Cinquè dia (2a part)

Hora: 21:00h (de dia 20/05/08, les observacions finalitzen a la matinada del dia següent)

Situació: Trajecte Barcelona- Palma.

Mentre torno en tren cap a l’aeroport de Barcelona, a un noi li sona el telèfon mòbil. Manté una conversa amb un amic durant molts minuts. Pel que puc entendre, el seu amic també va en tren, en direcció cap a Figueres. El meu veí de seient li dona recomanacions sobre on s’ha d’aturar. En un moment donat li suggereix a l’amic que, sense tallar la telefonada que ells dos estan mantenint, truqui a una noia. Jo no sabia que això fos tècnicament possible. El que pretenen és mantenir una conversa a tres bandes: dos persones que van en tren en direccions oposades i una noia, possiblement des del carrer o des de casa seva. El noi parla en castellà, amb accent andalús o extremeny. No porta cap maleta, així que intueixo automàticament que no va cap a l’aeroport. Penso: castellanoparlant en aquesta línia sense equipatge? Segur que és del Prat. I, efectivament, baixa a l’estació subterrània del Prat del Llobregat. M’ho prenc com una mena de joc: qui és qui i cap a on va. (En tren cap a l'aeroport: classificant la gent). Passejo pel gran espai de la terminal del Part. En tot moment em centro en la terminal B de l’aeroport. Crec que mai he visitat la terminal C i només en un parell d’ocasions he estat a la terminal A. De fet, em sembla que la B i la C (la del pont aeri) estan connectades i van ser construïdes a partir de la terminal més antiga, en la reforma que va fer Ricardo Bofill l’any 1992. Resulta interessant el fet que aquest arquitecte sigui un representant de l’escola postmoderna i que compti, dins les mateixes instal·lacions de l’aeroport, amb una sorprenent torre de control hiperboloide, un tipus de construcció molt excepcional que data de l’època del modernisme i l’avantguardisme.

Mentre passejo per l’aeroport faig el següent exercici: diferències entre aquest edifici i el de la terminal de Palma. Trobo les següents:

- L’aeroport de Barcelona té només dos nivells (el de Palma en té tres). El de baix serveix alhora per facturar i per rebre els passatgers. El nivell de dalt té l’accés restringit i només hi poden accedir els passatgers que tenen targeta d’embarcament.

- Només hi ha una porta de sortida per a passatgers arribats en avió a l’aeroport, controlada per la Guàrdia Civil (l’aeroport de Palma té fins a sis sortides).

- L’aeroport de Barcelona conserva el clàssic “hall” en forma d’espai monumental, semblant al d’una catedral, una nau industrial o una estació de tren. Tota l’activitat es concentra en aquest “hall” (facturació, venda de bitllets, oficines, arribades). La segona planta, la de sortides, està encaixada en la part de dalt d’aquest megaespai.

- Aquest aeroport és lineal. Tant l’edifici principal com l’anomenada “Rambla” són dos ortòedres superposats. A l’aeroport de Palma és gairebé impossible orientar-se en l’espai (sobretot dins la zona d’embarcaments). En canvi, en aquest de Barcelona resulta molt senzill fer-ho (bàsicament es pot anar cap al nord o cap al sud de la terminal).

- L’aeroport de Barcelona està dividit en tres terminals (aviat seran quatre) mentre que l’aeroport de Palma està dividit en quatre mòduls. De fet, més que mòduls, són quatre grans passadissos en els quals s’estructura el laberíntic edifici de la terminal de Palma.

- Les portes d’embarcament es troben juntes però agrupades en aquests espais triangulars que són els mòduls (M1, M2 i M3). Per tant, unes vuit portes d’embarcament comparteixen la mateixa sala d’espera. En canvi, a l’aeroport de Palma les portes d’embarcament s’alineen al llarg dels passadissos, amb o sense saleta d’espera.

- En aquest aeroport hi ha més llum natural i també més vistes cap a les pistes d’enlairament i aterratge. La majoria de persones que veig aquí es distreuen mirant els avions, un espectacle ocult per a la resta de ciutadans. Al de Palma, com ja he comentat, els passatges tenen unes vistes més limitades a les pistes. Allà cal distreure’s mitjançant altres estratègies.

En el capítol de semblances (ara que puc comparar ambdues instal·lacions), crida l’atenció que tots els aeroport estan dissenyats amb la intenció de donar una certa sensació de luxe, lluminositat i futurisme. (diferències i semblances entre l'aeroport de Barcelona i el de Palma). Els enrajolats del terra sempre solen estar molt lluents i els grans espais, combinats amb llum natural i mobiliari minimalista, ajuden a crear una sensació semblant a la que sentiríem si entréssim “en un altre món”. No existeixen altres instal·lacions urbanes que siguin comparables, des del punt de vista arquitectònic i interiorista, a les d’un aeroport. Fins i tot es fa difícil fotografiar aquests espais que combinen llum artificial i natural. Com a exemple em trobo amb l’ampliació de la part sud de la terminal B. Aquesta part de l’edifici s’ha connectat amb la passarel·la que porta a l’andana del tren. Una mena de baixrelleu format per rajoles lluminoses cobreixen la part superior de l’ampliació. Sense cap més llum natural que la que entra per les sortides a l’exterior, l’ambient és de completa irrealitat. La sensació és de trobar-me en un lloc futurista i oníric, un espai aïllat de l’entorn amb un cert aire d’exclusivitat i glamour. És impossible treure una foto, amb una càmera digital normal, que copsi el veritable ambient que arriba fins a l’ull humà, ni amb flash ni sense flash. La lluentor hospitalària de l’enrajolat que trepitgem augmenta la sensació de puresa, ordre i neteja gairebé impol·luts. Realment no hi ha cap lloc que sigui semblant a aquest, anar a un aeroport és quelcom més que anar a cercar un avió. (Ambient futurista i minimalista dels aeroports)

