Setè dia (FINAL DEL TREBALL DE CAMP)

Hora: 11:30 de dia 03/06/08
Situació: Tota la terminal accessible sense targeta d’embarcament

Com que la d’avui és la meva darrera visita a l’aeroport, decideixo voltar per les tres plantes de l’edifici principal. Començo per la planta quatre. M’hi arribo per la passarel·la que comunica la terminal amb l’edifici de l’aparcament. No vull dirigir-me a cap racó en especial de l’aeroport, simplement pretenc perdre’m per aquestes instal·lacions. Mentre passejo recordo unes xifres que he consultat el dia anterior per internet: l’any 2007 van passar per aquest aeroport 35.507.987 passatgers, amb un total de 108.562 operacions. Ahir vaig agafar la calculadora i, en el cas irreal que aquests passatgers es repartissin al llarg dels 365 dies de l’any, vaig calcular una mitjana de 97.282 passatgers diaris. I si descompto les hores de matinada, això voldria dir uns 5.404 passatgers cada hora movent-se amunt i avall. Passejo i penso en aquestes xifres tan inversemblants. (Estadístiques). Tot i això, l’aeroport mai sembla ple. Crec que el disseny d’un espai tan enorme (i de vegades infrautilitzat) està prou justificat.

El primer que veig em sorprèn i em trasbalsa molt. Assegut enmig de l’enorme passadís de la planta quatre hi ha un neteja-sabates que treballa aquí des de fa moltíssims anys. Això ho sé perquè el tinc vist des que jo era molt petit i venia a l’aeroport amb els meus pares. És un senyor anomenat Alejandro (porta el com escrit al banc on fa la seva feina). És molt alt, magre, pentinat amb brillantina cap a endarrera i vesteix com un mafiós d’una pel·lícula de James Cagney. De petit aquest home sempre em feia pena, perquè poques vegades li havia vist atenent a algun client, i perquè aleshores jo ja era conscient que la seva era una feina en declivi. Haver-m’ho trobat avui, aquí, en aquest lloc, m’ha fet evocar aquells anys en què viatjava en avió amb els meus pares, quan anàvem a Barcelona per Nadal. Em feia molta il·lusió pujar als avions. Passo per davant d’ell un parell de vegades. Ell em mira i jo dissimulo. Segueix pràcticament com el vaig conèixer fa molts anys, sembla que no hagi envellit (penso en la possibilitat d’un pacte amb el diable, sobretot pel seu aspecte). La roba és la mateixa, el pentinat també. Mentre faig aquest treball de camp em pensava que un aeroport no podia ser evocador però sí que ho és. El que em sembla inversemblant és que encara segueixi en actiu, en una època en què poca gent utilitza les sabates clàssiques que es poden netejar en un lloc com aquest. Darrera del lloc on seu, enganxat a la paret, puc llegir un rètol que diu “maestro lustrador”. Això encara em sembla més sorprenent. A aquest pobre home ja el tracten com si fos un element ornamental més d’aquest espai. (Records a l'aeroport de Palma: de com un personatge del passat ens remet a bons moments transcorreguts aquí)

Passo per davant de l’Oficina d’Atenció al Passatger. Quan llegeixo aquest cartell em sembla que ha de ser un lloc interessantíssim per a aquest treball de camp. Tinc intenció d’entrar-hi i parar atenció mentre faig cua. Però quan soc davant de la porta de vidre, veig que allà no hi ha absolutament ningú, ni passatgers ni personal de l’aeroport. Em sembla molt estrany, sobretot ara que sé que cada hora passen per aquest aeroport més de cinc mils passatgers. És clar que l’oficina es troba realment molt amagada (en un racó del passadís de la planta quatre), quan la facturació (que és la part més conflictiva d’un viatge) es produeix a la planta de baix. Intueixo que és una estratègia intencionada per part dels mandataris de l’aeroport.

Baixo a la planta dos. M’assec al costat d’un taulell d’informació d’AENA. Darrera hi ha dues hostesses. En aquell moment estan atenent a un parell de persones. Totes dues són alemanyes, així que no entenc què diuen. Començo a tenir clar que l’idioma oficial en aquest aeroport és l’alemany. S’atansa fins al taulell una noia jove que demana en castellà on ha d’anar “para facturar a Barcelona”. A continuació, un home amb un cotxet d’infant demana si pot fer-les una pregunta en anglès. Al cap d’una estona arriba al taulell una altra hostessa, que roman dreta a la part de fora. Es posen a parlar d’assumptes que suposo no tenen res a veure amb l’aeroport. Efectivament, als pocs minuts aconsegueixo captar de què va la conversa: la noia que acaba d’arribar està explicant el cas d’un infant que ha patit alguna mena d’accident a una escoleta. Escolto perfectament la frase “¿no oyeron llorar a esa niña?”. A continuació arriba una persona que ve a demanar informació i la conversa entre elles queda interrompuda. Recordo aleshores algunes idees que ja havia elaborat en relació a la comunicació entre treballadors de l’aeroport: em sembla que parlen de tot excepte de l’aeroport. És només una conjectura. Intueixo que aquestes feines són tan rutinàries i tan poc creatives que els treballadors s’ajunten per categories laborals (hostesses amb hostesses, netejadors amb netejadors) per mantenir converses disteses. Em giro i observo a la meva esquena com un noi fa neta la barra del bar mentre somriu i parla alegrement amb el cambrer que hi ha darrera de la barra, i de nou penso el mateix: deu parlar de futbol, de dones, del gimnàs... però no del bar. (La gent de l'aeroport no parla de l'aeroport)

M’aixeco d’on sec ara i segueixo passejant per la planta dos. Em fixo en la raça dels passatgers. Veig a tres nois negres que parlen en un idioma que no acabo d’entendre. L’altre dia, a la parada de taxis, vaig veure un treballador també negre. Ara mateix veig una família índia, amb els seus vestits tradicionals. La resta de passatgers tenen pinta de ser gairebé tots del nord d’Europa. És a dir, en una illa amb una població considerable d’immigrants procedents d’Amèrica del Sud i del Nord d’Àfrica, la gran majoria dels viatgers que utilitzen l’aeroport no són immigrants, ni tan sols ho són la majoria dels treballadors. És un aspecte que ja havia constatat fa molts dies. (L'aeroport no és un lloc multiracial)

