Hora: 17:15h
Situació: Edifici d’arribades de l’aeroport
Les instal·lacions previstes per a l’arribada de passatgers estan situades en el primer pis de la terminal. L’edifici, format per un únic espai, es troba dividit en tres parts indiferenciades: l’entrada, amb illes de seients alineades al costat de les finestres; un passadís central format pels mateixos prefabricats que hi ha en el nivell superior i que són les oficines de les companyies de viatge; i, en tercer lloc, hi trobem els accessos a l’interior de l’aeroport, separats (ara sí) per vidrieres i portes automàtiques. Aquestes barreres són totes translúcides, no deixen veure més enllà de la zona prevista d’espera. Darrera d’aquests vidres es troben les cintes on els passatgers recullen el seu equipatge. A l’aeroport de Palma hi ha sis portes de sortida per a passatgers arribats de l’exterior (les portes s’anomenen de la lletra “A” a la lletra “F”).
Com en el cas de la terminal de sortides, hi ha una sèrie de monitors de televisió penjats de les columnes de l’edifici (a una certa altura). Veig que anuncien una primera arribada des de Liverpool, a les 17:20, i una darrera des de Madrid, a les 20h. L’interval de temps que presenten aquestes pantalles és més reduït que en el cas de les sortides, tot i que això és degut a que hi ha menys monitors a cada grup de pantalles informatives i també a que en aquesta època hi ha més avions que aterren que no que s’enlairin.
A més de les casetes prefabricades (on trobem les empreses touroperadores, l’oficina de premsa de l’aeroport i la d’informació turística), també hi ha oficines just al costat de les portes de sortida de passatgers: empreses de lloguer de cotxes, de reserva d’hotels, d’informació d’AENA, una oficina dedicada als equipatges extraviats, etc... Com que es tracta d’una terminal dedicada a l’arribada de persones, no hi tants dispositius electrònics com en el cas de l’edifici de sortides. El motiu és que quan els passatgers travessen aquesta zona ja ho fan amb les maletes recollides. No han de gestionar res més en aquest lloc. Per als que esperen, tant si són amics, familiars o treballadors de touroperadores, no els cal cap tipus de mecanisme de control. Apart de telèfons públics, observo la presència d’uns ordenadors destinats a la informació turística. Depenen d’una institució pública illenca i aporten informació sobre els serveis que podran trobar a l’illa.
Un detall: a la terminal de sortides vaig veure a les parets uns punts de connexió per a usuaris d’internet. En el cas d’aquest edifici no trobo cap punt de connexió a la xarxa. Potser els dissenyadors de la terminal van interpretar que als que venen a recollir passatgers no els calen connexions a internet. Potser interpretaren també que els que venen de fer un viatge en avió ja es connectaran més tard a les seves llars o als hotels.
De nou es possible distingir les diferents tasques dels treballadors de l’aeroport segons la seva nacionalitat i el seu gènere. Les dones alemanyes són guies turístiques. Els homes espanyols són conductors d’autocar. A les taquilles de les oficines hi ha tant treballadors autòctons com treballadors estrangers, però no n’hi ha cap que provingui de la darrera onada d’immigració (no veig magribins, ni sud-americans). Un fet que crida l’atenció és la manca de persones que es troben al servei dels que allà s’esperen o dels que arriben d’un viatge. Llevat dels diferents treballadors que ja he esmentat, els quals realitzen unes tasques marcades per les directrius de les empreses que fan negoci amb els passatgers que arriben a un aeroport, és impossible demanar res a ningú, tothom va a la seva. Es tracta d’un espai molt programat. Tot es automàtic, fins i tot les accions de les persones, siguin treballadors o usuaris. Es tracta d’un espai públic semblant a una plaça, un parc o un carrer. Allà ningú controla què fa la gent (he passat absolutament desapercebut, malgrat haver fet moltes fotos i haver-me passejat amunt i avall un munt de vegades prenent notes). Només de tant en tant es passegen parelles de la policia nacional. La sensació de llibertat i seguretat és enorme. Hi ha un bar, lavabos i no sona música ni se sent gaire soroll. De fet, aquest lloc és més acollidor que un banc públic en qualsevol racó de la ciutat.
