Hora: 21:00h (de dia 20/05/08, les observacions finalitzen a la matinada del dia següent)
Situació: Trajecte Barcelona- Palma.
Mentre torno en tren cap a l’aeroport de Barcelona, a un noi li sona el telèfon mòbil. Manté una conversa amb un amic durant molts minuts. Pel que puc entendre, el seu amic també va en tren, en direcció cap a Figueres. El meu veí de seient li dona recomanacions sobre on s’ha d’aturar. En un moment donat li suggereix a l’amic que, sense tallar la telefonada que ells dos estan mantenint, truqui a una noia. Jo no sabia que això fos tècnicament possible. El que pretenen és mantenir una conversa a tres bandes: dos persones que van en tren en direccions oposades i una noia, possiblement des del carrer o des de casa seva. El noi parla en castellà, amb accent andalús o extremeny. No porta cap maleta, així que intueixo automàticament que no va cap a l’aeroport. Penso: castellanoparlant en aquesta línia sense equipatge? Segur que és del Prat. I, efectivament, baixa a l’estació subterrània del Prat del Llobregat. M’ho prenc com una mena de joc: qui és qui i cap a on va. (En tren cap a l'aeroport: classificant la gent). Passejo pel gran espai de la terminal del Part. En tot moment em centro en la terminal B de l’aeroport. Crec que mai he visitat la terminal C i només en un parell d’ocasions he estat a la terminal A. De fet, em sembla que la B i la C (la del pont aeri) estan connectades i van ser construïdes a partir de la terminal més antiga, en la reforma que va fer Ricardo Bofill l’any 1992. Resulta interessant el fet que aquest arquitecte sigui un representant de l’escola postmoderna i que compti, dins les mateixes instal·lacions de l’aeroport, amb una sorprenent torre de control hiperboloide, un tipus de construcció molt excepcional que data de l’època del modernisme i l’avantguardisme.
Mentre passejo per l’aeroport faig el següent exercici: diferències entre aquest edifici i el de la terminal de Palma. Trobo les següents:
- L’aeroport de Barcelona té només dos nivells (el de Palma en té tres). El de baix serveix alhora per facturar i per rebre els passatgers. El nivell de dalt té l’accés restringit i només hi poden accedir els passatgers que tenen targeta d’embarcament.
- Només hi ha una porta de sortida per a passatgers arribats en avió a l’aeroport, controlada per la Guàrdia Civil (l’aeroport de Palma té fins a sis sortides).
- L’aeroport de Barcelona conserva el clàssic “hall” en forma d’espai monumental, semblant al d’una catedral, una nau industrial o una estació de tren. Tota l’activitat es concentra en aquest “hall” (facturació, venda de bitllets, oficines, arribades). La segona planta, la de sortides, està encaixada en la part de dalt d’aquest megaespai.
- Aquest aeroport és lineal. Tant l’edifici principal com l’anomenada “Rambla” són dos ortòedres superposats. A l’aeroport de Palma és gairebé impossible orientar-se en l’espai (sobretot dins la zona d’embarcaments). En canvi, en aquest de Barcelona resulta molt senzill fer-ho (bàsicament es pot anar cap al nord o cap al sud de la terminal).
- L’aeroport de Barcelona està dividit en tres terminals (aviat seran quatre) mentre que l’aeroport de Palma està dividit en quatre mòduls. De fet, més que mòduls, són quatre grans passadissos en els quals s’estructura el laberíntic edifici de la terminal de Palma.
- Les portes d’embarcament es troben juntes però agrupades en aquests espais triangulars que són els mòduls (M1, M2 i M3). Per tant, unes vuit portes d’embarcament comparteixen la mateixa sala d’espera. En canvi, a l’aeroport de Palma les portes d’embarcament s’alineen al llarg dels passadissos, amb o sense saleta d’espera.
- En aquest aeroport hi ha més llum natural i també més vistes cap a les pistes d’enlairament i aterratge. La majoria de persones que veig aquí es distreuen mirant els avions, un espectacle ocult per a la resta de ciutadans. Al de Palma, com ja he comentat, els passatges tenen unes vistes més limitades a les pistes. Allà cal distreure’s mitjançant altres estratègies.