Baixo a la planta zero, la d’arribades. Observo el mateix paisatge de sempre: gent esperant a què arribin amics, familiar i coneguts; turistes fent cua per aconseguir hotel i cotxe de lloguer; touroperadors caminant amunt i avall uniformats i amb cartells a la mà; passatgers que surten per les portes... M’instal·lo davant de la porta E de sortides. De nou em demano per què les portes de vidre d’on surten els passatgers estan parcialment pintades amb un material que no deixa veure qui està recollint les maletes a l’altra banda de les portes. No arribo a entendre per què tant de misteri amb això. (El misteri dels vidres esmerilats). Avui hi ha més arribades que mai, i més turistes que en les meves altres visites a l’aeroport. S’ha format un tap a la zona on conflueixen els passatgers que surten de les portes E i F. Els veig desconcertats, lents en els seus moviments, sense saber què fer (o fent el que fan els altres). Una dona relativament gran i uniformada subjecta un cartell amb el nom d’una agència de viatges. Als turistes que es dirigeixen cap a ella els parla en anglès. Els dóna una targeta de color groc, compta les maletes que porten els turistes, fa una creu al costat dels seus noms en una llista que hi ha darrera del cartell (que va girant successivament) i els indica on és l’autocar: el número 315. Els diu així mateix quines maletes han d’anar a la part de baix de l’autocar i quines les poden pujar amb ells. Aquest ritual es repeteix una, i una altra, i una altra vegada. Quan els turistes han entès les instruccions, els canvia automàticament el seu semblant, somriuen i se’ls veu satisfets. Com que ara mateix estic llegint el llibre “Vida i Destí” de Vassili Grossman, no puc estar-me de comparar aquesta situació amb la d’un exèrcit. L’estat major és a dalt, en els despatxos, invisibles. Els oficials són aquestes senyores que fan formar tothom i es passen tota l’estona donant instruccions. I els soldats, és clar, són els turistes. Aquí no venen a matar ningú, només a prendre el sol i a deixar-nos els seus diners. Es nota que el negoci turístic fa molts anys que funciona a Mallorca. (Touroperador: una feina fordista?)

Mentre es produeix una treva en l’arribada de passatgers, veig a una dona que camina mentre tracta d’orientar-se mitjançant el seu telèfon mòbil. Està nerviosa. Arribo a sentir perfectament la frase “¿por qué puerta sales?”. Em sorprèn l’ús tan ineficaç que es fa aquí de les noves tecnologies. Els usuaris dels aeroports disposem de monitors informatius, de punts d’informació, de punts de trobada. Fins i tot és possible conèixer les dades d’un vol per internet. I, tanmateix, aquesta dona s’està gastant l’import d’una trucada telefònica per esbrinar per on surt el seu marit, la seva amiga o qui sigui. Em demano fins a quin punt l’aeroport s’esforça en què tot plegat funcioni bé, i també fins a quin punt els usuaris aprofiten tots aquests recursos humans i materials. No tinc resposta, però m’imagino que l’economia deu condicionar als primers, i el nivell cultural als segons. (Tecnologia infrautilitzada)

Al costat dels caixers automàtics descobreixo un aparador amb llibres. La veritat és que està molt amagat, dubto que la gent se n’adoni de la seva existència. Són llibres editats per AENA que tracten, òbviament, d’aeroports i avions. N’hi ha un que em crida particularment l’atenció. Tracta de grans arquitectes que han dissenyat aeroports: Moneo el de Sevilla, Calatrava el de Bilbao i Bofill el de Barcelona. L’aparador està completament tancat, així que no puc fer-hi un cop d’ull. N’hi ha un altre que em sembla que també ha de ser interessant: “Descubrir los aeropuertos”, de Iván Tejada. (Llibres)




Pujo a la planta quatre i entro dins la llibreria. Demano per aquest llibre però em diuen que no el tenen. Quina llàstima. En aquesta llibreria/papereria tenen sobretot revistes. Veig que hi ha cinc prestatgeries amb llibres i revistes exclusivament en alemany, quatre prestatgeries amb publicacions en anglès, una prestatgeria amb material en francès i enmig de la papereria i a la paret contrària es troben els llibres i les revistes en castellà i en català (tot i que aquests darrers són una gran minoria). La noia encarregada de la tenda està fent una comanda de xiclets i caramels per telèfon. Els viatgers deuen passar l’estona xuclant i rosegant.

Soc de nou al passadís de la planta quatre. Veig davant meu el solàrium on molts viatgers que s’esperen prenent el sol estirats a les gandules. És una gran idea. És l’únic punt de l’aeroport on és possible sortir fora de l’edifici abans d’agafar l’avió. Ben mirat, amb la introducció dels fingers en la infrastructura aeroportuària, quan els viatgers entrem a la terminal de l’aeroport de sortida no tornem a sortir a l’exterior fins que no abandonem la terminal de l’aeroport de destinació. És una dada curiosa, vivim enclaustrats entre les parets dels aeroport i dels avions. Ens hi podem passar moltes hores sense alenar aire fresc. La idea d’aquest solàrium és un respir que veig que molts passatgers agraeixen. N’hi ha que descansen amb els ulls tancats (espero que no s’hagin adormit!), n’hi ha que llegeixen i d’altres juguen amb els seus fills. Sembla la terrassa de les piscines dels hotels, per als turistes deuen ser les postres finals de les vacances a Mallorca. En aquest passadís des d’on observo el solàrium segueixen anant amunt i avall un munt de passatgers. N’hi ha que porten el passaport a la mà. Uns operaris instal·len un cartell enorme al sostre d’aquest lloc, subjectat a les bigues de formigó que el travessen. Decideixo posar punt i final a la meva estada d’avui a l’aeroport i a aquesta feina de recollida de dades. (Un solàrium a l'aeroport)

Notícies sobre aeroports (IV): La llengua a l'aeroport de Palma, objecte de polèmica

6/6/2008 POLÈMIC ARTICLE A LA REVISTA DE PROMOCIÓ DE LA FIRMA ALEMANYA

Air Berlin menysprea l'ús del català com a llengua oficial

La companyia rebutja la petició del Govern balear perquè utilitzi l'idioma
El director de l'empresa veu Espanya com "miniestats medievals"

NEUS TOMÀS / BARCELONA
PAOLA ÁLVAREZ / BERLÍN

"Avui hi ha pobles a Mallorca en què els nens ja no parlen castellà. A les escoles, el castellà és una llengua estrangera més, com l'anglès o l'alemany. On a la platja de Palma s'utilitza el català. T'hi acostumes però ja no sona com la llengua d'un imperi mundial (...). La partició d'Espanya en nacionalismes regionals és de fet un retorn als miniestats medievals". Aquestes són només algunes de les perles que el director general d'Air Berlin, Joachim Hunold, ha plasmat a l'editorial de la revista que la companyia alemanya distribueix entre els seus clients.

