Sisè dia

Hora: 12:30
Situació: Parada de taxis i autobús de l’aeroport.

La parada de taxis de l’aeroport està ubicada a certa distància de la terminal (no immediatament a la sortida). Es troba just a l’alçada del punt mitjà del passadís que comunica la planta zero (planta d’arribades) amb l’edifici on aparquen els cotxes (per sobre d’aquest passadís hi ha la passarel·la que enllaça la planta quatre amb l’aparcament). A la cantonada on s’encreuen aquest passadís (amb cinta transportadora per a persones) amb la carretera que ve de Palma, es troben la parada d’autobús i la de taxis, una a cada costat de la carretera. Em situo en aquest punt. Tinc al davant meu la carretera per on flueixen contínuament autocars i cotxes. A la meva dreta es troben els taxis i per tot els voltants hi ha autocars aparcats. És un lloc molt ben estructurat. Anys enrera la parada de taxis era només una vorera pintada de groc reservada per a aquests vehicles. Avui veig que es un lloc molt ben organitzat. Hi ha unes enormes ombrel·les perquè la gent no es mulli ni els molesti el sol quan carreguen les maletes al taxi. Al llarg de la vorera hi ha una tanca metàl·lica que els obliga a accedir als taxis per la cantonada, fent cua. Allà els espera un guarda de seguretat que demana als usuaris quantes persones hi viatjaran en el taxi. Veig que n’hi ha tres o quatre a punt de sortir. Són taxis de diferents marques, models i volums, per així poder-se adaptar al nombre de passatgers que van junts i a l’equipatge que porten (des de maletes fins a bicicletes). Al final de la tanca metàl·lica hi ha un punt on es poden desar els carros que s’utilitzen per a transportar l’equipatge (i que porten els mateixos viatgers). Allà s’hi troben també dues persones encarregades de portar aquests carros fins a l’interior de la terminal, quan s’hi acumulen un nombre prou elevat en aquest punt de recollida. Em resulta increïble com una tasca tan senzilla com és agafar un taxi pot engrescar als gestors de l’aeroport a inventar-se solucions tan imaginatives. (Les estranyes feines als aeroports: arrossegant carros per a maletes)

Els dos homes que s’encarreguen de transportar els carrets de les maletes em semblen d’un nivell sociocultural baix. Un és un home gran, d’uns cinquanta anys, mallorquí. L’altre és un noi jove que sembla patir alguna minusvalidesa de tipus cognitiu (molt lleu, però evident). Aquests dos treballadors es mouen per aquest lloc esperant que arribin més carros. No fan res més, miren, callen, esperen i quan veuen que s’han acumulat prou carros, se’ls emporten a l’interior. El noi escolta musica (suposo) amb uns auriculars. L’home canta en veu alta, tot i que discretament. Només intercanvien algunes paraules entre ells que jo no aconsegueixo entendre del tot, però que suposo tenen a veure amb la seva tasca. M’atanso fins als taxis i contemplo els taxistes. N’hi ha que són catalanoparlants i n’hi ha que no ho són. Les seves edats es mouen entre els vint i els cinquanta anys. Se’ls veu relaxats, esperant que arribin els seus clients, amb les portes dels taxis obertes (parlo dels primers quatre o cinc taxis que s’esperen sota les ombrel·les). Gairebé no parlen entre ells, suposo que ja es deuen conèixer. Quan arriben clients tampoc diuen res, ni es genera cap discussió. Just en aquell moment veig com arriba l’autobús de línia (el número 1) que uneix Palma amb l’aeroport. Baixen alguns passatgers mentre que altres s’hi esperen al seu interior. En aquest lloc l’autobús sempre fa una parada llarga (d’uns deu minuts). La parada (com a lloc físic) està formada per una teulada i uns banc per seure pintats amb els colors de la companyia municipal EMT. Una pantalla electrònica anuncia els minuts que queden perquè arribi un autobús. En aquell moment el conductor treu un diari, l’estén damunt del volant, i sense moure’s del seient comença a llegir tranquil·lament. Quan algú puja a l’autocar els dona el bitllet i els torna el canvi amb un posat cansat, avorrit. En aquell moment, just pel meu costat, passen caminant dos pilots d’avió. Tots dos (un de jove i l’altre major) porten equipatge amb rodes i van uniformats. Caminen parlant en veu alta. De tan de pressa que van només arribo a entre alguna cosa com “... los 747...”. Han passat de llarg de la parada de taxis i d’autobusos. Es dirigeixen cap a l’aparcament de cotxes, segurament tenen allà el seu (o potser van a recollir-ne un de llogat). En aquell moment penso en la gran diferència socioeconòmica que hi deu haver entre tota aquesta gent que m’envolta. Tanmateix, l’aspecte d’un dels pilots d’avió no es diferencia gaire de la del senyor major que transporta carros. Però el pilot porta uniforme i deu cobrar cinc vegades el sou de l’altre. Penso en el refrany “aunque la mona se vista de seda...”. (A cadascú segons el seu nivell sociocultural: pilots, taxistes i recollidors de carros)