En el capítol de semblances (ara que puc comparar ambdues instal·lacions), crida l’atenció que tots els aeroport estan dissenyats amb la intenció de donar una certa sensació de luxe, lluminositat i futurisme. (diferències i semblances entre l'aeroport de Barcelona i el de Palma). Els enrajolats del terra sempre solen estar molt lluents i els grans espais, combinats amb llum natural i mobiliari minimalista, ajuden a crear una sensació semblant a la que sentiríem si entréssim “en un altre món”. No existeixen altres instal·lacions urbanes que siguin comparables, des del punt de vista arquitectònic i interiorista, a les d’un aeroport. Fins i tot es fa difícil fotografiar aquests espais que combinen llum artificial i natural. Com a exemple em trobo amb l’ampliació de la part sud de la terminal B. Aquesta part de l’edifici s’ha connectat amb la passarel·la que porta a l’andana del tren. Una mena de baixrelleu format per rajoles lluminoses cobreixen la part superior de l’ampliació. Sense cap més llum natural que la que entra per les sortides a l’exterior, l’ambient és de completa irrealitat. La sensació és de trobar-me en un lloc futurista i oníric, un espai aïllat de l’entorn amb un cert aire d’exclusivitat i glamour. És impossible treure una foto, amb una càmera digital normal, que copsi el veritable ambient que arriba fins a l’ull humà, ni amb flash ni sense flash. La lluentor hospitalària de l’enrajolat que trepitgem augmenta la sensació de puresa, ordre i neteja gairebé impol·luts. Realment no hi ha cap lloc que sigui semblant a aquest, anar a un aeroport és quelcom més que anar a cercar un avió. (Ambient futurista i minimalista dels aeroports)
Segueixo amb la meva passejada pel “hall” de la terminal B. Em trobo amb un fet insòlit: en aquest aeroport viu un rodamón. O, si més no, ara mateix em trobo amb un home, d’entre cinquanta i seixanta anys, que seu a un banc de la terminal, al costat d’un carret per portar l’equipatge, i que beu a morro d’una ampolla blanca de llet. Va vestit amb roba molt vella i, efectivament, pel seu aspecte sembla un rodamón. No dono crèdit al que veig. Si tan escrupuloses són les mesures de seguretat en els aeroports, una de dues, o ningú no ha descobert la presència d’aquest senyor o per vergonya ningú s’atreveix a dir res. O potser fa només unes hores que es mou per aquest lloc. Sigui com sigui, sec a prop d’ell i l’observo. M’agradaria atansar-me i xerrar amb ell, però potser és una iniciativa massa violenta. Veig com la gent que té al seu voltant, i que s’espera amb l’equipatge al costat, ni se’l mira. La veritat és que no crida tant l’atenció. Sí que resulta del tot inversemblant que algú porti una ampolla de litre de llet en un carro d’equipatges. Em penso que la gent sí se n’adonat de la seva presència, però que s’estimen més ignorar-lo (no fem el mateix als carrers de les ciutats?). (A l'aeroport de Barcelona hi viu un rodamón!)
Decideixo moure’m i abandonar les meves observacions sobre aquest pobre home. Pujo les escales que porten fins a la segona planta. M’atanso al control de seguretat. Faig exactament les mateixes maniobres que avui al matí he fet a Palma. No sona cap alarma. A continuació s’obre davant meu el mateix paisatge que es pot contemplar en qualsevol aeroport: tendes, cafeteries, restaurants i gent amunt i avall o asseguda. Apart d’això, és clar, hi ha monitors de televisió amb informació horària, cartells lluminosos per a orientar els passatgers, marques a terra amb el mateix objectiu, lavabos, treballadors que romanen darrera de taulells o que es mouen pel passadís.