Hunold s'hi mostra indignat per una carta enviada per la directora general de Política Lingüística del Govern balear, Margalida Tous, en què es demana a totes les companyies que operen a la comunitat que utilitzin també la llengua catalana en les seves comunicacions amb els passatgers. Una comunitat que, segons aquest responsable de l'aero- línia, ha obtingut subvencions europees que amb un "Estat català" no hauria rebut mai. "I jo que estava orgullós per haver aconseguit tenir almenys una hostessa que parli espanyol en els vols interns al país", ironitza Hunold.

AFANY NACIONALISTA
"¿Ara he d'oferir cursos de català als meus treballadors? I, ¿per als que viatgin a Galícia o al País Basc, he de parlar en gallec o basc? ¿És que allà ja ningú parla castellà?", prossegueix. "Si continua aquest afany nacionalista, segons m'assegura un amic mallorquí, no serà cap utopia que ningú parli castellà".

El director de comunicació d'Air Berlin, Peter Hauptvogel, va insistir ahir, en declaracions a EL PERIÓDICO, en les crítiques a l'ús del català. "És com si un bavarès ens exigís que parléssim aquest dialecte en un vol", va assegurar. L'aclariment que el català no és un dialecte sinó una llengua reconeguda oficialment no modifica gens l'opinió de la companyia: "Si a mi em sembla molt bé que cadascú parli la seva llengua regional a casa seva o que s'organitzin programes culturals i obres de teatre, però nosaltres som una aero- línia internacional i no podem parlar en una llengua regional", va insistir.

En un suposat esforç per entendre la diversitat lingüística, Hauptvogel va afegir: "Vull dir que entenem que han patit la repressió del franquisme i que volen conservar les seves llengües, però l'espanyol és la llengua oficial i els és més útil per comunicar-se".

Malgrat tot, a Air Berlin diuen que no entenen com algú pot sentir- se molest per l'editorial i insisteixen que no era la seva intenció ofendre mallorquins o catalans perquè "al cap i a la fi donen molts diners a aquesta empresa", va assegurar el director de comunicació. "El que no volem és que ara es comenci una campanya en contra nostra", va dir Hauptvogel, que va confirmar que ja han rebut dotzenes de correus electrònics de protesta.

RESPOSTA PRUDENT A les crítiques anònimes s'hi han de sumar les oficials. El secretari de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, que a més és eivissenc, va anunciar ahir que remetrà una carta al director d'Air Berlin en què expressarà el seu suport a les recomanacions formulades per l'Executiu balear.

Joan va explicar que l'ús del català no implica "anar contra ningú". "A Stuttgart o a Frankfurt el funcionament en alemany té el mateix sentit que el funcionament en català a Mallorca o Barcelona", va afegir. Fonts de la Generalitat, més enllà de reconèixer que les declaracions del director general d'Air Berlin són "desafortunades", no volen que aquestes polèmiques afirmacions s'acabin convertint en un conflicte de més importància.

Sobre si pensa fer pública alguna declaració o rectificació, Air Berlin va assegurar que es limitaran a tractar el tema en la seva pròxima revista, que sortirà a l'agost. Però que ningú esperi una disculpa: "Volem fer una cosa així com 'estigueu orgullosos del vostre país'. ¿O és que un català no està orgullós de ser espanyol?"

El Periódico 06/06/08

Enunciat de l'Enquesta

Finalitzat el treball de camp, penso que no estaria gens malament anar més enllà de les actituds observades en el lloc on s'ha realitzat aquesta feina i recollir el major nombre possible de testimonis sobre les experiències dels passatgers als aeroports. Aquesta és l'enquesta que he difós mitjançant correus electrònics a coneguts, alumnes i ex-alumnes meus. Els resultats els aniré publicant més endavant per no condicionar les respostes rebudes a partir d'avui...

Hola a tothom,

En el marc d'una feina de recerca etnogràfica que estic realitzant a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) necessitaria completar aquest treball de camp amb criteris subjectius sobre el tema. Es tracta d'un projecte (de fet, de l'inici d'un projecte) sobre pràctiques socials i noves tecnologies als anomenats espais de trànsit (spaces of flow), espais de sociabilitat transitòria o no-llocs (Augé, 1993).

La proposta consisteix en respondre molt ràpidament a aquestes qüestions, de manera informal i sense pensar gaire:

- T'agrada passar el temps en els aeroports? Per què?
- Què sols fer mentre t'esperes en els aeroports?
- T'ha passat alguna cosa interessant en algun aeroport?
- Recordes un aeroport en concret? Per què?
- Viatges molt?
- Què afegiries o què llevaries dels aeroports que has visitat?
- Has conegut gent personalment en els aeroport? (has fet amistats?)

Les respostes poden ser del tipus (és un exemple inventat): "Odio els aeroports. Mentre m'espero m'agrada passejar mirant les tendes que hi ha. Una vegada vaig passar-me dos dies a un aeroport per culpa de la boira. Record particularment l'aeroport de Heathrow perquè vaig anar allà de viatge d'estudis. Surt de viatge un pic cada any. Als aeroports afegiria sex-shops i llevaria els bars. Mai he conegut ningú personalment."

Els resultats d'aquesta feina es publiquen a un blog:

http://diaridecamp-juliperez.blogspot.com/

Les vostres respostes seran analitzades estadísticament i incloses en aquest blog de forma completament anònima (el blog forma part d'un conjunt de documents que s'estan elaborant en aquest moment).

Moltes gràcies.

Juli Pérez
UOC

Bibliografia (VI)

Tot i que no té una relació directa amb els espais de sociabilitat transitòria ni amb els aeroports, em crida l'atenció la següent frase del capítol IV que llegeixo en el llibre "Formas de investigación para una ciberciudad" (López, O., Vivas, P., Rojas, J., Farré, L., Santoro, V., Vidal. T. (2006). Paseando por la ciberciudad: tecnología y nuevos espacios urbanos. Barcelona: Editorial UOC. Col·lecció "Nuevas Tecnologías y Sociedad"):

"La transformación histórica de la ciudad ha provocado que durante siglos, en diferentes épocas, hayan aparecido “ciertos” personajes estrechamente ligados a la ciudad. Figuras poéticas como la del flâneur o colectivos culturales –como los dadaístas y los situacionistas– “tomaron” las calles para pasearlas, para practicarlas, para observar qué es lo que sucedía, en cada momento en la urbe. En este punto, y después de lo expuesto hasta el momento a lo largo del capitulo, parecería oportuno realizar un ejercicio de memoria e historia urbana para relatar cómo aparecieron estas figuras en la metrópoli y contextualizarlas en la ciberciudad"

Dadaistes? Qui eren els dadaistes?