Segueixo amb la meva passejada pel “hall” de la terminal B. Em trobo amb un fet insòlit: en aquest aeroport viu un rodamón. O, si més no, ara mateix em trobo amb un home, d’entre cinquanta i seixanta anys, que seu a un banc de la terminal, al costat d’un carret per portar l’equipatge, i que beu a morro d’una ampolla blanca de llet. Va vestit amb roba molt vella i, efectivament, pel seu aspecte sembla un rodamón. No dono crèdit al que veig. Si tan escrupuloses són les mesures de seguretat en els aeroports, una de dues, o ningú no ha descobert la presència d’aquest senyor o per vergonya ningú s’atreveix a dir res. O potser fa només unes hores que es mou per aquest lloc. Sigui com sigui, sec a prop d’ell i l’observo. M’agradaria atansar-me i xerrar amb ell, però potser és una iniciativa massa violenta. Veig com la gent que té al seu voltant, i que s’espera amb l’equipatge al costat, ni se’l mira. La veritat és que no crida tant l’atenció. Sí que resulta del tot inversemblant que algú porti una ampolla de litre de llet en un carro d’equipatges. Em penso que la gent sí se n’adonat de la seva presència, però que s’estimen més ignorar-lo (no fem el mateix als carrers de les ciutats?). (A l'aeroport de Barcelona hi viu un rodamón!)

Decideixo moure’m i abandonar les meves observacions sobre aquest pobre home. Pujo les escales que porten fins a la segona planta. M’atanso al control de seguretat. Faig exactament les mateixes maniobres que avui al matí he fet a Palma. No sona cap alarma. A continuació s’obre davant meu el mateix paisatge que es pot contemplar en qualsevol aeroport: tendes, cafeteries, restaurants i gent amunt i avall o asseguda. Apart d’això, és clar, hi ha monitors de televisió amb informació horària, cartells lluminosos per a orientar els passatgers, marques a terra amb el mateix objectiu, lavabos, treballadors que romanen darrera de taulells o que es mouen pel passadís.

Faig una passejada observant les tendes. A la planta baixa em sembla que només hi ha una llibreria/papereria, una tenda de queviures (de semi-luxe, és clar) i les oficines de les companyies aèries i de turisme. Aquí, a la segona planta, hi ha tendes de roba de marca, d’ulleres, de rellotges... Sembla ben bé una microversió del Passeig de Gràcia o del carrer Jaume III de Palma. Arribo a la conclusió que l’aparador més cool del mercantilisme urbà ha estat copiat en aquest racó de la ciutat (per què no hi ha cap merceria i sí tendes de luxe? Per què no hi ha un supermercat i sí tendes de xocolates cares?). La lluentor del terra, dels vidres de les enormes finestres i de les parets, és igual de perfecte que el que he vist a baix. Aquí, els reflexos de les llums que surten dels comerços augmenten aquesta sensació d’irrealitat. (Per què només hi ha tendes cares?)

Em dirigeixo a la meva porta, la número 20 del mòdul 2 (de nou em moc a base de coordenades). Recordo ara tot el seguit d’instruccions cartesianes que m’han mogut fins aquí. He agafat un tren a la Plaça Catalunya, a l’andana 1 (em sembla) i he fet un transbord a l’estació de Sants, on he hagut de canviar d’andana mitjançant dues escales. Com que ja portava la targeta d’embarcament des d’avui al matí, quan he arribat a l’aeroport m’he estalviat fer cua a un taulell de check-in. Però ara, mentre observo aquesta targeta, veig que he de pujar al vol UX 6103, a la classe Y (per què la classe turista es diu “Y”?), al seient 15A i que el meu número de control de seguretat és el 49. Trobo a la meva butxaca més tiquets que ja tenia oblidats: dos de Renfe i un del metro de Barcelona. És curiós, però al llarg de tot el dia només m’ha calgut mostrar el carnet d’identitat en dues ocasions. I, tanmateix, porto a sobre sis tiquets imprescindibles per poder-me moure per Mallorca i per Barcelona. La meva identitat sembla que no és important, però sí que ho és (i molt) haver de pagar (i poder demostrar que he pagat) per accedir a serveis com l’aparcament, els avions, els trens, el metro. (Recordant totes les coordenades i passis de les darreres 24 hores). De nou miro les pantalles informatives i faig un altre alè (el segon d’avui) quan identifico el meu vol (amb el número abans esmentat) i confirmo que l’horari de sortida es correspon al que jo tenia memoritzat. De fet he comès un error perquè em pensava que la sortida era a les 22:25 i, en canvi, aquesta és la hora d’embarcament, la de sortida és a les 22:45. Tot i que embarcaré per la porta 20, sec a prop de la 23, perquè està en el vèrtex del triangle del mòdul 2 i així m’entretindré mirant els avions. Són les 21:30. Observo la gent que tinc al meu voltant:

- Un noi treballant amb un ordinador portàtil.

- Dos homes miren la televisió, concretament un monitor que té sintonitzada la primera cadena de TVE. Un d’ells vesteix amb americana i corbata, l’altre no. Sembla que no es coneixen.

- Un noi mira un altre monitor. Estan retransmetén un partit de bàsquet que fan al C33. (Les noves tecnologies com a eina exclusiva d'entreteniment)

Davant meu hi ha com una mena de parc infantil destinat als infants que s’esperen amb els seus pares. El noi de l’ordinador portàtil l’apaga i fa una trucada amb el seu telèfon mòbil. Arriba una dona amb una motxilla petita a l’esquena i una bossa a la mà. Observo que aquesta dona, una senyora d’uns cinquanta anys, és l’única que no utilitza cap estri electrònic per a entretenir-se. De fet, mira al seu voltant. En aquell instant tots ens girem quan els crits d’un home trenquen el silenci que hi ha en aquest lloc. Es tracta d’un conegut periodista esportiu que està discutint amb algú pel seu telèfon mòbil. No sé si ho fa per cridar l’atenció o si realment està tenint una explosió d’ira, però el cert és que tothom l’està mirant mentre es mou amunt i avall dient “no, no, no, no...”. Gesticula com si tingués l’interlocutor davant seu.