Faig una passejada observant les tendes. A la planta baixa em sembla que només hi ha una llibreria/papereria, una tenda de queviures (de semi-luxe, és clar) i les oficines de les companyies aèries i de turisme. Aquí, a la segona planta, hi ha tendes de roba de marca, d’ulleres, de rellotges... Sembla ben bé una microversió del Passeig de Gràcia o del carrer Jaume III de Palma. Arribo a la conclusió que l’aparador més cool del mercantilisme urbà ha estat copiat en aquest racó de la ciutat (per què no hi ha cap merceria i sí tendes de luxe? Per què no hi ha un supermercat i sí tendes de xocolates cares?). La lluentor del terra, dels vidres de les enormes finestres i de les parets, és igual de perfecte que el que he vist a baix. Aquí, els reflexos de les llums que surten dels comerços augmenten aquesta sensació d’irrealitat. (Per què només hi ha tendes cares?)
Em dirigeixo a la meva porta, la número 20 del mòdul 2 (de nou em moc a base de coordenades). Recordo ara tot el seguit d’instruccions cartesianes que m’han mogut fins aquí. He agafat un tren a la Plaça Catalunya, a l’andana 1 (em sembla) i he fet un transbord a l’estació de Sants, on he hagut de canviar d’andana mitjançant dues escales. Com que ja portava la targeta d’embarcament des d’avui al matí, quan he arribat a l’aeroport m’he estalviat fer cua a un taulell de check-in. Però ara, mentre observo aquesta targeta, veig que he de pujar al vol UX 6103, a la classe Y (per què la classe turista es diu “Y”?), al seient 15A i que el meu número de control de seguretat és el 49. Trobo a la meva butxaca més tiquets que ja tenia oblidats: dos de Renfe i un del metro de Barcelona. És curiós, però al llarg de tot el dia només m’ha calgut mostrar el carnet d’identitat en dues ocasions. I, tanmateix, porto a sobre sis tiquets imprescindibles per poder-me moure per Mallorca i per Barcelona. La meva identitat sembla que no és important, però sí que ho és (i molt) haver de pagar (i poder demostrar que he pagat) per accedir a serveis com l’aparcament, els avions, els trens, el metro. (Recordant totes les coordenades i passis de les darreres 24 hores). De nou miro les pantalles informatives i faig un altre alè (el segon d’avui) quan identifico el meu vol (amb el número abans esmentat) i confirmo que l’horari de sortida es correspon al que jo tenia memoritzat. De fet he comès un error perquè em pensava que la sortida era a les 22:25 i, en canvi, aquesta és la hora d’embarcament, la de sortida és a les 22:45. Tot i que embarcaré per la porta 20, sec a prop de la 23, perquè està en el vèrtex del triangle del mòdul 2 i així m’entretindré mirant els avions. Són les 21:30. Observo la gent que tinc al meu voltant:
- Un noi treballant amb un ordinador portàtil.
- Dos homes miren la televisió, concretament un monitor que té sintonitzada la primera cadena de TVE. Un d’ells vesteix amb americana i corbata, l’altre no. Sembla que no es coneixen.
- Un noi mira un altre monitor. Estan retransmetén un partit de bàsquet que fan al C33. (Les noves tecnologies com a eina exclusiva d'entreteniment)
Davant meu hi ha com una mena de parc infantil destinat als infants que s’esperen amb els seus pares. El noi de l’ordinador portàtil l’apaga i fa una trucada amb el seu telèfon mòbil. Arriba una dona amb una motxilla petita a l’esquena i una bossa a la mà. Observo que aquesta dona, una senyora d’uns cinquanta anys, és l’única que no utilitza cap estri electrònic per a entretenir-se. De fet, mira al seu voltant. En aquell instant tots ens girem quan els crits d’un home trenquen el silenci que hi ha en aquest lloc. Es tracta d’un conegut periodista esportiu que està discutint amb algú pel seu telèfon mòbil. No sé si ho fa per cridar l’atenció o si realment està tenint una explosió d’ira, però el cert és que tothom l’està mirant mentre es mou amunt i avall dient “no, no, no, no...”. Gesticula com si tingués l’interlocutor davant seu.