Per començar, acudeixo a la wikipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Dadaisme



Hi destaco el següent:

El moviment va caracteritzar-se per una postura nihilista, anàrquica, irracional i primitivista, i per una posada en qüestió de totes les convencions i una oposició violenta a les ideologies, l'art, i la política tradicionals.

El dadaisme va sorgir com una resposta a l'absurditat de l'enfrontament bèl·lic que assolava Europa, als interessos burgesos que havien inspirat el conflicte i a la rigidesa intel·lectual opressiva tant en el món de l'art com en els aspectes quotidians de la societat d'aquell temps.

Per als artistes dadaistes, res del que la humanitat havia aconseguit era valuós, ni tan sols l'art. D'acord amb els seus components, el dadaisme no era una forma d'art, sinó d'antiart. Per tot allò que l'art representava, el dadà s'identificava amb els seus valors oposats. Mentre que l'art es preocupava per l'estètica, el dadaisme la ignorava. Si l'art havia de tenir com a mínim un missatge implícit o latent, el dadaisme buscava l'absència completa de sentit: la interpretació del Dadà és completament depenent de l'espectador. Si l'art ha d'apel·lar a la sensibilitat, el dadà ha d'ofendre. És potser, irònicament, per aquest motiu que el dadaisme fou un moviment inspirador per l'art modern. El dadà es convertí en una crítica de l'art i del món com a tal, i va esdevenir un art en si mateix. No hi havia un intent de trobar el significat en el desordre, sinó més aviat d'acceptar el desordre com la pròpia natura del món, i fer-lo servir com la manera per expressar el seu disgust per l'estètica de l'anterior ordre. Per mitjà d'aquest rebuig de la cultura i l'estètica tradicionals esperaven acabar amb elles. La irracionalitat deliberada, el rebuig de les convencions dins l'art, el trencament amb la il·lusió, el cinisme, l'absurd, l'atzar i el factor de la casualitat caracteritzen aquest moviment.

Tot plegat té relació amb el concepte d'Art trobat (http://ca.wikipedia.org/wiki/Ready-made). El millor exemple el trobem a l'obra de Marcel Duchamp, Fountain (1917) [primera fotografia en aquest article]:

L’expressió Art trobat -equivalent a l’expressió francesa objet trouvé, objecte trobat- descriu l'art creat a partir de l'ús no disfressat, però sovint modificat, d'objectes que normalment no es consideren artístics i tenen una funció mundana i utilitària. Les obres d'aquest tipus s'anomenen ready-made quan l'artista no ha fet pràcticament cap modificació en l'objecte trobat. Marcel Duchamp va ser el pioner de l'art trobat a principis del segle XX. L'artista descontextualitza l’objecte trobat i el situa en un nou espai on adquireix un nou significat quan l’introdueix en una galeria o museu. L’objecte mundà es converteix en un objecte sagrat. La idea de dignificar objectes corrents, d'aquesta manera, era originalment un desafiament impactant, era un qüestionament al consens ferm, a la distinció acceptada entre què era considerat art per oposicó a allò que no ho era. Encara que avui dia es tracta d'una pràctica establerta en el món de l'art, continua despertant hostilitat entre els mitjans de comunicació i l’opinió pública. L' Art trobat ho és a partir d’objectes que poden ser naturals o manufacturats, exposats tal com són o lleugerament modificats. El fet de ser designats amb un títol i exposats en un àmbit artístic és la primordial modificació.

Podem elaborar ready-made a partir d'objectes descontextualitzats que trobem en els aeroports? És innegable que aquesta forma de no-art (en un no-lloc) seria una pràctica socioartística de gran interès per a nosaltres...

Aeroports a la televisió

L'any 2005, TV3 estrenava la sèrie "Aeroport", un conjunt de documentals que volien recollir les experiències humanes en aquest tipus d'espai. Aquesta era la notícia publicada al web de la cadena...

TV3 estrena "Aeroport", un microunivers amb històries pròpies

La nova docusèrie de TV3, "Aeroport", mostra a través d'històries particulars la complexitat d'un món, el de l'aeroport, que és molt més que un lloc de pas.

L'excés d'equipatge, l'"overbooking", les maletes perdudes, l'expectació davant l'arribada d'algun famós a l'aeroport, són algunes de les històries que s'expliquen en la nova docusèrie de TV3, "Aeroport". Més d'un passatger s'hi podrà sentir identificat. "La gràcia de la sèrie és que podrem veure el que no veiem com a usuaris", comenta Carmé Basté, subdirectora de TVC i directora de programes.

"Aeroport" mostra, d'una banda, la manera com la gent que hi treballa intenta resoldre els problemes dels passatgers, tot i que no sempre és possible, i, de l'altra, també recull la relació que s'estableix entre les dues bandes. "Ens ha sorprès molt la complexitat d'aquest microcosmos, no només hi ha AENA i les companyies aèries sinó moltes altres empreses; això va ser difícil, vam estar amb moltes negociacions abans de començar a rodar", explica Miquel Garcia, director de Documentals i Nous Formats. Assenyaladors, falconers, controladors, supervisors de passatges, etc.

La sèrie també informa de professions que en alguns casos són pròpies només d'un aeroport. Les històries estan explicades tant des del punt de vista del passatger com del personal de l'aeroport. Miquel Garcia també assegura que "és una sèrie diferent perquè en un aeroport no hi ha res de previsible. La manera de fer la sèrie és ser-hi, això significa mostrar la realitat a partir de fer moltes guàrdies". Durant 7 mesos, l'equip del programa s'ha instal·lat a l'aeroport del Prat de Barcelona per seguir el dia a dia dels treballadors i passatgers. S'han enregistrat més de 300 hores de material per fer els 13 capítols de 30 minuts de què consta aquesta sèrie documental.

La sèrie segueix la línia d'altres docusèries dels Departaments de Documentals i Nous Formats de TVC com "Bellvitge Hospital", "Veterinaris", "Jutjats", "Barri" i "Mares". "Aeroport" es diferencia d'aquestes, ja que les històries no se segueixen d'un capítol a un altre, sinó que acaben en cada episodi; tot i que hi ha personatges que apareixen en diferents capítols, explica Miquel Garcia. "Aeroport", dirigit per Anna Freixas i realitzat per Joe Peire, explica el funcionament de l'aeroport més enllà del mostrador però sense fer-ne un judici de valor. "És un món desconegut, on sovint es prenen decisions d'estrès; això és interessant que la gent ho conegui", explica Carme Basté. Per altra banda, Garcia també assegura que "no és una sèrie que sigui autocomplaent amb la gent que hi surt, no fem campanya publicitària", sinó que la sèrie mostra tant els problemes com les coses positives de l'aeroport.