En aquell moment arriben passatgers que es dirigeixen a agafar un taxi. No m’ho puc creure: torna a ser un comiat de solter. Porten escrit a la camiseta “Jim’s Stag. Magaluf’08. You will never walk alone”. Són un grup molt nombrós. Arriben a cada taxi i es van dividint en grupets de quatre o cinc persones. Treuen papers de les butxaques i els mostren a cada taxista (possiblement són mapes impresos a partir de webs d’internet). El taxista indica amb els dits (amb quatre o cinc dits) quanta gent pot pujar al seu taxi. (Comunicació mitjançant la mímica). Entenc que un dels passatgers, mentre li mostra un d’aquest papers, diu alguna cosa semblant a “fiesta”. A mi això em sembla el “colmo” dels tòpics turístics (potser l’hotel es diu així?). Després li demana “How much?” i el taxista li respon en anglès, suposo que de forma correcta, una quantitat que no arribo a entendre. Van pujant als taxis i aquests van partint a mesura que arriben tots els membres d’aquest grup. Només queda un grup d’aquests nois anglesos, encara fora del seu taxi, que li estan dient al taxista que s’esperi amb gestos amb les mans: han d’esperar a què arribi el darrer company que segurament està recollint la seva maleta.

Van arribant altres turistes. També hi ha famílies amb criatures petites. El ritual és el mateix: recorren la tanca, es dirigeixen al primer taxi, fiquen les maletes al maleter del vehicle, mostren un paper al taxista i parteixen. I així un darrere l’altre. La majoria no demana quant els costarà el viatge.

Una parella es dirigeix cap a la meva posició. No volen agafar un taxi, perquè es mouen per la cinta transportadora que hi ha enmig del passadís. Se’ls veu despistats. Tot i que són al meu costat, l’home deixa la dona amb les maletes i es dirigeix cap a un taxista, a qui li demana on s’agafa l’autobús de línia. És curiós (penso), s’ha estimat més caminar una mica més i fer la pregunta a algú de qui sap alguna cosa (que és taxista i que coneix bé aquest lloc), que no pas fer-me la pregunta a mi. (La gent es refia més d'un taxista desconegut que de qualsevol desconegut)

Ja fa una estona que l’home que ordena els carros m’observa de reüll. Es fixa sobretot en la llibreta que porto oberta, amb un bolígraf enganxat, i també en la meva actitud. Potser es pensa que soc una mena d’inspector de la seva empresa. Suposo que li dec resultar un individu amb una conducta estranya, perquè allà tothom està de pas, tothom es mou. Jo podria passar perfectament per algú que s’està esperant a que el vinguin a recollir però, tot i això, reconec que en aquest lloc desentono. Aprofito per demanar-li si aquests grups de turistes que venen a celebrar comiats de solter sovintegen molt en aquest aeroport. Em respon que sí i ho fa amb un to despectiu, no cap a mi, sinó cap al tema de la meva pregunta. A les Balears existeix una relació d’amor-odi amb el turisme. Els turistes són una gran font d’ingressos (anys enrere s’hi van amassar grans fortunes gràcies a ells) però alhora són una molèstia, un focus que alimenta un sentiment d’inferioritat ja de per si arrelat tradicionalment en aquesta societat illenca. Fa molts anys que els mallorquins viuen per servir a aquells que visiten l’illa i, a més, han de suportar els inconvenients d’aquests tipus d’economia (carreteres massificades, urbanisme, pèrdua d’identitat, immigració peninsular, preus alts, tracte despectiu per part de molts turistes). Jo tot això ho sé prou bé, així que el to d’aquest home no em ve de nou. Per l’edat que té me l’imagino vivint en algun poble de l’illa fins fa no molts anys. Ara s’ha hagut d’adaptar als nous temps i treballa en una feina precària més pròpia d’alumnes d’ESO que abandonen els estudis. M’explica que a Mallorca “hi ve de tot” i ho fa acabant la frase amb una blasfèmia molt típica a Mallorca. Suposo que si enlloc d’haver-li fet la pregunta en català li l’hagués fet en castellà, l’actitud haguera sigut una altra: amb els “forasters” de la península cal mantenir una certa distància (són considerats, a la seva manera, “turistes permanents”). La conversa no dóna per a més. (xenofòbia, prejudicis, enveges a l'aeroport)

Segueixo mitja hora més observant aquest lloc. L’acció es pot resumir succintament en “moviment de persones”. Hi ha passatgers que es dirigeixen cap a la terminal i passatgers que venen d’allà; passatgers que agafen taxis i passatgers que pugen a l’autobús. Hi ha treballadors de l’aeroport que es mouen arreu. També pilots i hostesses uniformades que entren i surten de l’aeroport (de l’edifici de l’aparcament). Hi ha cotxes i autocars que venen de Palma (de l’autopista Palma-S’Arenal) i d’altres que s’allunyen de la terminal en direcció cap a una d’aquestes dues localitats. Allà passa de tot excepte que algú romangui quiet, com és el meu cas. Bé, no, veig que hi ha gent esperant: taxistes, gent a la parada d’autobús, persones que esperen algú a l’interior dels seus vehicles (en una zona limitada a cinc minuts d’estacionament). Sigui com sigui, tothom sap que és una espera momentània, una espera breu. Ningú és allà per passar l’estona. (Constatant el moviment [flux] de persones com a essència i definició d'aquest espai)