Arriben dos treballadors de la companyia “Vueling”. Es posen darrera del taulell que tinc més a prop i on s’anuncia ja fa estona la sortida d’un vol amb destinació Sevilla. Arriben parlant entre ells, són un noi i una noia. Realitzen una sèrie d’operacions, amb l’ordinador i amb uns papers, gairebé de forma automàtica, mentre xerren alegrement. El noi anuncia un canvi en la porta d’embarcament mitjançant un micròfon que hi ha connectat a la megafonia d’aquesta sala. Fa l’anunci en català, castellà i anglès i demana disculpes un parell de vegades. En aquell moment arriben dos matrimonis amb tres infants petits. Quan veuen el parc infantil surten disparats cap al tobogan. Hi entren per una mena de petit túnel. Els pares es mostren encantats, seuen tranquil·lament i observen com juguen els seus fills. No és la primera vegada que es troben en aquesta situació. Un d’ells li fa una foto a la seva filla amb una càmera digital.
Observo que just a sobre meu, penjant del sostre, hi ha una càmera de vídeo de seguretat. Als vidres hi ha enganxats uns cartells que informen de la prohibició de fumar a la sala.
Darrera meu seu una noia. Ja fa una bona estona que parla pel mòbil amb (em sembla) una amiga seva. Capto alguns fragments de la conversa. Li explica anècdotes sobre un pis que comparteix, sobre el seu germà (que es va equivocar amb l’hora de sortida d’un avió), sobre els seus plans de futur quan acabi la carrera universitària. Ben bé s’està així una mitja hora. M’imagino a la seva amiga estesa damunt d’un llit, en pijama, compartint confidències amb ella, amb la mateixa actitud que si la tingués davant seu. Potser la seva interlocutora invisible s’està en un pis d’una ciutat que no és Barcelona, mentre aquesta noia està a punt d’agafar un avió. Penso aleshores en la meva aversió envers els telèfons mòbils. Em demano si, per la meva part, es tracta d’una actitud rebel més que no pas d’un sentiment sincer. Potser a mi també m’agradaria xerrar en aquest moment amb un amic? No ho sé, estic massa ocupat amb el quadern de camp. Temps enrera reconec que sí feia telefonades compulsives per tal de sentir-me acompanyat quan viatjava tot sol, però ara ho veig com una acció més aviat estúpida (millor esperar a la tornada i així poder explicar, tot fent un cafè, com ha anat el viatge). És més, em sembla que la gent truca pel mòbil perquè la majoria de passatgers també ho fa. És un comportament mimètic.
Marxo del lloc on soc. Em dirigeixo cap a la meva porta d’embarcament. Hi ha gent que fa cua, malgrat que encara no han anunciat la sortida del vol. Sec mirant cap a la filera de gent. Tornen a ser els mateixos tipus de subjectes d’avui al matí, tot i que les persones, lògicament, no són les mateixes. Em sembla estar patint una mena de déja vu. Ja no hi ha res que em cridi l’atenció. Bé, sí, una família gitana fa cua i això resulta un fet que em trenca els esquemes (els gitanos viatgen en avió?). Quan inconscientment em faig aquesta pregunta, immediatament després em sap greu tenir rampells racistes (per què no poden viatjar en avió uns gitanos?). De nou sento que les categories socials estan traint la meva voluntat. (Tothom quan fa cua sembla idèntic)