Alguns vídeos dels documentals:

Avions al taller de reparació

Controladors aeris i controladors duaners

Periodistes del cor i refugiats de colònies

Vols anul·lats i viatjar amb bicicleta

Perdre's a la terminal i gossos policia

Ser gran i viatjar sola amb cadira de rodes

Notícies sobre aeroports (III): Incidents

14/1/2008 LA SEGURETAT AÈRIA|EL DEBAT

La denúncia de Guardans destapa un rosari d'incidents en aeroports

L'eurodiputat rep correus que denuncien tota mena d'irregularitats i d'abusos en els controls

Un vigilant del Prat confessa sentir "vergonya aliena" pel tracte d'alguns col·legues als usuaris

MANUEL VILASERÓ / JUAN RUIZ SIERRA
MADRID

Un eurodiputat es dirigeix un bon dia a l'aeroport del Prat, mira de passar el control de seguretat, els guàrdies li ordenen arbitràriament i maleducadament que es descalci --"ara seràs tu el que es tregui les sabates, llest", li diuen--, denuncia l'atropellament i el cas cau com un obús que destapa tota mena d'injustícies i incidents. Ignasi Guardans (CiU), l'eurodiputat, ha rebut desenes de cartes des que dilluns passat va explicar públicament el que li havia passat. Cartes de tripulants, de simples usuaris i fins i tot d'algun guàrdia de seguretat que se solidaritzen amb ell, li ofereixen ajuda en la seva croada contra els controls absurds i abusius i, ja de passada, expliquen el rosari d'abusos al qual han estat sotmesos.

Una de les queixes més generals és el poc tacte i professionalitat dels vigilants privats, contractats amb presses quan les mesures de seguretat es van redoblar a finals del 2006. N'és un testimoni privilegiat Antonio, un guàrdia del Prat, que li confessa a l'eurodiputat en la seva carta que sent "vergonya aliena del tracte que alguns companys" donen als passatgers. També denuncia una multitud de "nyaps" i "incompliment de normatives", la més lleu de les quals és que se'ls obliga a realitzar escorcolls i registres i fins i tot a requisar objectes sense la preceptiva presència de la Guàrdia Civil. "No- més quan un passatger es queixa apareix el guàrdia", indica. Les irregularitats més greus no són publicables sense proves.

A LA INTEMPÈRIE

De nyaps també va el relat del portaveu del Sindicat de Tripulants de Línies Aèries (STAVLA). Aquesta organització denuncia que en el nou satèl.lit de la T-4 de Barajas, els escàners estan tan a prop de les pistes que per poc que es formi una cua han de descalçar-se i desvestir-se a la intempèrie. A Palma, un altre aeroport inaugurat recentment, el control està a l'accés a la pistes. No hi ha escapatòria possible. "Imagini's quan plou i et fan descalçar", es queixa el portaveu. A més, en aquesta mena de controls específics per a hostesses i altres tripulants de línies aèries en moltes ocasions només hi ha homes o dones i "els escorcolls els fan la majoria de vegades persones del sexe oposat".

Entre els usuaris destaca la crítica d'un inspector en cap d'una policia local catalana que des de la seva perspectiva professional retreu el maltractament verbal sofert en un vol a Vigo i denuncia que per la incompetència dels guàrdies va estar "a punt d'haver de tirar a les escombraries dos potets de perfum" de la seva dona que valien 250 euros.

A un altre passatger català, Francesc Vilaubí, li va cridar l'atenció la següent contradicció: "Un dia vaig passar amb un estic d'hoquei i al meu fill li van fer deixar una ampolla de colònia". Després de passar el control, ell i la seva família es van trencar de riure una bona estona "pensant què es considera perillós en un aeroport".

Però les contradiccions no es refereixen només a la filtració dels productes. Diversos correus denuncien que els arcs de seguretat estan molt mal ajustats. Vilaubí relata com un dia a tots els passatgers els xiulava un dels arcs. "Era l'únic i era molt estrany", recorda. Baldiri, un viatger freqüent, explica que està tip de treure's les sabates i de veure que tot depèn de l'arc per on passi fins i tot dins del mateix aeroport. Al formular les seves protestes el màxim que ha aconseguit és que li diguin que són arcs diferents. "Quan els argumento que hi ha calibratges i homologacions, em responen que m'a- guanti o que protesti a AENA", lamenta.
Però la resposta més xocant és probablement la que va rebre Núria Tapias a l'aeroport de Barcelona el passat pont de la Constitució. Quan es va queixar per haver estat a punt de perdre els nens en un control per negligència del vigilant, un guàrdia civil li va respondre d'aquesta manera: "La culpa és seva, senyora, per votar a qui voten". Encara no se'n sap avenir.


El Periódico 14/01/08

Notícies sobre aeroports (II)

30/5/2008 LA SEGURETAT AÈRIA|LA INDIGNACIÓ DELS PASSATGERS

Nosinzapatos.com s'erigeix en vàlvula d'escapament del malestar

La web contra els controls sense sentit rep una allau de queixes de viatgers

JUAN RUIZ SIERRA
BARCELONA

En el moment en què es va obrir la pàgina web, les queixes contra els controls absurds van començar a caure en barrina. El portal www.nosinzapatos.com és una iniciativa modesta, nascuda fa un parell de setmanes i portada a terme per simples usuaris d'avions farts de quedar-se en mitjons, d'haver d'abandonar els seus líquids davant l'escàner o, cosa molt més dramàtica, que viatjar amb els seus indispensables medicaments es converteixi en un malson. El malestar dels passatgers, fins ara latent, està sortint a la superfície. Aquests són alguns dels testimonis més significatius que apareixen en els fòrums d'una web que ja té prop d'11.000 entrades. Més enllà de servir de vàlvula d'escapament del malestar ciutadà, la pàgina ha aglutinat tot un petit grup de pressió.