Arriben dos treballadors de la companyia “Vueling”. Es posen darrera del taulell que tinc més a prop i on s’anuncia ja fa estona la sortida d’un vol amb destinació Sevilla. Arriben parlant entre ells, són un noi i una noia. Realitzen una sèrie d’operacions, amb l’ordinador i amb uns papers, gairebé de forma automàtica, mentre xerren alegrement. El noi anuncia un canvi en la porta d’embarcament mitjançant un micròfon que hi ha connectat a la megafonia d’aquesta sala. Fa l’anunci en català, castellà i anglès i demana disculpes un parell de vegades. En aquell moment arriben dos matrimonis amb tres infants petits. Quan veuen el parc infantil surten disparats cap al tobogan. Hi entren per una mena de petit túnel. Els pares es mostren encantats, seuen tranquil·lament i observen com juguen els seus fills. No és la primera vegada que es troben en aquesta situació. Un d’ells li fa una foto a la seva filla amb una càmera digital.

Observo que just a sobre meu, penjant del sostre, hi ha una càmera de vídeo de seguretat. Als vidres hi ha enganxats uns cartells que informen de la prohibició de fumar a la sala.

Darrera meu seu una noia. Ja fa una bona estona que parla pel mòbil amb (em sembla) una amiga seva. Capto alguns fragments de la conversa. Li explica anècdotes sobre un pis que comparteix, sobre el seu germà (que es va equivocar amb l’hora de sortida d’un avió), sobre els seus plans de futur quan acabi la carrera universitària. Ben bé s’està així una mitja hora. M’imagino a la seva amiga estesa damunt d’un llit, en pijama, compartint confidències amb ella, amb la mateixa actitud que si la tingués davant seu. Potser la seva interlocutora invisible s’està en un pis d’una ciutat que no és Barcelona, mentre aquesta noia està a punt d’agafar un avió. Penso aleshores en la meva aversió envers els telèfons mòbils. Em demano si, per la meva part, es tracta d’una actitud rebel més que no pas d’un sentiment sincer. Potser a mi també m’agradaria xerrar en aquest moment amb un amic? No ho sé, estic massa ocupat amb el quadern de camp. Temps enrera reconec que sí feia telefonades compulsives per tal de sentir-me acompanyat quan viatjava tot sol, però ara ho veig com una acció més aviat estúpida (millor esperar a la tornada i així poder explicar, tot fent un cafè, com ha anat el viatge). És més, em sembla que la gent truca pel mòbil perquè la majoria de passatgers també ho fa. És un comportament mimètic.

Marxo del lloc on soc. Em dirigeixo cap a la meva porta d’embarcament. Hi ha gent que fa cua, malgrat que encara no han anunciat la sortida del vol. Sec mirant cap a la filera de gent. Tornen a ser els mateixos tipus de subjectes d’avui al matí, tot i que les persones, lògicament, no són les mateixes. Em sembla estar patint una mena de déja vu. Ja no hi ha res que em cridi l’atenció. Bé, sí, una família gitana fa cua i això resulta un fet que em trenca els esquemes (els gitanos viatgen en avió?). Quan inconscientment em faig aquesta pregunta, immediatament després em sap greu tenir rampells racistes (per què no poden viatjar en avió uns gitanos?). De nou sento que les categories socials estan traint la meva voluntat. (Tothom quan fa cua sembla idèntic)

M’afegeixo a la cua. Quan arribo al taulell una hostessa de terra, somrient, em demana el DNI i la targeta d’embarcament. La fica en una màquina i em torna el resguard. Em desitja bon viatge, repetint la frase que li ha dit a l’home que anava davant meu, amb el mateix posat. Travesso el finger. Quan arribo a l’avio em trobo de nou amb les mateixes salutacions d’avui al matí. I jo poso la mateixa cara d’home amable i educat, desitjant bona nit, successivament, a les tres hostesses de l’avió que em vaig trobant. Pel finger m’havia fixat que el número de seient que tinc ara és el mateix que tenia avui al matí. Així que quan veig un seient amb la lletra A al costat d’una porta d’emergència, m’hi assec sense pensar-m’ho dues vegades. Els dos ocupants dels seients B i C són un matrimoni gran. Els demano permís per molestar-los mentre m’instal·lo i obtinc la mateixa indiferència que avui al matí. Ell està manipulant la sortida d’aire de la seva posició, mitjançant una rosca que hi ha al sostre. Es queixa que fa calor. Trobo en aquest fet una bona oportunitat per encetar una conversa. Li dono la raó i faig el mateix. Però quan alço la vista per manipular la vàlvula de l’aire me n’adono que soc a la fila 14. Instintivament demano una cosa que ja sé: “és aquesta la fila 14?”. És curiós que per salvar la situació hagi de fer aquesta comèdia. Així faig saber a tothom que m’he equivocat, que jo sec a la fila de darrera. I que m’aixecaré no perquè estigui malament del cap, sinó perquè m’he equivocat. És la por a l’anormalitat social (fer coses que els altres no s’esperen). Obtinc més mostres de gran indiferència. Ni un somriure. Només un “me parece que sí” del meu veí (Per què les relacions humanes són tan artificials en un avió?). M’aixeco i començo de nou el ritual (demanar permís, etc...). Sec al costat de dos homes, el que tinc tot just a la meva dreta (a l’esquerra tinc la finestreta) se sembla a Jeremy Irons.

Un membre de la tripulació ha observat tota aquesta escena sense dir res. A continuació soc testimoni de les següents escenes:

- Mentre aquest membre de la tripulació es prepara per donar-nos les explicacions sobre les normes de seguretat, una dona d’uns cinquanta anys li demana per a què serveix el salvavides (i no sembla que faci broma). L’home li respon amablement que “por si hemos de flotar”. Ella li demana “flotar... ¿dónde?” i ell li replica “en el mar”. Em sembla inversemblant que una dona no sàpiga què és aquell plàstic groc que ens mostren cada vegada que pugem a un avió, i que el sobrecàrrec li hagi respost verbalitzant una situació aterridora com podria ser un accident sobre l’aigua.

