Hora: 11:30 de dia 03/06/08
Situació: Tota la terminal accessible sense targeta d’embarcament
Com que la d’avui és la meva darrera visita a l’aeroport, decideixo voltar per les tres plantes de l’edifici principal. Començo per la planta quatre. M’hi arribo per la passarel·la que comunica la terminal amb l’edifici de l’aparcament. No vull dirigir-me a cap racó en especial de l’aeroport, simplement pretenc perdre’m per aquestes instal·lacions. Mentre passejo recordo unes xifres que he consultat el dia anterior per internet: l’any 2007 van passar per aquest aeroport 35.507.987 passatgers, amb un total de 108.562 operacions. Ahir vaig agafar la calculadora i, en el cas irreal que aquests passatgers es repartissin al llarg dels 365 dies de l’any, vaig calcular una mitjana de 97.282 passatgers diaris. I si descompto les hores de matinada, això voldria dir uns 5.404 passatgers cada hora movent-se amunt i avall. Passejo i penso en aquestes xifres tan inversemblants. (Estadístiques). Tot i això, l’aeroport mai sembla ple. Crec que el disseny d’un espai tan enorme (i de vegades infrautilitzat) està prou justificat.
El primer que veig em sorprèn i em trasbalsa molt. Assegut enmig de l’enorme passadís de la planta quatre hi ha un neteja-sabates que treballa aquí des de fa moltíssims anys. Això ho sé perquè el tinc vist des que jo era molt petit i venia a l’aeroport amb els meus pares. És un senyor anomenat Alejandro (porta el com escrit al banc on fa la seva feina). És molt alt, magre, pentinat amb brillantina cap a endarrera i vesteix com un mafiós d’una pel·lícula de James Cagney. De petit aquest home sempre em feia pena, perquè poques vegades li havia vist atenent a algun client, i perquè aleshores jo ja era conscient que la seva era una feina en declivi. Haver-m’ho trobat avui, aquí, en aquest lloc, m’ha fet evocar aquells anys en què viatjava en avió amb els meus pares, quan anàvem a Barcelona per Nadal. Em feia molta il·lusió pujar als avions. Passo per davant d’ell un parell de vegades. Ell em mira i jo dissimulo. Segueix pràcticament com el vaig conèixer fa molts anys, sembla que no hagi envellit (penso en la possibilitat d’un pacte amb el diable, sobretot pel seu aspecte). La roba és la mateixa, el pentinat també. Mentre faig aquest treball de camp em pensava que un aeroport no podia ser evocador però sí que ho és. El que em sembla inversemblant és que encara segueixi en actiu, en una època en què poca gent utilitza les sabates clàssiques que es poden netejar en un lloc com aquest. Darrera del lloc on seu, enganxat a la paret, puc llegir un rètol que diu “maestro lustrador”. Això encara em sembla més sorprenent. A aquest pobre home ja el tracten com si fos un element ornamental més d’aquest espai. (Records a l'aeroport de Palma: de com un personatge del passat ens remet a bons moments transcorreguts aquí)
Passo per davant de l’Oficina d’Atenció al Passatger. Quan llegeixo aquest cartell em sembla que ha de ser un lloc interessantíssim per a aquest treball de camp. Tinc intenció d’entrar-hi i parar atenció mentre faig cua. Però quan soc davant de la porta de vidre, veig que allà no hi ha absolutament ningú, ni passatgers ni personal de l’aeroport. Em sembla molt estrany, sobretot ara que sé que cada hora passen per aquest aeroport més de cinc mils passatgers. És clar que l’oficina es troba realment molt amagada (en un racó del passadís de la planta quatre), quan la facturació (que és la part més conflictiva d’un viatge) es produeix a la planta de baix. Intueixo que és una estratègia intencionada per part dels mandataris de l’aeroport.