ELS MEDICAMENTS
"No sóc terrorista, només tinc una malaltia"
Com David Raya, Cecilia, que va néixer a Suècia però resideix a Espanya, té fibrosi quística. Fa un parell d'anys, quan en tenia 24, es va sotmetre a un trasplantament dels dos pulmons per seguir amb vida. Des d'aleshores viu una mica millor. Diu, amb cert sentit de l'humor, que "només" ha de prendre 15 medicines al dia, medicines amb què ha de viatjar --d'això depèn la seva vida-- i per a les quals necessita aigua.
"Vaig a Suècia cada tres mesos --explica al fòrum-- i porto totes les caixes dels medicaments a la bossa de mà, ja que, com que tinc por de perdre'ls, no m'atreveixo a facturar uns productes que costen centenars d'euros i sense els quals em moriria. Sense aigua no puc prendre-les i sense el paper amb el permís dels metges, els guàrdies no em deixarien passar-les i no podria pujar a l'avió. No sóc cap terrorista. Només tinc una malaltia crònica".

LES PRIVACIONS
El problema de no poder comptar amb una recepta
El cas d'Esmeralda Luz és semblant, però les seves dificultats per viatjar amb els seus medicaments encara són pitjors. Ho explica: "Tinc una malaltia rara que tracto amb medicines naturals. He de beure aigua contínuament i ha de ser mineral. Quan passo el control, he de deixar l'ampolla i, de seguida, em veig obligada a comprar-me'n una de nova a preu d'aeroport. ¡Quin negoci! Però això no és tot: com que els meus medicaments són naturals, comprats en herbolaris, no tinc receptes, de manera que quan viatjo em toca aguantar-me i prescindir de la majoria d'ells, que van en ampolles. M'ho passo francament malament".

ELS CONTRASTOS
La gasolina passa, però el xarop es queda a terra
El viatger que respon al nom de Slayer ho té bastant clar: "Les mesures de seguretat no serveixen de res". I aporta dos exemples: "Estic fart de passar pels arcs de seguretat amb líquids a la jaqueta, esprais nasals, per exemple, per la meva al.lèrgia. En una ocasió, el meu acompanyant va passar amb un petit pot de gasolina per al seu encenedor i aquí pau i després glòria".
Les seves històries contrasten amb el que va veure Gris l'altre dia. "Al control de seguretat hi havia una parella amb un nadó de pocs mesos i un nen d'uns tres anys --explica aquest internauta--. Els guàrdies els van ordenar que traguessin les jaquetes als seus fills, que en aquell moment van començar a plorar. Després, davant les protestes dels pares, els van llençar un xarop que era per a un dels nens".

EL MENJAR PERDUT
"Els formatges cremosos poden portar explosius"
El menjar abandonat ocupa un lloc central en les protestes. No cau gens bé deixar al control de seguretat els pots de dulce de leche comprats a l'Argentina. I menys uns cremosos formatges francesos. Sobretot quan sí que pots passar uns poc preats entrepans amb maionesa.
"Vaig anar de viatge a París --recorda Nuria--. Al tornar, em van fer treure'm la bossa, l'abric, la jaqueta, el rellotge i el cinturó. No vaig xiular al passar per l'arc, però el guàrdia em va preguntar si portava res sota la samarreta. Me la vaig aixecar i li vaig dir que no. Llavors un altre guàrdia em va registrar la bossa de mà, va veure que portava formatges i entrepans i em va dir que els formatges no podien passar. Eren cremosos. 'Els formatges cremosos poden portar explosiu dins', em va dir. Em vaig quedar sense els formatges, però no sense sopar. Vaig poder passar els entrepans amb maionesa. ¡Molt fort!".
Tornant de Buenos Aires a Barcelona, durant l'escala a Barajas, a Karme li va passar això: "Em van requisar dos pots mitjans de dulce de leche, tot i que els havíem comprat al duty free de la capital argentina. El millor de tot és que el guàrdia no llençava els pots als contenidors situats rere seu, sinó que els va deixar sobre la seva taula. Li vaig demanar diverses vegades que els llancés a la paperera. No ho va fer, és clar".

LES DIFERÈNCIES
El control no és igual al Prat que a Düsseldorf
El cas de Dracco exemplifica allò que més controls no impliquen necessàriament més seguretat. "Per Nadal vaig anar de viatge a Alemanya i se'm va oblidar deixar a casa la navalla multiusos que acostumo a portar --explica--. Al Prat m'ho van fer treure tot, fins i tot les sabates, però no van detectar la navalla que portava a la motxilla. A la tornada, a Düsseldorf, va passar tot el contrari: no em van fer quedar-me descalç, però em van trobar ràpidament la navalla. Si jo fos mala persona, en el vol Barcelona-Düsseldorf aniria armat i sense sabates".

L'ALTRA PART
"Un guàrdia de seguretat d'esperit conciliador"
Però la web no només acull els descontents amb els controls delirants. També s'hi dóna cita una altra part del conflicte: els guàrdies de seguretat. Per exemple, Tomcat. "Treballo en aquesta funció des de fa 13 anys en un important aeroport espanyol --diu--. No estic d'acord amb moltes normes de seguretat, però també crec que si el passatge s'informés del que han de dur a l'equipatge de mà i les excepcions a la norma, s'evitarien situacions que tenen fàcil solució. Només dic que a nosaltres ens agrada tan poc fer complir normes absurdes de seguretat com als usuaris acatar-les".

El Periódico 30/05/08

Bibliografia (V)

Aquesta és la bibliografia fonamental que ens ha servit de referència en la nostra recerca etnogràfica:








Augé, M. (2002) Los no-lugares: espacios del anonimato. Una antropología de la sobremodernidad. Barcelona: Gedisa (2003)





Marc Augé a la Wikipedia


Una crítica del llibre








Velasco, H; Díaz de rada, A. (1997) La lógica de la investigación etnográfica. Un modelo de trabajo para etnógrafos de la escuela. Madrid: Trotta (2003)


Un enllaç per a l'adquisició del llibre







Vivas, P i Vidal, T. (2006). Formas de investigación para una ciberciudad. A: O. López, P. Vivas, J. Rojas, L. Farré, V. Santoro i T. Vidal. Paseando por la ciberciudad: tecnología y nuevos espacios urbanos. Barcelona: Editorial UOC. Col·lecció "Nuevas Tecnologías y Sociedad".



Enllaç amb l'IN3-URSIC i altres publicacions dels autors

Notícies sobre aeroports (I)

27/5/2008 16:22 h ANUNCI DEL PARLAMENT EUROPEU

La UE avança que publicarà les restriccions a l'equipatge de mà després de rebre un català afectat

David Raya, que té fibrosi quística, denuncia l'aplicació "abusiva" de les regles de seguretat aeroportuària

EFE
BRUSSEL·LES

La Comissió Europea s'ha compromès avui davant David Raya, un català amb fibrosi quística que ha denunciat l'aplicació "abusiva" de les normes de seguretat als aeroports, a fer públiques les restriccions al transport de líquids a l'equipatge de mà dels passatgers d'aviació comercial.

L'Executiu comunitari ha assegurat que està "en procés" de publicar aquest reglament, fins ara secret per motius de seguretat, però ha evitat donar dates concretes sobre el procés. Raya ha comparegut avui davant la Comissió de Peticions del Parlament Europeu per denunciar la, al seu parer, "absurda" i "discriminatòria" normativa acordada el setembre del 2006 per la UE per prevenir atemptats terroristes amb explosius líquids.

Una mala experiència a Berlín

Aquest ciutadà de l'Hospitalet de Llobregat, que pateix fibrosi quística i diabetis, ha exposat davant els eurodiputats la seva experiència a l'aeroport de Berlín, on va tenir problemes per introduir a l'avió l'abundant medicació que necessita. Raya ha criticat l'aplicació d'una normativa que "no havia estat debatuda públicament" i que havia estat "declarada secreta".

"Tan secreta que la policia consultava el mateix fullet informatiu que jo", ha recordat. "La meva insulina, els meus antibiòtics i els meus aerosols s'havien convertit de la nit al dia en armes de destrucció massiva", ha relatat el jove, que després de mostrar un certificat mèdic als agents va aconseguir el permís per pujar a l'avió amb la medicació.

Raya ha demanat avui davant l'Eurocambra --que en diverses ocasions ha expressat la seva preocupació sobre les mesures de seguretat als avions-- la derogació de la normativa i ha exigit que no es legisli "d'esquena" a la societat.

La llista d'objectes prohibits

El 10 d'abril passat, l'advocada general del Tribunal de Justícia de la UE ja va considerar inacceptable que la CE no faci pública la llista d'objectes prohibits a l'equipatge de mà i va assegurar que el reglament europeu hauria de declarar-se "inexistent". El cas davant la justícia comunitària està pendent de la resolució definitiva dels jutges europeus, però Brussel·les ja ha anunciat que farà pública la normativa i ha admès que el secret "ha de ser l'excepció" i la publicació, "la norma".

Avui, la representant en la sessió de la Comissió de Peticions de la Direcció General de Transports de la CE, Marian Knoben, ha traslladat a Raya aquest compromís, però ha assegurat que la CE no contempla acabar amb el reglament, que, segons ha dit, és "necessari" per protegir els europeus del terrorisme.

El text obliga a transportar líquids, gels, aerosols o substàncies similars en envasos no superiors als 100 mil·lilitres de capacitat i portats en unes bosses de plàstic transparent d'unes determinades mesures, però els usuaris de les aerolínies no tenen accés a la informació detallada.

El Periódico 27/05/08

Sisè dia

Hora: 12:30
Situació: Parada de taxis i autobús de l’aeroport.

La parada de taxis de l’aeroport està ubicada a certa distància de la terminal (no immediatament a la sortida). Es troba just a l’alçada del punt mitjà del passadís que comunica la planta zero (planta d’arribades) amb l’edifici on aparquen els cotxes (per sobre d’aquest passadís hi ha la passarel·la que enllaça la planta quatre amb l’aparcament). A la cantonada on s’encreuen aquest passadís (amb cinta transportadora per a persones) amb la carretera que ve de Palma, es troben la parada d’autobús i la de taxis, una a cada costat de la carretera. Em situo en aquest punt. Tinc al davant meu la carretera per on flueixen contínuament autocars i cotxes. A la meva dreta es troben els taxis i per tot els voltants hi ha autocars aparcats. És un lloc molt ben estructurat. Anys enrera la parada de taxis era només una vorera pintada de groc reservada per a aquests vehicles. Avui veig que es un lloc molt ben organitzat. Hi ha unes enormes ombrel·les perquè la gent no es mulli ni els molesti el sol quan carreguen les maletes al taxi. Al llarg de la vorera hi ha una tanca metàl·lica que els obliga a accedir als taxis per la cantonada, fent cua. Allà els espera un guarda de seguretat que demana als usuaris quantes persones hi viatjaran en el taxi. Veig que n’hi ha tres o quatre a punt de sortir. Són taxis de diferents marques, models i volums, per així poder-se adaptar al nombre de passatgers que van junts i a l’equipatge que porten (des de maletes fins a bicicletes). Al final de la tanca metàl·lica hi ha un punt on es poden desar els carros que s’utilitzen per a transportar l’equipatge (i que porten els mateixos viatgers). Allà s’hi troben també dues persones encarregades de portar aquests carros fins a l’interior de la terminal, quan s’hi acumulen un nombre prou elevat en aquest punt de recollida. Em resulta increïble com una tasca tan senzilla com és agafar un taxi pot engrescar als gestors de l’aeroport a inventar-se solucions tan imaginatives. (Les estranyes feines als aeroports: arrossegant carros per a maletes)

Els dos homes que s’encarreguen de transportar els carrets de les maletes em semblen d’un nivell sociocultural baix. Un és un home gran, d’uns cinquanta anys, mallorquí. L’altre és un noi jove que sembla patir alguna minusvalidesa de tipus cognitiu (molt lleu, però evident). Aquests dos treballadors es mouen per aquest lloc esperant que arribin més carros. No fan res més, miren, callen, esperen i quan veuen que s’han acumulat prou carros, se’ls emporten a l’interior. El noi escolta musica (suposo) amb uns auriculars. L’home canta en veu alta, tot i que discretament. Només intercanvien algunes paraules entre ells que jo no aconsegueixo entendre del tot, però que suposo tenen a veure amb la seva tasca. M’atanso fins als taxis i contemplo els taxistes. N’hi ha que són catalanoparlants i n’hi ha que no ho són. Les seves edats es mouen entre els vint i els cinquanta anys. Se’ls veu relaxats, esperant que arribin els seus clients, amb les portes dels taxis obertes (parlo dels primers quatre o cinc taxis que s’esperen sota les ombrel·les). Gairebé no parlen entre ells, suposo que ja es deuen conèixer. Quan arriben clients tampoc diuen res, ni es genera cap discussió. Just en aquell moment veig com arriba l’autobús de línia (el número 1) que uneix Palma amb l’aeroport. Baixen alguns passatgers mentre que altres s’hi esperen al seu interior. En aquest lloc l’autobús sempre fa una parada llarga (d’uns deu minuts). La parada (com a lloc físic) està formada per una teulada i uns banc per seure pintats amb els colors de la companyia municipal EMT. Una pantalla electrònica anuncia els minuts que queden perquè arribi un autobús. En aquell moment el conductor treu un diari, l’estén damunt del volant, i sense moure’s del seient comença a llegir tranquil·lament. Quan algú puja a l’autocar els dona el bitllet i els torna el canvi amb un posat cansat, avorrit. En aquell moment, just pel meu costat, passen caminant dos pilots d’avió. Tots dos (un de jove i l’altre major) porten equipatge amb rodes i van uniformats. Caminen parlant en veu alta. De tan de pressa que van només arribo a entre alguna cosa com “... los 747...”. Han passat de llarg de la parada de taxis i d’autobusos. Es dirigeixen cap a l’aparcament de cotxes, segurament tenen allà el seu (o potser van a recollir-ne un de llogat). En aquell moment penso en la gran diferència socioeconòmica que hi deu haver entre tota aquesta gent que m’envolta. Tanmateix, l’aspecte d’un dels pilots d’avió no es diferencia gaire de la del senyor major que transporta carros. Però el pilot porta uniforme i deu cobrar cinc vegades el sou de l’altre. Penso en el refrany “aunque la mona se vista de seda...”. (A cadascú segons el seu nivell sociocultural: pilots, taxistes i recollidors de carros)