- De nou es retarda la sortida i l’avió s’està un quart d’hora anant amunt i avall per les pistes de maniobres. A diferència d’avui al matí, sento queixes darrera meu per aquest fet.

- Un pilot “en situació” s’ha assegut davant nostre, unes quantes files més endavant. Malgrat que és un home de certa edat, no puc evitar pensar en l’èxit social que li haurà proporcionat el seu uniforme. I la quantitat de dones que s’haurà lligat gràcies a ell. Penso que són conjectures tòpiques, però no puc evitar-ho.

- Al llarg de tot el viatge, la família gitana (en concret, una noia), fa comentaris en veu alta sabent que tothom l’està sentint i malgrat el silenci que regna a l’aparell. Li parla a una noieta també gitana, però sembla més preocupada per cridar l’atenció que no pas per comunicar fets interessants a aquesta nena. Els comentaris s’accentuen a mesura que ens aproximem a la pista d’aterratge de Palma. Constato que la diferència racial sembla impulsar aquesta dona a matisar encara més les diferències mitjançant el seu comportament (‘ja que soc diferent, em comportaré de forma diferent’).

- Darrera meu seu una noia mallorquina que, sense tenir cap relació amb la dona gitana, es comporta de forma semblant però amb una diferència: els comentaris els fa amb veu molt fluixa. Comenta aspectes del vol i diu coses que no interessen a les persones que porta al seu costat, que semblen els seus pares (pel que li responen). És un parlar per parlar, una verborrea infantil, més pròpia d’infants de tres anys, davant la curiositat per un fet excepcionalment feliç (com ara un viatge).

- L’home que seu dos seients més enllà del meu (cadira 15C) ha parlat tot sol en un parell d’ocasions. Més ben dit, verbalitza el que pensa suposo que amb la intenció de cridar l’atenció del nostre comú veí. Ho fa sobretot quan se senten les queixes pel retard en la sortida. El veí no reacciona. (Vivències des del meu seient a l'avió)

Aterrem a Palma. L’home del costat (Jeremy Irons) no m’ha mirat en tot el viatge. Unes quantes persones han aplaudit, suposo que amb ironia pels retards, tot i que tècnicament l’avió ha arribat a l’hora prevista (els pilots augmenten la velocitat a plaer per ajustar-se als horaris). L’hostessa ens recorda que no ens podem descordar el cinturó fins que no haguem arribat a la terminal. Malgrat tot, se senten renous de gent que s’està descordant i de telèfons mòbils connectant-se. Concretament, la noia de darrera meu telefona descaradament al seu nòvio, amb qui parla en castellà. Amb una veu indiferent, avorrida, desapassionada, li demana si l’ha despertat (són les 23:30). Li explica el que segurament aquest noi ja sap del cert: que l’avió ha aterrat, que els seus familiars estan a punt d’anar a recollir les maletes, etc... De nou, una trucada inútil, una telefonada per sentir-se viva, estimada, protagonista. Abandonem l’avió. (Incomplint les normes com a norma de comportament en els avions)

Després d’una caminada de deu minuts, arribo a la zona de recollida d’equipatges. Observo el meu voltant. Més pantalles anunciant on s’han de recollir exactament les maletes, i un munt de cintes transportadores alineades. Llegeixo el següent a les parets:

YOUR UNFORGETTABLE HOLIDAYS START HERE. YOUR HOLIDAYS AWAIT YOU. WELLCOME TO YOUR HOLIDAY. IT’S GREAT YOU ARE HERE. Tot és publicitat de la companyia de viatges TUI. També hi ha fotografies de platges meravelloses i famílies perfectes que és fiquen dins la mar. Un cartell lluminós de El Corte Inglés fa voltes anunciant que aquí també hi ha una sucursal d’aquesta empresa (a Palma vull dir). (La benvinguda de les agències de viatge: un univers de falsos desigs i expectatives irreals)

Quan arribo a la nostra cinta (tot i que jo no he de recollir cap maleta), resulta que l’equipatge de tots els passatgers ja ha sortit. Així que m’he perdut part de l’escena que m’interessava. Em dirigeixo a una altra cinta, la que traurà les maletes del vol UX4024 que ve d’Alacant. Observo atentament la situació: la majoria de la gent s’ha col·locat molt a prop de la sortida de l’equipatge. La cinta, de moment, roman aturada. Hi ha molt silenci, trencat per una parella amb un infant, que parla en veu alta. Compto unes 20 persones. Gairebé tothom té els carrets preparats al seu costat per carregar les maletes. Tothom ocupa la banda esquerra de la cinta, per on surten les maletes. Tanmateix, molts d’ells ja porten maletes a les mans. Sembla que la idea dels passatgers és carregar-se amb el màxim possible d’equipatge (dins la cabina de l’avió) i facturar tot just el que els obliga la companyia (hi ha gent que porta veritables maletes que no són estrictament bosses de mà). Quan es posa en marxa la cinta transportadora hi ha una reacció d’ansietat. Tothom es posa molt tens, tot i que ho fa d’una forma més o menys dissimulada. Miren cap al forat per on apareixen les maletes. Van posant la mirada, successivament, d’una maleta a la següent. Quan surt la que ells estan esperant, i si van acompanyats, ho comenten en veu alta (‘aquella, aquella, mira-te-la’). Veig mirades relaxades quan apareix el paquet que ells estan esperant. Són les mateixes mirades de la gent que els espera fora. Si una maleta tarda en sortir, es percep uns rictus de tensió progressiva. Una tensió que es manifesta es passejades al voltant seu (la gent es gira i torna a mirar cap a la cinta). Viatjar en avió està ple de moments de tensió, de moments on l’adrenalina es dispara (‘m’hauré equivocat amb el vol? S’haurà cancel·lat? M’hauré deixat el DNI? Hauran perdut la meva maleta?’). Malauradament, l’acció es desenvolupa sense cap trasbals. De la tensió del moment es passa a l’emoció de trobar-se amb algú fora d’aquell lloc (com que molts han confirmat l’arribada amb el mòbil, ja han perdut una bona part de l’angoixa acumulada). Abandono la terminal, pago l’aparcament amb el tiquet i marxo cap a casa. (Recollint les maletes: moments d'angoixa)