Un altre aspecte que crida molt l’atenció és la iconografia que envaeix aquest espai. Es tracta de tot un seguit de cartells que orienten els usuaris de l’edifici sense utilitzar cap idioma conegut. Són dibuixos que volen expressar accions quotidianes que es realitzen en un aeroport i que requereixen d’un cert coneixement previ per part de qui vulgui o necessiti interpretar-los. Compto fins a 12 icones diferents:
-La “i” d’informació
-Una balança que simbolitza la facturació (check-in)
-Un ascensor amb fletxes en sentits oposats
-Un home i una dona, separats per una barra, amb un tercer en cadira de rodes (símbol inequívoc d’un lavabo adaptat)
A les 18:25h decideixo seure en una illa de cadires al costat de la sortida “F” i d’uns monitors de televisió amb la informació sobre les arribades d’avions. Sec envoltat de gent: hi ha un grup de cinc noies i un noi que conversen drets amb una certa excitació i en un to de veu més elevat del que és normal (atès el lloc on ens trobem, no gens sorollós). Aquest fet confirmaria aquella hipòtesi expressada en el meu primer dia d’observacions sobre els diferents comportaments grupals que dependrien del nombre d’integrants del grup. Les noies i el noi que tinc davant meu planifiquen la seva estada a Mallorca, amb un posat diria que entre aventurer i infantil (intueixo que a les seves vides quotidianes no adopten aquesta actitud tan entusiasta). Darrera meu seu una dona gran que no fa res, mira atentament com s’obre i es tanca automàticament la porta de sortida de passatgers. També darrera meu un parella conversa en alemany. Una altra dona asseguda a prop meu observa de forma distreta la pantalla del seu telèfon mòbil (tot i que sembla que no envia cap SMS). Al cap d’una estona arriba una dona jove acompanyada del que sembla que és el seu fill. Seuen al meu costat, donant l’esquena a la porta de sortida. El fill, mentre juga arrossegant-se pel terra, li demana a la mare que li expliqui què fan allà. La mare, molt desganada, sense gaire entusiasme, li diu que estan esperant a que surti una persona (que se suposa que coneixen tots dos). En aquell moment, la dona gran rep una telefonada. Sento perfectament la conversa:
“¿Dónde estás?”
“Ah, ya estás en la cinta recogiendo las maletas”
“Estoy en la puerta de salida”
A continuació afegeix temes personals que és difícil entendre del tot perquè ja no tenen res a veure amb l’arribada del viatger a l’aeroport. La qüestió és que puc constatar un fet que sovint observem aquells que agafem avions amb una certa regularitat: el costum dels passatgers de connectar el mòbil quan l’avió ha aterrat (fins i tot minuts abans de l’instant en què la normativa aèria ja ho permet) i trucar tot d’una a aquelles persones que puguin estar esperant a la terminal de l’aeroport. Es tracta d’un tipus de comunicació sorprenent atès que la terminal rep informació puntual sobre si un avió ha aterrat o si s’està endarrerint la seva arribada. Es tracta d’un contacte que sembla que “humanitza” una mica la interacció freda a què tot passatger es veu sotmès des del moment en què arriba a la terminal de sortida del seu aeroport d’origen. El passatger sent la primera veu familiar i amistosa a través del mòbil: lluny d’aquells missatges freds de la megafonia dels aeroports, per primera vegada des de fa hores escolta una veu càlida que li demana com ha anat tot.