En aquell moment arriben passatgers que es dirigeixen a agafar un taxi. No m’ho puc creure: torna a ser un comiat de solter. Porten escrit a la camiseta “Jim’s Stag. Magaluf’08. You will never walk alone”. Són un grup molt nombrós. Arriben a cada taxi i es van dividint en grupets de quatre o cinc persones. Treuen papers de les butxaques i els mostren a cada taxista (possiblement són mapes impresos a partir de webs d’internet). El taxista indica amb els dits (amb quatre o cinc dits) quanta gent pot pujar al seu taxi. (Comunicació mitjançant la mímica). Entenc que un dels passatgers, mentre li mostra un d’aquest papers, diu alguna cosa semblant a “fiesta”. A mi això em sembla el “colmo” dels tòpics turístics (potser l’hotel es diu així?). Després li demana “How much?” i el taxista li respon en anglès, suposo que de forma correcta, una quantitat que no arribo a entendre. Van pujant als taxis i aquests van partint a mesura que arriben tots els membres d’aquest grup. Només queda un grup d’aquests nois anglesos, encara fora del seu taxi, que li estan dient al taxista que s’esperi amb gestos amb les mans: han d’esperar a què arribi el darrer company que segurament està recollint la seva maleta.

Van arribant altres turistes. També hi ha famílies amb criatures petites. El ritual és el mateix: recorren la tanca, es dirigeixen al primer taxi, fiquen les maletes al maleter del vehicle, mostren un paper al taxista i parteixen. I així un darrere l’altre. La majoria no demana quant els costarà el viatge.

Una parella es dirigeix cap a la meva posició. No volen agafar un taxi, perquè es mouen per la cinta transportadora que hi ha enmig del passadís. Se’ls veu despistats. Tot i que són al meu costat, l’home deixa la dona amb les maletes i es dirigeix cap a un taxista, a qui li demana on s’agafa l’autobús de línia. És curiós (penso), s’ha estimat més caminar una mica més i fer la pregunta a algú de qui sap alguna cosa (que és taxista i que coneix bé aquest lloc), que no pas fer-me la pregunta a mi. (La gent es refia més d'un taxista desconegut que de qualsevol desconegut)

Ja fa una estona que l’home que ordena els carros m’observa de reüll. Es fixa sobretot en la llibreta que porto oberta, amb un bolígraf enganxat, i també en la meva actitud. Potser es pensa que soc una mena d’inspector de la seva empresa. Suposo que li dec resultar un individu amb una conducta estranya, perquè allà tothom està de pas, tothom es mou. Jo podria passar perfectament per algú que s’està esperant a que el vinguin a recollir però, tot i això, reconec que en aquest lloc desentono. Aprofito per demanar-li si aquests grups de turistes que venen a celebrar comiats de solter sovintegen molt en aquest aeroport. Em respon que sí i ho fa amb un to despectiu, no cap a mi, sinó cap al tema de la meva pregunta. A les Balears existeix una relació d’amor-odi amb el turisme. Els turistes són una gran font d’ingressos (anys enrere s’hi van amassar grans fortunes gràcies a ells) però alhora són una molèstia, un focus que alimenta un sentiment d’inferioritat ja de per si arrelat tradicionalment en aquesta societat illenca. Fa molts anys que els mallorquins viuen per servir a aquells que visiten l’illa i, a més, han de suportar els inconvenients d’aquests tipus d’economia (carreteres massificades, urbanisme, pèrdua d’identitat, immigració peninsular, preus alts, tracte despectiu per part de molts turistes). Jo tot això ho sé prou bé, així que el to d’aquest home no em ve de nou. Per l’edat que té me l’imagino vivint en algun poble de l’illa fins fa no molts anys. Ara s’ha hagut d’adaptar als nous temps i treballa en una feina precària més pròpia d’alumnes d’ESO que abandonen els estudis. M’explica que a Mallorca “hi ve de tot” i ho fa acabant la frase amb una blasfèmia molt típica a Mallorca. Suposo que si enlloc d’haver-li fet la pregunta en català li l’hagués fet en castellà, l’actitud haguera sigut una altra: amb els “forasters” de la península cal mantenir una certa distància (són considerats, a la seva manera, “turistes permanents”). La conversa no dóna per a més. (xenofòbia, prejudicis, enveges a l'aeroport)

Segueixo mitja hora més observant aquest lloc. L’acció es pot resumir succintament en “moviment de persones”. Hi ha passatgers que es dirigeixen cap a la terminal i passatgers que venen d’allà; passatgers que agafen taxis i passatgers que pugen a l’autobús. Hi ha treballadors de l’aeroport que es mouen arreu. També pilots i hostesses uniformades que entren i surten de l’aeroport (de l’edifici de l’aparcament). Hi ha cotxes i autocars que venen de Palma (de l’autopista Palma-S’Arenal) i d’altres que s’allunyen de la terminal en direcció cap a una d’aquestes dues localitats. Allà passa de tot excepte que algú romangui quiet, com és el meu cas. Bé, no, veig que hi ha gent esperant: taxistes, gent a la parada d’autobús, persones que esperen algú a l’interior dels seus vehicles (en una zona limitada a cinc minuts d’estacionament). Sigui com sigui, tothom sap que és una espera momentània, una espera breu. Ningú és allà per passar l’estona. (Constatant el moviment [flux] de persones com a essència i definició d'aquest espai)