M’afegeixo a la cua. Quan arribo al taulell una hostessa de terra, somrient, em demana el DNI i la targeta d’embarcament. La fica en una màquina i em torna el resguard. Em desitja bon viatge, repetint la frase que li ha dit a l’home que anava davant meu, amb el mateix posat. Travesso el finger. Quan arribo a l’avio em trobo de nou amb les mateixes salutacions d’avui al matí. I jo poso la mateixa cara d’home amable i educat, desitjant bona nit, successivament, a les tres hostesses de l’avió que em vaig trobant. Pel finger m’havia fixat que el número de seient que tinc ara és el mateix que tenia avui al matí. Així que quan veig un seient amb la lletra A al costat d’una porta d’emergència, m’hi assec sense pensar-m’ho dues vegades. Els dos ocupants dels seients B i C són un matrimoni gran. Els demano permís per molestar-los mentre m’instal·lo i obtinc la mateixa indiferència que avui al matí. Ell està manipulant la sortida d’aire de la seva posició, mitjançant una rosca que hi ha al sostre. Es queixa que fa calor. Trobo en aquest fet una bona oportunitat per encetar una conversa. Li dono la raó i faig el mateix. Però quan alço la vista per manipular la vàlvula de l’aire me n’adono que soc a la fila 14. Instintivament demano una cosa que ja sé: “és aquesta la fila 14?”. És curiós que per salvar la situació hagi de fer aquesta comèdia. Així faig saber a tothom que m’he equivocat, que jo sec a la fila de darrera. I que m’aixecaré no perquè estigui malament del cap, sinó perquè m’he equivocat. És la por a l’anormalitat social (fer coses que els altres no s’esperen). Obtinc més mostres de gran indiferència. Ni un somriure. Només un “me parece que sí” del meu veí (Per què les relacions humanes són tan artificials en un avió?). M’aixeco i començo de nou el ritual (demanar permís, etc...). Sec al costat de dos homes, el que tinc tot just a la meva dreta (a l’esquerra tinc la finestreta) se sembla a Jeremy Irons.
Un membre de la tripulació ha observat tota aquesta escena sense dir res. A continuació soc testimoni de les següents escenes:
- Mentre aquest membre de la tripulació es prepara per donar-nos les explicacions sobre les normes de seguretat, una dona d’uns cinquanta anys li demana per a què serveix el salvavides (i no sembla que faci broma). L’home li respon amablement que “por si hemos de flotar”. Ella li demana “flotar... ¿dónde?” i ell li replica “en el mar”. Em sembla inversemblant que una dona no sàpiga què és aquell plàstic groc que ens mostren cada vegada que pugem a un avió, i que el sobrecàrrec li hagi respost verbalitzant una situació aterridora com podria ser un accident sobre l’aigua.
- De nou es retarda la sortida i l’avió s’està un quart d’hora anant amunt i avall per les pistes de maniobres. A diferència d’avui al matí, sento queixes darrera meu per aquest fet.
- Un pilot “en situació” s’ha assegut davant nostre, unes quantes files més endavant. Malgrat que és un home de certa edat, no puc evitar pensar en l’èxit social que li haurà proporcionat el seu uniforme. I la quantitat de dones que s’haurà lligat gràcies a ell. Penso que són conjectures tòpiques, però no puc evitar-ho.
- Al llarg de tot el viatge, la família gitana (en concret, una noia), fa comentaris en veu alta sabent que tothom l’està sentint i malgrat el silenci que regna a l’aparell. Li parla a una noieta també gitana, però sembla més preocupada per cridar l’atenció que no pas per comunicar fets interessants a aquesta nena. Els comentaris s’accentuen a mesura que ens aproximem a la pista d’aterratge de Palma. Constato que la diferència racial sembla impulsar aquesta dona a matisar encara més les diferències mitjançant el seu comportament (‘ja que soc diferent, em comportaré de forma diferent’).
- Darrera meu seu una noia mallorquina que, sense tenir cap relació amb la dona gitana, es comporta de forma semblant però amb una diferència: els comentaris els fa amb veu molt fluixa. Comenta aspectes del vol i diu coses que no interessen a les persones que porta al seu costat, que semblen els seus pares (pel que li responen). És un parlar per parlar, una verborrea infantil, més pròpia d’infants de tres anys, davant la curiositat per un fet excepcionalment feliç (com ara un viatge).