L’expectació, el neguit, l’ànsia que sent la persona que està esperant l’arribada del passatger a la terminal on em trobo (i que queda ben palès en les mirades i les actituds cada vegada que s’obre la porta automàtica com si fos una mena de capsa de sorpreses) s’afegeix a les mirades nervioses d’aquells que abandonen les cintes transportadores amb les seves maletes feliçment trobades i es dirigeixen fora de les darreres instal·lacions de la terminal que han de travessar. La trobada (o el retrobament) constitueix l’alliberament del passatger (que és expulsat de l’aeroport) i el final de l’expectació de la persona que l’espera. (Emocions en la sortida i l’espera)
Davant meu desfilen contínuament persones que esperen l’arribada d’algú. S’aturen davant les pantalles informatives i llegeixen amb una atenció fora del normal els missatges que hi ha al costat del nombre de vol, l’origen i l’hora d’arribada: “en tierra”, “cancelado”, “retrasado”. Decideixo cronometrar el temps que dediquen a llegir la informació que apareix en aquests monitors. Les quatre darreres persones que han accedit fins a aquest lloc per consultar la informació han tardat, respectivament, els següents temps: 26s, 25s, 20s, 47s. Decideixo consultar jo mateix aquestes dades i observo que l’horari està perfectament ordenat i que la procedència del vol es veu molt clarament. Així doncs, intueixo que totes aquestes persones fan una lectura general dels horaris, comparen els uns amb els altres, estudien quins avions han aterrat abans d’aquell que els interessa de debò (tot i tenir l’arribada oficial més tard), compten quants vols arriben amb retard i quants s’han cancel·lat. El neguit i l’emoció dels que s’esperen crec que assoleix quotes d’ansietat més elevades del que ens podem imaginar. No només perquè la persona que arriba sigui un familiar o un amic que fa temps que no veuen, sinó simplement perquè és algú que, com per art de màgia, apareixerà de darrera d’una porta a través de la qual no es pot veure res. (Lectura atenta de les pantalles informatives)
Des de la meva posició puc llegir els cartells de les oficines que hi ha en aquesta terminal. Tots aquests cartells porten els noms de companyies de viatge, tant espanyoles com estrangeres. En aquell moment dubto fins a quin punt existeixen actualment companyies que només pertanyin a un Estat. Alhora penso que seria interessant estudiar l’entramat empresarial que permet portar un turista des de Nova Zelanda fins a Mallorca, per exemple. Això, evidentment, no ho pot fer exclusivament ni una empresa mallorquina ni una del país d’origen. Els noms d’aquestes companyies resulten al·legòrics en relació al seu propòsit: Transunion (la creació de connexions entre espais allunyats), Ultramar express (la rapidesa en portar algú que viu a l’altra banda de l’oceà), Worlds of Tui (móns inventats que són posats a l’abast dels consumidors), Thomas Cook (nom del llegendari empresari britànic pioner en el turisme de masses), Neckerman (del tot poderós binomi alemany Condor-Neckerman)... Això em recorda també un cartell que hi ha a la planta superior de la terminal (que és publicitat d’AirBerlin) i que expressa clarament la intenció d’interconnectar virtual i físicament tots els llocs del món. Un món de nodes mediats pels espais de trànsit i que gestiona el gran mercat dels viatges (entesos com a simple trasllat de persones) i del turisme. La percepció del consumidor és que sembla possible (i assequible) arribar fins allà on sigui. Vivim en una xarxa d’infinits camins, d’anada i tornada, creats entre llocs sovint inventats per la publicitat i per l’imaginari col·lectiu. Es tracta d’una activitat humana que sembla cobrir una parcel·la més del consum i que sens dubte està adquirint cada vegada més rellevància en la construcció de les identitats dels individus del nou segle. (Companyies aèries i de viatges)
Seguint amb les observacions des de la meva posició soc testimoni de tres conflictes:
1) Un home es passeja nerviós cercant algú o alguna cosa en concret. Pel seu aspecte sembla estranger. Parla successivament, en un to de veu elevat i crispat, amb una vigilant de seguretat que hi ha al costat de la porta de sortida de passatgers, amb una empleada de l’oficina d’equipatges perduts i amb una treballadora de la companyia Acciona. Pel seu accent sembla estranger (em penso que escocès). És de mitjana edat, d’uns quaranta anys. Cada vegada sembla més enfadat i amb ganes de demostrar-ho. Només l’entenc dues paraules que no aconsegueixo relacionar: seventeen (disset) i keys (claus). Pega amb força, amb els nusos de la mà, contra el vidre de les oficines on vol ser atès. Em sembla que realment vol cridar l’atenció, despertar inútilment el sentiment de solidaritat dels que ens trobem allà. El seu estat d’ànim és una barreja d’ansietat, ira i desesperació. Cada vegada parla més fort (la veu de les treballadores darrera del vidre ni se sent). Mira a banda i banda, es mou amunt i avall a gran velocitat, donant passes llargues. Em penso que ha perdut a algú. Al cap de poc temps sortim tots de dubtes (la majoria de gent el mira dissimuladament, sense intervenir-hi). Després d’esperar-se un quart d’hora enmig de l’edifici, un empleat surt de l’interior de l’aeroport i li lliura una maleta. L’agafa (no sé si dóna les gràcies, ho dubto) i marxa.