Cinquè dia (1a part)

Hora: 09:00h (de dia 20/05/08, les observacions finalitzen a la matinada del dia següent)

Situació: Terminal de check-in i sortides. Trajecte Palma-Barcelona

Vaig decidir comprar els bitllets d’avió per anar a Barcelona el dissabte al vespre (tenia previst fer aquest viatge des de feia un mes). Va ser molt fàcil, avui en dia ho és. Diumenge a la nit vaig connectar-me a quatre pàgines web (www.rumbo.es, www.aireuropa.es, www.iberia.com i www.airberlin.com), i després de comparar horaris i preus durant uns minuts, vaig decidir fer la compra en el primer web. En tres simples passos ho vaig aconseguir: triar l’hora i el dia dels vols, enviar les meves dades personals i, finalment, pagar amb el número de la meva targeta VISA. El bitllet era electrònic, o sigui que només havia d’anar a l’aeroport amb el meu DNI. Pel fet de ser resident a les Illes Balears, el mateix web em va calcular directament el descompte i el preu final. En cap moment va intervenir un treballador de la companyia. En aquest tipus de tracte comercial, la interacció entre humans ha esdevingut nul·la. L’únic document que materialment he tingut a les meves mans ha sigut el mail imprès de la companyia (me’l van enviar automàticament uns minuts més tard). Temps enrera m’hagués malfiat d’un procediment com aquest (anar a l’aeroport sense bitllets? com sé jo que he fet la compra correctament?). Avui en dia ens estem adaptant a la virtualitat molt ràpidament (i jo el primer). (Compra d'un bitllet d'avió)

Tot d’una que vaig saber a quina hora sortia el vol, vaig començar a fer càlculs sobre el temps que em calia per arribar puntual a l’aeroport. Són càlculs gairebé inconscient que sempre faig quan viatjo: “si l’avió surt a les 10:15 he de ser allà a les 09:15 (pel que pugui ser) o sigui que he de sortir de casa a les 08:15 com a molt tard”. Sempre és el mateix. La ruta prèvia a l’aeroport dura quatre vegades més que el mateix vol cap a Barcelona. Me’n vaig adonar que havia realitzat la compra del bitllet exactament 34 hores abans de la sortida del vol.

Avui ja és dimarts. Agafo el cotxe a les 08:15 i marxo cap a l’aeroport tot esperant no trobar embussos o no tenir una avaria (la paranoia de cada viatge). Arribo a l’aeroport i aparco a la planta 3. La màquina expenedora em dóna un tiquet que hauré de guardar fins a la nit (primer document que em cal en el dia d’avui). El meu cotxe és a la fila A/A. Mai he entès aquesta nomenclatura. Pujo a la planta 4 mitjançant unes escales mecàniques. Consulto els vols que pareixen en uns monitors que hi ha al mateix aparcament i confirmo que el meu vol existeix (faig, com sempre, un gran alè). Veig també que he d’anar als taulells numerats entre el 120 i el 129. Travesso el passadís elevat que em porta fins a la terminal. Ho faig caminant per sobre d’una cinta transportadora de persones que accelera el meu pas. Baixo a la planta 2 mitjançant unes altres escales mecàniques (ja havia parlat d’aquest contrasentit fa uns dies). Cerco els taulells indicats. Els dos primers són per Last minut i Business class, que no són el meu cas. Faig cua per optar a un dels altres dos. Davant meu hi ha un matrimoni gran carregat amb unes maletes enormes. L’home i la dona no fan gaire bona cara. En aquell moment els toca a ells facturar, així que m’espero. Un noi treballador d’Air Europa, que acaba d’arribar al taulell número 125, em crida perquè faci el check-in.

“Puede pasar por aquí”

“Buenos días”

“Buenos días”

“Tengo una reserva para ir a Barcelona”

“De acuerdo” (m’agafa el DNI i consulta l’ordinador)

“¿Lleva equipaje?”

“De mano” (li mostro la meva motxilla)

“Tiene la vuelta para hoy, si quiere le doy la tarjeta de embarque de la vuelta”

“De acuerdo, así llegaré al aeropuerto justo para el embarque”

(torna a consultar l’ordinador)

“Va lento hoy” (es refereix a l’ordinador. Jo somric, malgrat que és un acudit que he sentit sovint als caixers dels bancs)

“Aquí tiene, éste es para ahora” (fa un cercle a l’hora d’embarcament en la targeta que necessitaré ara)

“Muchas gracias”

“Muchas gracias y feliz vuelo”. (Check-in i angoixes prèvies)

Mentre em dirigeixo cap a una de les escales mecàniques, que m’han de portar una altra vegada a la planta quatre, penso en aquest noi i en la seva feina avorrida: segur que aquesta conversa l’ha de repetir més de dues-centes vegades cada dia. I, tanmateix, amb mi no ha parat de somriure. Les converses a l’aeroport són previsibles. Ningú em demanarà “com es troba avui?” ni “quin és el sentit de la seva vida?”. No, tot el que m’han de dir ja ho sé d’antuvi. Porto dos documents més, les dues targetes d’embarcament (ja porto tres tiquets en quinze minuts). La meva porta d’embarcament és la D81. L’aeroport està dividit en quatre mòduls (A, B, C i D). Em toca el darrer, la porta 81. Des de que soc aquí he hagut de seguir unes coordenades cartesianes molt precises que haig de recordar: el cotxe és a la planta 3 fila A/A, he facturat a la planta 2 taulell 125, he d’embarcar al mòdul D, porta 81. En cap altre situació de la meva vida quotidiana em trobo amb uns rituals tan exagerats. Realment, la llibertat no existeix en un aeroport (jo voldria anar a l’avio caminant i seure al costat del pilot!!). Des que he arribat he detectat dues càmeres de seguretat, una a l’aparcament i una altra a la passarel·la que porta a la terminal. La paranoia encara continua (em reconeixeran com el visitant misteriós d’aquests darrers dies?). (Feina avorrida i coordenades)

Abans que res, he de passar el control de seguretat. Pujo a la planta quatre i trio l’accés de la dreta (allà em va dir que no amb el dit aquella vigilant de seguretat i això em provoca cert “morbo”). Com que ja estic ben ensinistrat en aquestes tasques, deso el meu rellotge dins la motxilla i així m’estalvio haver d’agafar una safata de plàstic. Recorro el circuit abans de passar per l’arc de seguretat. Compto nou revolts limitats per una cinta vermella que està col·locada a un metre i escaig del terra. Una primera vigilant (gairebé totes són dones) em demana el bitllet per confirmar que he d’agafar un avió: estic a punt d’entrar en la zona exclusiva per a viatgers. Deixo la meva motxilla damunt la cinta que fa passar l’equipatge pels escàners. Dues passatgeres grans que tinc davant meu, estrangeres, s’atabalen. Una pretén passar pel costat exterior de l’arc i l’altra s’oblida de deixar una bossa de mà a la cinta de l’escàner. La vigilant de seguretat les indica el problema en un anglès molt d’estar per casa i amb no gaire amabilitat. Passo per l’arc i no sona cap alarma. La vigilant no em diu res. No m’ha tret d’ull de sobre mentre travessava l’arc però ara mira cap a la persona que porto darrera meu. Recullo la meva motxilla, que apareix a l’altra banda de l’escàner. L’home que hi ha davant d’un monitor no bada boca. Bon senyal, sinó voldrà dir que em faran obrir la bossa per a un registre visual. Mentre m’allunyo d’allà penso que són feines igual d’avorrides que la del noi del check-in. (Control de seguretat)

A partir d’aquest punt s’obre un gran espai amb comerços. Destaca “The shop”, una gran tenda que recorda la planta baixa de tots “El Corte Inglés” que coneixem. Venen els productes “Duty free”, lliure d’impostos. Em demano si la resta de comerços són també d’aquesta mena, tot i que no veig que portin aquest rètol. Des d’aquest punt on em trobo tinc a la meva esquerra el vidre que separa la zona accessible a tothom d’aquella on soc ara (només per a passatgers). Una veritable frontera en un no lloc.

Entro a “The shop” i em trobo amb un reguitzell de clients que van per feina. Em pensava que la gent només passejava i mirava en aquests llocs, però veig que una gran majoria (d’estrangers, sobretot) compren productes amb molta motivació. Hi ha un gran assortit de licors i perfums, tots de marca. També venen records de Mallorca i menjar. Tanmateix, dubto que aquests productes siguin més barats pel fet d’estar lliures d’impostos. Apart d’aquesta tenda, just al davant hi ha un gran restaurant self-service. (Shopping)

Més enllà d’aquest espai s’obren tres enormes passadissos que condueixen als mòduls A, B, C i D. Tiro cap a la dreta. Una llarga escala mecànica porta al mòdul D, que és realment un passadís inabastable en forma de “L” invertida.

La meva porta d’embarcament és la primera, a la dreta. No té sala d’espera. Veig que hi ha passatgers drets, fent cua davant la porta, malgrat que falta mitja hora per a l’embarcament. Decideixo fer una volta fins al final del mòdul.

Trobo més comerços amb noms cridaners: “Fashion and Fun”, “Delicatessen”. Trobo també noms coneguts: Burger King. Menjar ràpid en un lloc on la gent sempre va amb presses. Les lletres de cada mòdul em recorden certs viatges. Per exemple, des del mòdul “A” vaig partir cap a Anglaterra i Escòcia unes quantes vegades fa uns quants anys. Foren viatges molt especials. Al final del passadís me n’adono que és la primera vegada que veig els avions des de l’interior de la terminal. L’edifici està dissenyat de tal manera que les pistes resulten invisibles per als passatgers (excepte en aquest lloc i en altres molt puntuals). És una terminal molt tancada, fosca, un sarcòfag. (més tendes i un edifici-sarcòfag)

Mentre torno cap enrera, veig que a les parets hi ha com una mena de bústia on es pot llegir un rètol que diu “coordinador de zona 3”. Penso aleshores que tot aquest moviment de gent uniformada i de cotxets elèctrics que porten gent gran amunt i avall, ha d’estar perfectament dirigit per algú que resulta invisible per a tots nosaltres.

Resulta sorprenent la quantitat de personal que es mou per la terminal i ningú perd el temps, tothom sembla que sap cap a on va i ho fa amb decisió. Realment un aeroport sembla un lloc molt ben organitzat.

Més enllà del nostre mòdul, anant cap al que porta la lletra “A”, observo un cotxe esportiu molt lluent enmig d’una sala. Els aeroports també serveixen d’aparadors, però sempre d’objectes de luxe, com a la tenda de dalt.