Baixo a la planta dos. M’assec al costat d’un taulell d’informació d’AENA. Darrera hi ha dues hostesses. En aquell moment estan atenent a un parell de persones. Totes dues són alemanyes, així que no entenc què diuen. Començo a tenir clar que l’idioma oficial en aquest aeroport és l’alemany. S’atansa fins al taulell una noia jove que demana en castellà on ha d’anar “para facturar a Barcelona”. A continuació, un home amb un cotxet d’infant demana si pot fer-les una pregunta en anglès. Al cap d’una estona arriba al taulell una altra hostessa, que roman dreta a la part de fora. Es posen a parlar d’assumptes que suposo no tenen res a veure amb l’aeroport. Efectivament, als pocs minuts aconsegueixo captar de què va la conversa: la noia que acaba d’arribar està explicant el cas d’un infant que ha patit alguna mena d’accident a una escoleta. Escolto perfectament la frase “¿no oyeron llorar a esa niña?”. A continuació arriba una persona que ve a demanar informació i la conversa entre elles queda interrompuda. Recordo aleshores algunes idees que ja havia elaborat en relació a la comunicació entre treballadors de l’aeroport: em sembla que parlen de tot excepte de l’aeroport. És només una conjectura. Intueixo que aquestes feines són tan rutinàries i tan poc creatives que els treballadors s’ajunten per categories laborals (hostesses amb hostesses, netejadors amb netejadors) per mantenir converses disteses. Em giro i observo a la meva esquena com un noi fa neta la barra del bar mentre somriu i parla alegrement amb el cambrer que hi ha darrera de la barra, i de nou penso el mateix: deu parlar de futbol, de dones, del gimnàs... però no del bar. (La gent de l'aeroport no parla de l'aeroport)
M’aixeco d’on sec ara i segueixo passejant per la planta dos. Em fixo en la raça dels passatgers. Veig a tres nois negres que parlen en un idioma que no acabo d’entendre. L’altre dia, a la parada de taxis, vaig veure un treballador també negre. Ara mateix veig una família índia, amb els seus vestits tradicionals. La resta de passatgers tenen pinta de ser gairebé tots del nord d’Europa. És a dir, en una illa amb una població considerable d’immigrants procedents d’Amèrica del Sud i del Nord d’Àfrica, la gran majoria dels viatgers que utilitzen l’aeroport no són immigrants, ni tan sols ho són la majoria dels treballadors. És un aspecte que ja havia constatat fa molts dies. (L'aeroport no és un lloc multiracial)
Baixo a la planta zero, la d’arribades. Observo el mateix paisatge de sempre: gent esperant a què arribin amics, familiar i coneguts; turistes fent cua per aconseguir hotel i cotxe de lloguer; touroperadors caminant amunt i avall uniformats i amb cartells a la mà; passatgers que surten per les portes... M’instal·lo davant de la porta E de sortides. De nou em demano per què les portes de vidre d’on surten els passatgers estan parcialment pintades amb un material que no deixa veure qui està recollint les maletes a l’altra banda de les portes. No arribo a entendre per què tant de misteri amb això. (El misteri dels vidres esmerilats). Avui hi ha més arribades que mai, i més turistes que en les meves altres visites a l’aeroport. S’ha format un tap a la zona on conflueixen els passatgers que surten de les portes E i F. Els veig desconcertats, lents en els seus moviments, sense saber què fer (o fent el que fan els altres). Una dona relativament gran i uniformada subjecta un cartell amb el nom d’una agència de viatges. Als turistes que es dirigeixen cap a ella els parla en anglès. Els dóna una targeta de color groc, compta les maletes que porten els turistes, fa una creu al costat dels seus noms en una llista que hi ha darrera del cartell (que va girant successivament) i els indica on és l’autocar: el número 315. Els diu així mateix quines maletes han d’anar a la part de baix de l’autocar i quines les poden pujar amb ells. Aquest ritual es repeteix una, i una altra, i una altra vegada. Quan els turistes han entès les instruccions, els canvia automàticament el seu semblant, somriuen i se’ls veu satisfets. Com que ara mateix estic llegint el llibre “Vida i Destí” de Vassili Grossman, no puc estar-me de comparar aquesta situació amb la d’un exèrcit. L’estat major és a dalt, en els despatxos, invisibles. Els oficials són aquestes senyores que fan formar tothom i es passen tota l’estona donant instruccions. I els soldats, és clar, són els turistes. Aquí no venen a matar ningú, només a prendre el sol i a deixar-nos els seus diners. Es nota que el negoci turístic fa molts anys que funciona a Mallorca. (Touroperador: una feina fordista?)