2) Un grup de dones volen accedir a l’interior de la terminal, on es recullen les maletes, però la vigilant de seguretat els ho impedeix. És una escena si més no curiosa. L’ansietat de les dones per accedir a l’espai que hi ha més enllà de les portes automàtiques se sembla més a les ànsies de llibertat d’una persona empresonada, només que ara la situació és la contrària. Aquestes persones estan excitades, pateixen, supliquen, s’escapoleixen, s’agiten, tot plegat per ficar-se a l’interior d’un lloc que, a elles en particular, no les condueix enlloc. Potser només a poder fer una abraçada a la persona que esperen. O, potser, a ajudar-la amb les maletes. Però si fos així ho demanarien tranquil·lament a l’encarregada de la seguretat. Finalment, la persona que ha arribat en avió apareix darrera de la porta i finalitza el conflicte, entre la indiferència d’unes i de l’altra. La situació no ha arribat a baralla en sentit estricte, sinó a la tensió que es crea en un concert de música o en una manifestació pel carrer entre policies i ciutadans.
3) Baralla entre un home i una dona, possiblement un matrimoni (ara sí que és una baralla en sentit estricte). Acaben d’arribar en un vol i quan surten on ens trobem, ell vol dirigir-se cap al carrer, mentre que ella vol demanar on són i què han de fer a algun empleat de la terminal. A ell se li surten els ulls de les òrbites, no mira la seva dona suposo que per por a una reacció incontrolable per part seva. Enmig, una filla se’ls mira sense saber què dir. La situació de desconcert és enorme. Deuen estar esgotats pel viatge i això ha provocat una tensió extrema entre tots dos. Tothom ha experimentat més d’una vegada una sensació d’ira incontenible contra una altra persona. Un odi que ens provoca un enorme malestar, un nerviosisme incontrolable i una necessitat vital d’imposar el nostre criteri sigui com sigui i a costa del que sigui (d’una relació, d’una amistat) amb el sentiment d’intolerància més gran que es pugui assolir. Això és el que veig davant meu. La dona surt guanyant, perquè té raó. Mentre es dirigeixen en sentits oposats, arrossegant carros carregats de pesades maletes, ella li demana a una treballadora d’una companyia turística (la noia de Soltour apareix, per cert, a una de les fotos que hi ha a continuació) si és la persona a qui s’han d’adreçar. Davant la resposta afirmativa, a l’home li canvia el semblant i recula. Passa de la tensió i el neguit a la resignació i la tranquil·litat. Sembla que les coses tornen al seu lloc. (conflictes humans)
Durant aquesta darrera estona me n’he anat movent per les immediacions del lloc on m’hi he estat assegut durant una hora aproximadament. D’aquesta forma he ampliat el meu angle de visió i la perspectiva del que succeeix al meu voltant. Observo altres situacions:
- Asseguts en el conjunt de cadires on jo era fa un moment hi ha una parella, tots dos amb telèfons mòbils. No es parlen. Sona el d’ella, però no l’agafa, el deixa sonar fins que pengen des de l’altra banda de la trucada. A continuació, ella es mira el seu mòbil, consulta les opcions. ¿Potser no l’ha agafat per la presència del seu amic-nòvio-marit? És sorprenent com en aquestes situacions hi ha més interacció ésser humà-màquina que no pas entre éssers humans.
- Veig una empleada d’una companyia d’àmbit estatal, Mundo-senior (depenent del Ministeri d’Afers Socials), com demana a totes les persones de la tercera edat que troba mig perdudes si l’estan cercant a ella. La feina d’identificar qui és qui és molt complicada en un lloc com aquest. Només en una situació així (on l’edat del passatger fa augmentar les probabilitats de pertinença al grup cercat) facilita la tasca dels treballadors d’aquest espai de trànsit.
- Observo com l’actitud dels viatgers que surten de la zona de les cintes transportadores per a maletes és diferent si saben que algú els espera darrera de la porta automàtica. En aquest cas, a mesura que aquestes persones surten a l’exterior, recorren amb la mirada tot l’espai que poden abastar des de la seva posició, provant d’identificar una cara coneguda. El moment és de desconcert, se’ls nota per la cara que fan. En cas que ningú els esperi, es dirigeixen directament cap a la sortida amb una actitud que semblaria com avergonyida, tímida, amb dissimul, com volent passar desapercebut.
- Observo també l’actitud i la conducta gairebé automàtiques dels treballadors de l’aeroport. Policies que passegen lentament mentre xerren entre ells. Noies que subjectes cartells amb noms de companyies de viatge. Conductors d’autocar que seuen i que s’aixequen tot d’una quan veuen que un grup es dirigeix cap al seu vehicle.
Del dia d’avui m’atreveixo a treure unes conclusions:
- Les persones que es troben en aquests espais de trànsit no interaccionen amb els altres. Ningú cerca el contacte de l’altra gent que també està esperant algú. Tot és silenci, indiferència.
- L’àrea de trobada entre els que arriben i els que s’esperen em sembla una mena de “zona de xoc”. Realment es produeix un contacte violent a nivell de grup. Això no passa a les voreres de les ciutats o a les autopistes, on tothom sap més o menys què fa allí, què pot esperar dels altres i cap a on ha d’anar. Però aquell recinte és una zona de caos, de confusió, com si les normes socials hi servissin de ben poc per ordenar la situació (veure les fotos).
- Em sobta que la megafonia, tan característica d’aquests llocs, gairebé no ha sonat en dues hores. Només una vegada han cridat a algú perquè es dirigís cap al punt de trobada (un lloc que, per cert, ha romàs desert durant tota l’estona en què m’he passejat per la terminal). Sembla que en aquest aeroport els passatgers i els acompanyants estan prou “domesticats” i “adoctrinats” com per no necessitar que els dictin instruccions pels altaveus.
- Com en el cas de l’altre dia, només s’hi troben presents unes poques ètnies o nacionalitats: espanyols que hi treballen o que arriben, minoritàriament, en avió; alemanys que fan de guies turístics o que arriben com a turistes. No hi ha lloc per a africans, sud-americans, magribins, asiàtics, etc...
- Ningú es preocupa de la gent que deambula per aquest espai. Ningú està per ells però tampoc ningú els demana comptes. Possiblement tots som vigilats de forma discreta (mitjançant càmeres ocultes). Però el cert és que es percep una sensació de soledat, de desemparament.
- L’idioma parlat dominant és el castellà.
- La gent vesteix d’una forma molt particular, fins i tot diria que elitista (ulleres de sol damunt del cap, roba de marca). Em sembla detectar una certa uniformitat en la forma de vestir. Un estil molt a la moda, més refinat que el que s’observa pel carrer. Sembla que la gent es vesteix a posta, d’una forma determinada, per agafar un avió o per anar a buscar algú a l’aeroport, com si es tractés d’un esdeveniment especial. (conclusions del dia)
1 comentari:
Hola Juli,
molt bona entrada al "camp". Estan molt bé les descripcions sobre l'aeroport que estàs fent. A veure si algu s'anima a incorporar més comentaris per ampliar el teu diari de camp.
Publica un comentari a l'entrada