A la meva esquerra, penjats a una paret, hi ha els quadres d’una exposició permanent. Són collages d’un autor mallorquí. Ja l’havia vista en altres ocasions, però avui em demano el sentit de tenir-la allà. Sembla com si algú s’entestés en identificar l’aeroport amb un collage. No deixa de tenir sentit, una aeroport és això, un trencaclosques format per peces variades que no sempre encaixen perfectament. (Art als aeroports)

Torno a la meva porta d’embarcament. Ara hi ha més gent fent cua. De fet, aquesta cua ocupa gairebé tot l’ample del passadís. D’altres seuen a unes cadires que hi ha a la banda contrària d’on és la porta. Com que aquesta porta no té sala d’espera pròpia decideixo esperar en els seients de la D81. Des d’allà veig els meus companys de viatge. Observo que és fàcil identificar-los amb més o menys claredat. Els que viatgen tot sols i ben arreglats, amb americana i corba, van o tornen de Barcelona per negocis. Les famílies (parelles amb o sense infants), ho fan per vacances o per una visita familiar. En el cas d’altres passatgers resulta més complicat esbrinat la motivació del seu viatge. Veig una monja vestida amb el seu hàbit i suposo que deu anar de visita a la seva congregació (o de tornada d’una visita a una congregació de Mallorca). Aquesta dona és, podríem dir, l’element peculiar, extraordinari, del grup de passatgers. El cert és que la gent va “uniformada” de passatgera, ningú no fa res que se surti del normal (vull dir que ningú porta una cistella amb verdures del mercat ni va vestit amb roba ciclista, per exemple). (Portar "uniforme" de passatger). Tinc darrera meu un noi de pell fosca i accent sud-americà que també s’espera. Li sona el telèfon mòbil i parla animadament amb algú, i ho fa durant una bona estona. Mentre escric aquestes notes en el meu quadern, s’atansa fins al meu seient i em fa una pregunta mostrant-me el seu bitllet i l’hora d’embarcament: les 09:55.

“Perdona, ¿has oido si por megafonía han dicho algo del vuelo de Madrid? ¿de si han cambiado de puerta?”

“No, lo siento, estoy escribiendo y no he escuchado lo que decían. Pregunta allí”

“Muchas gracias. Perdona” (molt amablement)

Al cap d’una estona de parlar amb una noia, torna a cercar les seves coses i se’n va. Abans, em dóna les gràcies de nou.

Puntualment, per la megafonia de l’aeroport anuncien la sortida del nostre vol. La cua de passatgers és fa encara més llarga així que decideixo esperar-me assegut. Al cap d’una estona, m’incorporo a la cua. Quan m’arriba el moment d’identificar-me, mostro el DNI i la targeta d’embarcament. Es queden amb la targeta i em tornen un resguard, on s’indica el seient a l’avio (número 15A). Torno a recordar totes les meves coordenades de moviments: P4 A/A, P2 125, P4 D81 i, ara, 15A. (Identificant-me i més coordenades). No accedim a l’avió per un finger, sinó que ens hi portarà un autocar. Mentre baixem per una rampa fins a l’autocar sento una conversa entre qui semblen una mare i la seva filla. Crec entreveure un entusiasme infantil en les seves frases sense sentit. Parlen de que ja estan a punt de sortir, de que no poden fer tard, de no caure per la rampa. Estic convençut que enmig de qualsevol carrer de la ciutat s’estalviarien aquestes paraules. Però allà, amb l’emoció de pujar a un avió, sembla que adquireixen sentit, que necessiten dir tot allò perquè estan alegres, satisfetes. Serà un aeroport una mena de parc d’atraccions? Suposo que sí per als que viatgen amb poca regularitat, no per a l’executiu o el comercial que l’agafa cada dia. La novetat ens torna infants, però la rutina s’encarrega de destruir les il·lusions. A l’autocar puc analitzar de nou el passatge d’aquest avió. Joves, vells, homes, dones, nadius, estrangers, gent tota sola, grups, hi ha absolutament de tot. Tres adults i una nena, tots mallorquins, sembla que fan plans per quan arribin a Barcelona (la nena és la veritable protagonista, amb els seus comentaris). (La gent s'ho passa bé anant en avió). Veig també una noia tota sola que seu darrera meu. Hi ha matrimonis d’estrangers i homes molt ben arreglats que van en parella. Em fixo en la noia que hi ha darrera meu. Automàticament em ve al cap la idea que deu ser una estudiant universitària. Com que sembla tenir uns vint anys i viatja sense ningú més, un dimarts al matí, inconscientment creo aquesta figura en el meu imaginari (noia = estudianta mallorquina en una universitat catalana). És curiós com les etiquetes ens dominen. És clar que jo una vegada vaig acomplir aquest rol, fa quinze anys. Em demano si no podria ser una dona que va a Barcelona simplement a visitar al seu marit que treballa en una oficina de la Diagonal. Ni tant sols quan ara llegeixo aquesta frase me la puc creure. (Etiquetes socials). L’autocar tarda 10 minuts en arribar a l’avió. El grup de gent que tinc al davant ho comenta (“anem a l’altra punta de l’aeroport”). Arribem a la nostra destinació, efectivament som a l’extrem més allunyat respecte la nostra porta d’embarcament (de fet, som davant del mòdul A). Jo decideixo pujar per la escala que porta fins a l’accés de darrera de l’avió. Com és habitual, una primera hostessa em saluda amablement (“Buenos días”), i una segona que em trobo al bell mig del passadís fa el mateix. Ara me n’adono del gran ritual que hi ha organitzat en els aeroports. El meu seient (el 15A) està al costat de la finestra i correspon, justament, a una porta d’emergència. Com que ja em conec de què va tot plegat, deixo la meva motxilla en el compartiment que hi ha a sobre dels seient perquè sé que a les portes d’emergència no ha d’haver res en el passadís corresponent. Quan he arribat a la meva fila ja hi havia asseguts els meus dos veïns de seient. Els demano amablement si em poden deixar passar. No em diuen res, retiren les cames i prou. Ni un “bon dia” ni cap salutació. Observo que van junts i que pertanyen a la meva categoria de “camisa i corbata”. Un llegeix un diari esportiu i l’altre escolta música en un ipod. En cap moment del trajecte em miraran ni faran cap intent de mantenir una conversa amb mi. Entre ells es creuaran unes poques frases en català (del Principat), ara i durant l’aterratge. A llarg del vol el meu veí immediat es queda dormit. Tot plegat és la soledat enmig de multituds que es produeix en els no llocs. L’avio es posa en marxa amb retard. La resta del passatge llegeix els diaris que regalen a la terminal, parlen entre ells o romanen en silenci. De fet, hi ha prou silenci i es pot escolar bé la música de jazz que sona pels altaveus. Tornem a perdre deu minuts voltant per les pistes. Una mica més i haurem estat gairebé tant temps rodant per l’aeroport com volant cap a Barcelona (el trajecte dura 30-35 minuts). Unes pantalles que s’obren en el sostre de l’aparell ens recorden les instruccions de seguretat, en castellà i anglès. Ja volem cap a Barcelona. (Rituals a l'avió)