- L’home que seu dos seients més enllà del meu (cadira 15C) ha parlat tot sol en un parell d’ocasions. Més ben dit, verbalitza el que pensa suposo que amb la intenció de cridar l’atenció del nostre comú veí. Ho fa sobretot quan se senten les queixes pel retard en la sortida. El veí no reacciona. (Vivències des del meu seient a l'avió)
Aterrem a Palma. L’home del costat (Jeremy Irons) no m’ha mirat en tot el viatge. Unes quantes persones han aplaudit, suposo que amb ironia pels retards, tot i que tècnicament l’avió ha arribat a l’hora prevista (els pilots augmenten la velocitat a plaer per ajustar-se als horaris). L’hostessa ens recorda que no ens podem descordar el cinturó fins que no haguem arribat a la terminal. Malgrat tot, se senten renous de gent que s’està descordant i de telèfons mòbils connectant-se. Concretament, la noia de darrera meu telefona descaradament al seu nòvio, amb qui parla en castellà. Amb una veu indiferent, avorrida, desapassionada, li demana si l’ha despertat (són les 23:30). Li explica el que segurament aquest noi ja sap del cert: que l’avió ha aterrat, que els seus familiars estan a punt d’anar a recollir les maletes, etc... De nou, una trucada inútil, una telefonada per sentir-se viva, estimada, protagonista. Abandonem l’avió. (Incomplint les normes com a norma de comportament en els avions)
Després d’una caminada de deu minuts, arribo a la zona de recollida d’equipatges. Observo el meu voltant. Més pantalles anunciant on s’han de recollir exactament les maletes, i un munt de cintes transportadores alineades. Llegeixo el següent a les parets:
YOUR UNFORGETTABLE HOLIDAYS START HERE. YOUR HOLIDAYS AWAIT YOU. WELLCOME TO YOUR HOLIDAY.
Quan arribo a la nostra cinta (tot i que jo no he de recollir cap maleta), resulta que l’equipatge de tots els passatgers ja ha sortit. Així que m’he perdut part de l’escena que m’interessava. Em dirigeixo a una altra cinta, la que traurà les maletes del vol UX4024 que ve d’Alacant. Observo atentament la situació: la majoria de la gent s’ha col·locat molt a prop de la sortida de l’equipatge. La cinta, de moment, roman aturada. Hi ha molt silenci, trencat per una parella amb un infant, que parla en veu alta. Compto unes 20 persones. Gairebé tothom té els carrets preparats al seu costat per carregar les maletes. Tothom ocupa la banda esquerra de la cinta, per on surten les maletes. Tanmateix, molts d’ells ja porten maletes a les mans. Sembla que la idea dels passatgers és carregar-se amb el màxim possible d’equipatge (dins la cabina de l’avió) i facturar tot just el que els obliga la companyia (hi ha gent que porta veritables maletes que no són estrictament bosses de mà). Quan es posa en marxa la cinta transportadora hi ha una reacció d’ansietat. Tothom es posa molt tens, tot i que ho fa d’una forma més o menys dissimulada. Miren cap al forat per on apareixen les maletes. Van posant la mirada, successivament, d’una maleta a la següent. Quan surt la que ells estan esperant, i si van acompanyats, ho comenten en veu alta (‘aquella, aquella, mira-te-la’). Veig mirades relaxades quan apareix el paquet que ells estan esperant. Són les mateixes mirades de la gent que els espera fora. Si una maleta tarda en sortir, es percep uns rictus de tensió progressiva. Una tensió que es manifesta es passejades al voltant seu (la gent es gira i torna a mirar cap a la cinta). Viatjar en avió està ple de moments de tensió, de moments on l’adrenalina es dispara (‘m’hauré equivocat amb el vol? S’haurà cancel·lat? M’hauré deixat el DNI? Hauran perdut la meva maleta?’). Malauradament, l’acció es desenvolupa sense cap trasbals. De la tensió del moment es passa a l’emoció de trobar-se amb algú fora d’aquell lloc (com que molts han confirmat l’arribada amb el mòbil, ja han perdut una bona part de l’angoixa acumulada). Abandono la terminal, pago l’aparcament amb el tiquet i marxo cap a casa. (Recollint les maletes: moments d'angoixa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada