aeroports: que són un lloc on resulta relativament senzill apropiar-se d'identitats falses gràcies a que la relació entre els passatgers i aquest espai és purament contractual (a un aeroport hom és un passatger o un treballador, no hi ha espai per a més rols); i, també, que són veritables fronteres obertes a l'entrada i sortida de persones que poden transmutar la seva identitat fugint a través de diferents realitats. El prestigi associat a un pilot d'avió (a l'uniforme que porta) serveix per a manipular la interacció de les persones. Frank Abagneil, fora de l'aeroport, era un adolescent tímid i frustrat pel divorci dels seus pares (una constant en les pel·lícules de Spielberg des de ET). En canvi, a l'aeroport o en el seu paper de pilot, esdevenia un estafador de gran alçada que era capaç de provocar reverències en els directors de bancs i de viatjar de franc seduint alhora a les hostesses. Frank Abagneil va ser capturat pel FBI i després d'una curta condemna va treballar per a la policia federal com a expert en talons falsos.

L'estafador i l'agent de FBI, dues identitats en un lloc que
"anul·la" els seus rols socials

L'angoixa de Viktor, l'home a qui se li nega la seva existència
com a ésser social i que és reclòs en un no lloc

Tercer dia

Hora: 17:30h

Situació: Control de seguretat

Avui les observacions les realitzaré a la tercera planta de la terminal, on els passatgers passen el control de seguretat. A partir d’aquest espai l’aeroport s’obre als quatre blocs independents que es comuniquen mitjançant passadissos. De fet, aquesta darrera planta és designada oficialment com la número quatre. La d’arribades és la planta zero i la de facturació és la planta dos. Aquesta numeració correspon a la de l’aparcament de cotxes, un edifici de set plantes situat davant de la terminal (just al centre de les instal·lacions, es pot veure a la foto en forma de “<”). L’aparcament està comunicat amb la terminal de l’aeroport mitjançant un passadís a la quarta planta que es troba elevat sobre la carretera que travessa les instal·lacions (d’aquí la numeració de la planta de sortides). Una vegada que he aparcat el cotxe començo a trobar-me de nou amb artefactes electrònics que faciliten el flux de viatgers sense la intervenció directa d’altres persones: caixers automàtics a l’aparcament, ascensors, escales mecàniques, dues cintes transportadores molt llargues que porten del pàrking fins a la terminal.

Tot i que arribo directament a la planta quatre (un contrasentit per als viatgers, ja que primer han de baixar a la planta dos per a facturar l’equipatge), decideixo fer una volta per totes les instal·lacions. Mentalment repasso tots els estris de nova tecnologia que m’he trobat fins ara: apart dels que he esmentat abans, he vist màquines que emboliquen l’equipatge amb plàstic (veure foto), màquines d’autocheck-in, màquines que venen begudes i menjar, ordinadors, impressores i balances electròniques als taulells de facturació, monitors de televisió amb informació sobre els vols, ordinadors amb informació turística per al públic... Arribo a una primera conclusió: és possible que un dia no massa llunyà no calgui cap treballador en aquest aeroport.

L’aeroport va ser ampliat l’any 1997 per l’arquitecte mallorquí Pere Nicolau. De l’arquitectura dels edificis crida l’atenció un element que es repeteix per tot arreu: les finestres en forma de triangle equilàter. El triangle equilàter, apart d’element maçònic, és considerat un símbol relacionat amb l’ésser humà en salut i equilibri (ment-química-estructura). No sé si aquesta era la pretensió de l’arquitecte, o si és només un argument matemàtic relacionat amb el càlcul de resistència dels materials que s’han utilitzat en la construcció de l’aeroport. Un altre aspecte que crida molt l’atenció és la desproporció dels espais (m’atreviria a dir que n’hi caben fins a quatre o cinc vegades el número de persones que està previst que hi transitin). Això provoca que hi hagi una gran quantitat de racons i recursos infrautilitzats (plantes d’aparcament buides, taulells de facturació gairebé sense estrenar). Dubto si és un error de càlcul o si es tracta d’un disseny intencionat. (Arquitectura)

Em torno a fixar en la iconografia, portada a l’extrem en els anuncis lluminosos que hi ha al costat dels ascensors de l’aparcament. Segons Augé (1992), les “paraules fan imatges” i els no llocs “es defineixen també per les paraules o els textos que ens proposen la manera d’utilitzar-los, expressat de forma prescriptiva” (com la invasió de textos de les autopistes o dels grans supermercats). Fent cas d’això em fixo i fotografio els cartells i els anuncis que em van recordant on soc, com m’he de comportant i què puc esperar d’aquest espai de trànsit.

El lloc on centraré avui les meves observacions està format per dos grans espais separats per un vidre, el qual diferencia la zona accessible només per als que han d’embarcar en un avió de la zona accessible per a tothom. Els accessos a les portes d’embarcament són dos, indistintament per la part nord o sud de l’edifici. Allà es troben tota una fila ordenada d’arcs de seguretat amb agents d’una companyia privada (Grupo Trablisa) que gestionen el control dels passatgers. El flux de persones és automàtic, continuo, ininterromput. Tots pugen de la planta inferior amb l’equipatge de mà i la targeta d’embarcament ben visibles. Quan són a dalt, tots es fan la mateixa pregunta (“Per la dreta o per l’esquerra?”). Només uns pocs ho demanen explícitament a una empleada d’ADENA que seu darrera d’un taulell. La resta arriben ells mateixos a una conclusió: tant se val si van per la dreta o per l’esquerra (un cartell que així ho indica passa desapercebut per a la majoria de passatgers). Les seves mirades són més tenses, més ansioses, que quan eren a la planta de baix.

Em fixo en un detall: el flux de passatgers entre les tres plantes està perfectament estudiat. En teoria, l’acompanyant que ve a cercar a un passatger que arriba a l’aeroport entra i surt per la mateixa planta d’arribades. Per això només dos ascensors, de 33 places cadascun, comunica la planta zero amb la dos. Els passatgers que marxen de l’illa arriben directament a la planta dos en cotxe, autobús o autocar i, una vegada facturat l’equipatge, pugen a la planta quatre, on soc ara. Per aquest motiu, de la planta dos a la quatre parteixen 12 escales mecàniques amb una capacitat per portar 20 persones cadascuna, és a dir, un total de 240 passatgers a la vegada. Tanmateix, de la planta quatre a la dos només hi ha dos ascensors que les comuniquen, com els de la planta zero, a més de sis escales no mecàniques. Igual que a una autopista, on els carrils es multipliquen o es redueixen segons la zona geogràfica, i on trobem també carrils d’acceleració, d’entrada o d’aturada, aquí el “tràfic” de persones està estudiat fins al punt que és la infraestructura la que “ordena” el flux de passatgers.

Mentre transcric les meves notes del dia en el blog, repasso el capítol 4 del llibre “Paseando por la ciberciudad: tecnología y nuevos espacios urbanos” de López et alter. Me n’adono d’un fet que em sembla important (tot i que només és la meva opinió): el discurs de l’aeroport com a espai de trànsit es construeix amb la pràctica social del moviment i les esperes dels passatgers. El moviment continuat, fluid, ho és tot en aquest espai de trànsit. Com també ho és per a l’espai urbà, tal com apunta De Certerau (1980). Només que en aquesta “coreografia” humana, en aquest riu de persones, no es deixa gaire marge a allò imprevist o fortuït. No hi trobem la varietat de persones de la qual parla Delgado (2002). Aquí hi ha viatgers, més rics o més pobres, més guapos o més lletjos. Però el nou rol anul·la, durant un període de temps, els anteriors, els rols urbans. Es pretén minimitzar qualsevol alteració en el flux de persones. El discurs de l’aeroport és aquest flux. Cadascun dels passatgers contribueix a construir-lo. Un flux que és automàtic i controlat, vigilat i dissenyat. La relació contractual entre aquest no lloc i cada passatger redueix a la mínima expressió la interacció social, allò que Delgado (2002) denomina “vincles dèbils i precaris connectats entre sí”. L’apropiació que fan els passatgers de cada racó de l’aeroport resulta efímera (passa d’un lloc a un altre, s’espera, passa a un altre lloc). L’aeroport és un organisme viu amb un sistema circulatori que sovint pateix trombosis (Delgado ho denomina “coàguls de gent”), però que segueix funcionant perquè aquest és el seu estat “natural”. Sense circulació l’aeroport no existeix. Els passatgers de la sobremodernitat han après aquest llenguatge (el del moviment als aeroports), saben com funciona i contribueixen a “escriure” el seu discurs. Els textos escrits que els passatgers troben per tot arreu (i que també senten pels altaveus) no són més que contraccions d’aquest organisme per mantenir viu el flux. Es tracta d’una mena de metallenguatge. Són paraules escrites amb la intenció que els individus puguin escriure, amb unes altres, el discurs de l’espai de trànsit. I, tanmateix, la paraula pronunciada pel passatger no té cap rellevància. Un viatger pot romandre en silenci durant les hores en què transita per l’aeroport i contribueix igualment a rescriure el mateix discurs. L’aeroport comparteix elements amb l’espai urbà. Hi trobem els anuncis publicitaris, les tendes de roba, la policia, l’estructura dels edificis. La gent es pot deixar veure. Però l’espai i el temps empenyen el passatger cap a l’exterior de l’aeroport, cap a l’avió o cap a la ciutat. Abans de seguir amb les observacions necessitava trobar una mica la relació entre el que veig i el que he llegit fins ara. (Pensaments)

La planta quatre de la terminal té una sèrie de comerços i serveis situats a prop dels controls de seguretat (a banda i banda de l’edifici). Per l’entrada de la dreta hi trobem una farmàcia, un bar i una tenda de pell, aquesta darrera sembla que tancada. Per l’entrada de l’esquerra veig un altre bar (gairebé idèntic a l’altre), un caixer de “La Caixa”, i una papereria.

Em demano si aquests són els comerços imprescindibles en aquesta zona fronterera que és el control de seguretat. Què li cal a un viatger abans de sortir de viatge? Medicaments, diners i un diari o revista? Potser sí. I potser també els dos bars serveixen per prendre l’imprescindible cafè que ajuda a fer més lleugera les esperes. No hi ha gaire gent asseguda a les dues terrasses que hi ha dins l’edifici. Em sembla que els passatgers tenen pressa per passar el control de seguretat. A l’altra banda dels controls hi ha més tendes. L’ambient se sembla més al de un centre comercial (un no lloc dins un altre no lloc?). A través del vidre que m’impedeix l’accés (jo no tinc targeta d’embarcament) veig l’habitual “Duty free”, la tenda lliure d’impostos. Anys enrera aquest gran comerç (una mena de supermercat de luxe) es trobava a l’abast de qualsevol persona que anés a l’aeroport, tot i que era també obligatori mostrar una targeta d’embarcament per poder comprar-hi. Ara només és un privilegi per aquells que han d’agafar un avió. Em sento part d’una minoria discriminada: jo allà no hi pinto res, a un aeroport els viatgers són d’una categoria social superior a la meva. Al voltant del “Duty free” hi ha més bars i altres comerços. Veig que molts passatgers que han travessat el control de seguretat s’aturen allà una estona per voltar per les tendes. Ho fan amb la mateixa actitud que els usuaris dels centres comercial: simplement passegen, miren, toquen, s’emproven perfums, prenen un cafè. Hi ha una sensació d’uniformitat humana que crida l’atenció. Els semblants són d’avorriment, però d’un avorriment assumit i dignificat per cert aire d’elitisme social.

Des del moment en què el passatger decideix travessar la frontera dels controls de seguretat, per accedir així a la zona restringida dels embarcaments, comença un ritual grupal que no deixa cap marge de maniobra a la iniciativa individual. Em situo molt a prop del darrer arc de seguretat d’una de les dues entrades (el vídeo està filmat des d’aquesta posició).

Els subjectes arriben a la cua de passatgers i es troben amb uns circuits delimitats per unes cintes de color vermell que els obliga a seguir un camí. És un camí sinuós, format per un seguit de revolts que els condueix fins a una taula. Decideixo fixar-me en una persona en concret (al vídeo apareix un home llevant-se la jaqueta just davant meu).

Aquest senyor agafa un safata de plàstic transparent, mira què fan els altres i decideix fer el mateix. Només que enlloc de treure’s el cinturó, les monedes que porta a la butxaca, el rellotge i la jaqueta aprofitant aquella taula, ho fa en terra, donant una sensació de caos i d’incomoditat que em porta a sentir una certa llàstima per ell. Si això mateix ho fes una persona enmig d’un carrer, em sembla que sentiria vergonya aliena, em sentiria incòmode i miraria cap a una altra banda. Però aquí no passa res, aquest home passa desapercebut perquè més o menys tothom fa el mateix. (Despullant a la gent: cal vigilar amb els mitjons foradats). Mentre soc en aquest punt de l’aeroport, compto el número de persones que travessen el control davant meu: 41 persones passen per sota d’un únic arc de seguretat en aproximadament quinze minuts. D’aquestes, a vint-i-una no els sona l’alarma de l’arc i a vint sí els sona. Per tant, un cinquanta per cent dels passatgers es veuen obligats a revisar les seves pertinences, a tornar enrere, a desprendre’s de fins al més mínim detall que portin a sobre, a llevar-se les sabates i a passar de nou per l’arc. Això sí que és un veritable “coàgul de persones”. Si els torna a sonar l’alarma (un soroll fort i una banda de llum vermella que s’encén) el vigilant de seguretat (que en aquest punt en concret és un home) utilitza un detector electrònic manual en el cas que el passatger sigui una dona, i les seves pròpies mans en el cas que sigui un home (el clàssic registre policial amb els braços del passatger en l’aire). Sobre aquest precís ritual anoto una sèrie de consideracions que em semblen interessants: (Coàguls de gent i l'alarma que no para de sonar)

- Evidentment, el fet que la gent s’hagi de deixar grapejar per un desconegut resulta un fet extraordinàriament excepcional. En el dia a dia, les persones ens encaixem les mans, ens donem copets a l’esquena, ens donem petons amb els més íntims o ens toquem amb passió fent l’amor amb persones encara més íntimes. Però quan permetem que algú ens toqui i hi consentim sense badar boca? Mai.

- La domesticació aeroportuària ha arribat fins a un punt tan extrem que el soroll de l’alarma actua com a estímul incondicionat semblant al d’una rata de laboratori en un experiment de condicionament clàssic o instrumental. El passatger es posa a disposició del vigilant, es rendeix davant d’ell. Un vigilant de seguretat té una autoritat delegada per la Guàrdia Civil, però res més (no pertany als cossos i forces de seguretat de l’Estat). I, tanmateix, ningú protesta, ningú es queixa (en canvi, sí ho fan a les portes de les discoteques o dels hipermercats). Aquell renou que sona serveix d’eina de control. Hom podria dir “deixa’m passar, no porto res, confia en mi”, però no: el passatger gira cua i ell mateix s’autocontrola, s’aplica la normativa. On és la capacitat de rebel·lia, de desobediència, de l’individualisme que es pot veure fora de l’aeroport? On és la indisciplina mentre conduïm el cotxe o mirem un partit al camp de futbol?

- En general, molta gent és pren el registre manual a broma (l’anomenat “cacheo” en castellà). La influència de la televisió i del cinema ha arribat també fins a un punt que molts passatgers somriuen mentre el vigilant registra totes les parts del cos que li està permès tocar cercant armes o objectes prohibits. S’ho prenen a broma, se senten protagonistes durant cinc segons d’una pel·lícula en la que ells són els innocents. I se senten observats, i això els agrada. Fugir de la rutina sempre és un plaer per a tothom. I aquest fet afegeix una dosi efímera de protagonisme que possiblement enlloc més sentiran (estaran desitjant molts passatgers que es dispari l’alarma del detector de metalls?).

- Si a un passatger li sona repetidament aquesta alarma, aleshores es reflecteix un cert nerviosisme en el seu rostre. Se sent impotent (“què més puc fer? No porto res!”). En general, pel que he observat, els vigilants deixen passar a aquestes persones, malgrat el risc per a la seguretat. Se suposa que es deixen portar per la intuïció. ¿No poden ser uns terroristes un nen petit o una dona gran que va amb una crossa? ¿No ho pot ser tampoc una persona que expressa angoixa o ansietat? ¿Quina cara fa un terrorista? (L'arc de seguretat: una atracció recreativa?)

Sigui com sigui, de l’estona que porto assegut en aquest racó discret en trec fonamentalment una conclusió: en aquest lloc es produeixen uns nivells de conformisme, de resignació, difícils de trobar en altres espais. ¿Què té aquest lloc (no lloc) que fa que tothom es comporti d’aquesta manera tan disciplinada? En la mitja hora que porto aquí no he vist ni un incident, ni una mala paraula, fins i tot sembla que la gent parli fluix. ¿Per què la gent no es comporta igual als embussos de tràfic o a la sala d’espera d’un metge, quan porta una hora esperant? ¿Per què els alumnes no són igual de disciplinats a classe o als cinemes, mentre miren una pel·lícula? Em sembla que aquest lloc imposa un control social molt particular que tothom percep. (Conformisme) Quan em dirigeixo a l’altre control de seguretat provo de fer una foto més. Aleshores una vigilant de seguretat em fa que no amb el dit alhora que emet un soroll amb els seus llavis (el clàssic “ssss” quan es vol renyar a un infant). Això em deixa en evidència. Ningú m’ha mirat (crec) però jo em sento malament. Darrerament ningú m’havia cridat l’atenció i m’ha hagut de passar justament aquí, en un aeroport! Sento que tinc part de culpa, jo sabia que possiblement en aquest lloc no es podien fer fotos. Així que amb remordiments i vergonya amago la càmera de fotos en la seva funda i decideixo marxar de l’aeroport pel mateix camí que he utilitzat per arribar-hi fa dues hores i mitja. Mentrestant comença la meva paranoia: si aquesta dona m’ha cridat l’atenció, potser fa estona que han detectat la meva presència mitjançant les càmeres de vídeo. Les observo mentre camino. M’imagino a la policia sortint per tot arreu tallant-me el pas. O anant a casa meva per interrogar-me. En aquell moment decideixo no penjar els vídeos que he filmat avui (tot i que dies més tard sí que ho faig). Em vaig repetint a mi mateix: “la he pifiat, la he pifiat, la he pifiat”... Minuts abans em demanava per l’efecte de tots els artefactes que he vist, i del mateix discurs d’aquest espai de trànsit, en les meves pràctiques socials. Aquí tinc la resposta: el que estic pensant és la conseqüència de la influència d’aquest espai en la meva forma d’interpretar uns fets. La paranoia em va durar unes quantes hores més. (les meves paranoies en aquest espai panòptic)