Enmig del vol, el capità de la nau ens comunica per la megafonia, en anglès i castellà, el temps atmosfèric que fa a Barcelona, el minuts que tardarem en arribar-hi i la l’altitud a la que volem (5000 m). Quan aterrem, una hostessa ens prega (una altra vegada des de la megafonia) que mantinguem els cinturons de seguretat cordats i que no encenguem encara els telèfons mòbils. Pels sorollets que sento hi ha gent que no fa cas de aquesta obligatorietat. Quan l’avió s’atura molta gent s’aixeca de cop i es llença al passadís, per formar una altra cua (de sortida) i recollir l’equipatge de mà. Durant el vol tota la informació s’ha transmès per mitjà dels altaveus, la comunicació directa amb el personal de vol s’ha reduït al caramel que reparteixen i a la salutació inicial. La comunicació és impersonal, no tenim dret a intervenir-hi. Rebem instruccions que ja coneixem i ens limitem a complir les normes (o no). Les hostesses han fet publicitat d’una targeta de fidelització de la companyia. Han anunciat que aquest vol està operat per quatre companyies (Air Europa, KLM, Alitalia i Air France). La veritat és que ja no sabem qui ens porta. Viatgem per l’interior d’un estat en un vol operat per companyies estrangeres. Les hostesses també fan publicitat d’un web de telefonia mòbil amb un nom ridícul, www.pepephone.com. Trucant amb aquesta companyia s’obtenen punts que es poden bescanviar per bitllets d’avió (¿què tenen a veure les trucades telefòniques i els viatges en avió?). Al meu seient disposo d’un exemplar de la revista “Europa”, la revista de la companyia aèria que m’ha venut el bitllet. (Comunicació dins l'avió)

Són les 11:45. Desembarquem, aquesta vegada sí, per un finger. Sortim directament a un dels mòduls triangulars de l’aeroport de Barcelona. Ens barregem els passatgers que arribem i els que s’esperen per anar-se’n. Seguim les indicacions per anar a recollir l’equipatge. Hi ha icones en senyals verticals i marques pintades en terra. Com que no porto equipatge surto directament cap a l’exterior de la planta d’arribades i de la zona de recollida de les maletes. Allà veig les mateixes cares que havia vist dies enrera a Palma, només que ara jo soc a “l’altra banda de la barrera”. Observo que moltes mirades es claven en mi. Proven d’identificar una cara coneguda, o potser un semblant que reaccioni a la seva mirada. O potser és pura curiositat. Qui sap, podria sortir en qualsevol moment una estrella del Barça o un personatge famós. Al cap d’un segon es van enretirant les mirades que es fixaven en mi i les claven, successivament, en la gent que ve darrera meu. Passo per enmig d’aquest grup de persones i me n’adono que ha estat l’únic moment al llarg de les darreres dues hores en què algú s’ha fixat en mi. Vaig a cercar el tren. Mentre travesso la terminal veig a dues noies que parlen amb un fort accent nord-americà. Penso que són les clàssiques viatgeres d’alberg juvenil que segurament s’estan recorrent tot el món. Sempre he sentit enveja d’aquesta gent perquè de jove jo no vaig poder fer el mateix. Sempre els he tingut una certa mania. Porto molts anys viatjant a Barcelona i la rutina em juga una mala passada. Surto a l’exterior de la terminal per pujar cap a la rampa que porta a l’andana de Renfe. Però veig que ara l’accés es produeix des de l’interior de l’edifici, des d’una ampliació que hi ha a la part sud de la terminal B, on em trobo ara. Feia un any que no venia a Barcelona. Arribo a l’andana per la passarel·la. Observo també que han desaparegut els cobradors de Renfe que havia conegut sempre, ara la compra dels tiquets es fa mitjançant unes màquines expenedores. Un home m’ajuda a fer la compra. Una moneda de cinquanta cèntims es rebutjada per la màquina un parell de vegades. L’home fa una operació estranya: frega la moneda contra la màquina i aquesta acaba per acceptar-la. Li demano per què passa això. Aquest treballador de Renfe, molt amablement, em diu que no sap quin és el motiu de que així entrin les monedes, però que a ell li funciona. Deu tenir una cinquantena d’anys i té pinta de professor d’universitat. I, tanmateix, fa d’informador de Renfe segurament per un sou de misèria. És un signe dels nous temps neoliberals.

Pujo al tren i em sembla que encara m’estic a les instal·lacions de l’aeroport. Soc a una estació terminal, aquest tren fa el trajecte entre l’aeroport i Sants, no va més enllà. De fet considero que l’andana i el tren són part de l’aeroport. Perquè allà tothom porta maletes i acaba d’aterrar d’un vol, excepte els treballadors de la terminal que tornen a la ciutat. Un matrimoni magribí o turc seu al costat d’un senyor amb aspecte d’alemany. Dues races o nacionalitats que segurament en un altre temps foren enemigues o es discriminaren mútuament. Un noi argentí consulta el plànol de Rodalies. Una parella porta unes motxilles enormes. De nou penso en la categoria “viatgers d’alberg” que em provoca sensacions estranyes. Davant meu seu un noi amb aspecte desarreglat. No porta maletes ni uniforme de l’aeroport. Els mecanismes categorials inconscients tornen a funcionar en mi: deu ser un lladre. Per la seva forma de mirar el passatge sembla que cerca la seva oportunitat per robar a algú. Em penedeixo d’aquests pensaments, però no puc evitar-los. De nou penso que aquell segueix essent un lloc de socialització transitòria absolutament lligat a l’aeroport de Barcelona. (És el tren una extensió de l'aeroport?)