Mentre es produeix una treva en l’arribada de passatgers, veig a una dona que camina mentre tracta d’orientar-se mitjançant el seu telèfon mòbil. Està nerviosa. Arribo a sentir perfectament la frase “¿por qué puerta sales?”. Em sorprèn l’ús tan ineficaç que es fa aquí de les noves tecnologies. Els usuaris dels aeroports disposem de monitors informatius, de punts d’informació, de punts de trobada. Fins i tot és possible conèixer les dades d’un vol per internet. I, tanmateix, aquesta dona s’està gastant l’import d’una trucada telefònica per esbrinar per on surt el seu marit, la seva amiga o qui sigui. Em demano fins a quin punt l’aeroport s’esforça en què tot plegat funcioni bé, i també fins a quin punt els usuaris aprofiten tots aquests recursos humans i materials. No tinc resposta, però m’imagino que l’economia deu condicionar als primers, i el nivell cultural als segons. (Tecnologia infrautilitzada)
Al costat dels caixers automàtics descobreixo un aparador amb llibres. La veritat és que està molt amagat, dubto que la gent se n’adoni de la seva existència. Són llibres editats per AENA que tracten, òbviament, d’aeroports i avions. N’hi ha un que em crida particularment l’atenció. Tracta de grans arquitectes que han dissenyat aeroports: Moneo el de Sevilla, Calatrava el de Bilbao i Bofill el de Barcelona. L’aparador està completament tancat, així que no puc fer-hi un cop d’ull. N’hi ha un altre que em sembla que també ha de ser interessant: “Descubrir los aeropuertos”, de Iván Tejada. (Llibres)
Pujo a la planta quatre i entro dins la llibreria. Demano per aquest llibre però em diuen que no el tenen. Quina llàstima. En aquesta llibreria/papereria tenen sobretot revistes. Veig que hi ha cinc prestatgeries amb llibres i revistes exclusivament en alemany, quatre prestatgeries amb publicacions en anglès, una prestatgeria amb material en francès i enmig de la papereria i a la paret contrària es troben els llibres i les revistes en castellà i en català (tot i que aquests darrers són una gran minoria). La noia encarregada de la tenda està fent una comanda de xiclets i caramels per telèfon. Els viatgers deuen passar l’estona xuclant i rosegant.
Soc de nou al passadís de la planta quatre. Veig davant meu el solàrium on molts viatgers que s’esperen prenent el sol estirats a les gandules. És una gran idea. És l’únic punt de l’aeroport on és possible sortir fora de l’edifici abans d’agafar l’avió. Ben mirat, amb la introducció dels fingers en la infrastructura aeroportuària, quan els viatgers entrem a la terminal de l’aeroport de sortida no tornem a sortir a l’exterior fins que no abandonem la terminal de l’aeroport de destinació. És una dada curiosa, vivim enclaustrats entre les parets dels aeroport i dels avions. Ens hi podem passar moltes hores sense alenar aire fresc. La idea d’aquest solàrium és un respir que veig que molts passatgers agraeixen. N’hi ha que descansen amb els ulls tancats (espero que no s’hagin adormit!), n’hi ha que llegeixen i d’altres juguen amb els seus fills. Sembla la terrassa de les piscines dels hotels, per als turistes deuen ser les postres finals de les vacances a Mallorca. En aquest passadís des d’on observo el solàrium segueixen anant amunt i avall un munt de passatgers. N’hi ha que porten el passaport a la mà. Uns operaris instal·len un cartell enorme al sostre d’aquest lloc, subjectat a les bigues de formigó que el travessen. Decideixo posar punt i final a la meva estada d’avui a l’aeroport i a aquesta feina de recollida de dades. (Un solàrium a l'aeroport)
Situació: Tota la terminal accessible sense targeta d’embarcament
Com que la d’avui és la meva darrera visita a l’aeroport, decideixo voltar per les tres plantes de l’edifici principal. Començo per la planta quatre. M’hi arribo per la passarel·la que comunica la terminal amb l’edifici de l’aparcament. No vull dirigir-me a cap racó en especial de l’aeroport, simplement pretenc perdre’m per aquestes instal·lacions. Mentre passejo recordo unes xifres que he consultat el dia anterior per internet: l’any 2007 van passar per aquest aeroport 35.507.987 passatgers, amb un total de 108.562 operacions. Ahir vaig agafar la calculadora i, en el cas irreal que aquests passatgers es repartissin al llarg dels 365 dies de l’any, vaig calcular una mitjana de 97.282 passatgers diaris. I si descompto les hores de matinada, això voldria dir uns 5.404 passatgers cada hora movent-se amunt i avall. Passejo i penso en aquestes xifres tan inversemblants. (Estadístiques). Tot i això, l’aeroport mai sembla ple. Crec que el disseny d’un espai tan enorme (i de vegades infrautilitzat) està prou justificat.
El primer que veig em sorprèn i em trasbalsa molt. Assegut enmig de l’enorme passadís de la planta quatre hi ha un neteja-sabates que treballa aquí des de fa moltíssims anys. Això ho sé perquè el tinc vist des que jo era molt petit i venia a l’aeroport amb els meus pares. És un senyor anomenat Alejandro (porta el com escrit al banc on fa la seva feina). És molt alt, magre, pentinat amb brillantina cap a endarrera i vesteix com un mafiós d’una pel·lícula de James Cagney. De petit aquest home sempre em feia pena, perquè poques vegades li havia vist atenent a algun client, i perquè aleshores jo ja era conscient que la seva era una feina en declivi. Haver-m’ho trobat avui, aquí, en aquest lloc, m’ha fet evocar aquells anys en què viatjava en avió amb els meus pares, quan anàvem a Barcelona per Nadal. Em feia molta il·lusió pujar als avions. Passo per davant d’ell un parell de vegades. Ell em mira i jo dissimulo. Segueix pràcticament com el vaig conèixer fa molts anys, sembla que no hagi envellit (penso en la possibilitat d’un pacte amb el diable, sobretot pel seu aspecte). La roba és la mateixa, el pentinat també. Mentre faig aquest treball de camp em pensava que un aeroport no podia ser evocador però sí que ho és. El que em sembla inversemblant és que encara segueixi en actiu, en una època en què poca gent utilitza les sabates clàssiques que es poden netejar en un lloc com aquest. Darrera del lloc on seu, enganxat a la paret, puc llegir un rètol que diu “maestro lustrador”. Això encara em sembla més sorprenent. A aquest pobre home ja el tracten com si fos un element ornamental més d’aquest espai. (Records a l'aeroport de Palma: de com un personatge del passat ens remet a bons moments transcorreguts aquí)
Passo per davant de l’Oficina d’Atenció al Passatger. Quan llegeixo aquest cartell em sembla que ha de ser un lloc interessantíssim per a aquest treball de camp. Tinc intenció d’entrar-hi i parar atenció mentre faig cua. Però quan soc davant de la porta de vidre, veig que allà no hi ha absolutament ningú, ni passatgers ni personal de l’aeroport. Em sembla molt estrany, sobretot ara que sé que cada hora passen per aquest aeroport més de cinc mils passatgers. És clar que l’oficina es troba realment molt amagada (en un racó del passadís de la planta quatre), quan la facturació (que és la part més conflictiva d’un viatge) es produeix a la planta de baix. Intueixo que és una estratègia intencionada per part dels mandataris de l’aeroport.
Baixo a la planta dos. M’assec al costat d’un taulell d’informació d’AENA. Darrera hi ha dues hostesses. En aquell moment estan atenent a un parell de persones. Totes dues són alemanyes, així que no entenc què diuen. Començo a tenir clar que l’idioma oficial en aquest aeroport és l’alemany. S’atansa fins al taulell una noia jove que demana en castellà on ha d’anar “para facturar a Barcelona”. A continuació, un home amb un cotxet d’infant demana si pot fer-les una pregunta en anglès. Al cap d’una estona arriba al taulell una altra hostessa, que roman dreta a la part de fora. Es posen a parlar d’assumptes que suposo no tenen res a veure amb l’aeroport. Efectivament, als pocs minuts aconsegueixo captar de què va la conversa: la noia que acaba d’arribar està explicant el cas d’un infant que ha patit alguna mena d’accident a una escoleta. Escolto perfectament la frase “¿no oyeron llorar a esa niña?”. A continuació arriba una persona que ve a demanar informació i la conversa entre elles queda interrompuda. Recordo aleshores algunes idees que ja havia elaborat en relació a la comunicació entre treballadors de l’aeroport: em sembla que parlen de tot excepte de l’aeroport. És només una conjectura. Intueixo que aquestes feines són tan rutinàries i tan poc creatives que els treballadors s’ajunten per categories laborals (hostesses amb hostesses, netejadors amb netejadors) per mantenir converses disteses. Em giro i observo a la meva esquena com un noi fa neta la barra del bar mentre somriu i parla alegrement amb el cambrer que hi ha darrera de la barra, i de nou penso el mateix: deu parlar de futbol, de dones, del gimnàs... però no del bar. (La gent de l'aeroport no parla de l'aeroport)
M’aixeco d’on sec ara i segueixo passejant per la planta dos. Em fixo en la raça dels passatgers. Veig a tres nois negres que parlen en un idioma que no acabo d’entendre. L’altre dia, a la parada de taxis, vaig veure un treballador també negre. Ara mateix veig una família índia, amb els seus vestits tradicionals. La resta de passatgers tenen pinta de ser gairebé tots del nord d’Europa. És a dir, en una illa amb una població considerable d’immigrants procedents d’Amèrica del Sud i del Nord d’Àfrica, la gran majoria dels viatgers que utilitzen l’aeroport no són immigrants, ni tan sols ho són la majoria dels treballadors. És un aspecte que ja havia constatat fa molts dies. (L'aeroport no és un lloc multiracial)
Baixo a la planta zero, la d’arribades. Observo el mateix paisatge de sempre: gent esperant a què arribin amics, familiar i coneguts; turistes fent cua per aconseguir hotel i cotxe de lloguer; touroperadors caminant amunt i avall uniformats i amb cartells a la mà; passatgers que surten per les portes... M’instal·lo davant de la porta E de sortides. De nou em demano per què les portes de vidre d’on surten els passatgers estan parcialment pintades amb un material que no deixa veure qui està recollint les maletes a l’altra banda de les portes. No arribo a entendre per què tant de misteri amb això. (El misteri dels vidres esmerilats). Avui hi ha més arribades que mai, i més turistes que en les meves altres visites a l’aeroport. S’ha format un tap a la zona on conflueixen els passatgers que surten de les portes E i F. Els veig desconcertats, lents en els seus moviments, sense saber què fer (o fent el que fan els altres). Una dona relativament gran i uniformada subjecta un cartell amb el nom d’una agència de viatges. Als turistes que es dirigeixen cap a ella els parla en anglès. Els dóna una targeta de color groc, compta les maletes que porten els turistes, fa una creu al costat dels seus noms en una llista que hi ha darrera del cartell (que va girant successivament) i els indica on és l’autocar: el número 315. Els diu així mateix quines maletes han d’anar a la part de baix de l’autocar i quines les poden pujar amb ells. Aquest ritual es repeteix una, i una altra, i una altra vegada. Quan els turistes han entès les instruccions, els canvia automàticament el seu semblant, somriuen i se’ls veu satisfets. Com que ara mateix estic llegint el llibre “Vida i Destí” de Vassili Grossman, no puc estar-me de comparar aquesta situació amb la d’un exèrcit. L’estat major és a dalt, en els despatxos, invisibles. Els oficials són aquestes senyores que fan formar tothom i es passen tota l’estona donant instruccions. I els soldats, és clar, són els turistes. Aquí no venen a matar ningú, només a prendre el sol i a deixar-nos els seus diners. Es nota que el negoci turístic fa molts anys que funciona a Mallorca. (Touroperador: una feina fordista?)
Mentre es produeix una treva en l’arribada de passatgers, veig a una dona que camina mentre tracta d’orientar-se mitjançant el seu telèfon mòbil. Està nerviosa. Arribo a sentir perfectament la frase “¿por qué puerta sales?”. Em sorprèn l’ús tan ineficaç que es fa aquí de les noves tecnologies. Els usuaris dels aeroports disposem de monitors informatius, de punts d’informació, de punts de trobada. Fins i tot és possible conèixer les dades d’un vol per internet. I, tanmateix, aquesta dona s’està gastant l’import d’una trucada telefònica per esbrinar per on surt el seu marit, la seva amiga o qui sigui. Em demano fins a quin punt l’aeroport s’esforça en què tot plegat funcioni bé, i també fins a quin punt els usuaris aprofiten tots aquests recursos humans i materials. No tinc resposta, però m’imagino que l’economia deu condicionar als primers, i el nivell cultural als segons. (Tecnologia infrautilitzada)
Al costat dels caixers automàtics descobreixo un aparador amb llibres. La veritat és que està molt amagat, dubto que la gent se n’adoni de la seva existència. Són llibres editats per AENA que tracten, òbviament, d’aeroports i avions. N’hi ha un que em crida particularment l’atenció. Tracta de grans arquitectes que han dissenyat aeroports: Moneo el de Sevilla, Calatrava el de Bilbao i Bofill el de Barcelona. L’aparador està completament tancat, així que no puc fer-hi un cop d’ull. N’hi ha un altre que em sembla que també ha de ser interessant: “Descubrir los aeropuertos”, de Iván Tejada. (Llibres)
Pujo a la planta quatre i entro dins la llibreria. Demano per aquest llibre però em diuen que no el tenen. Quina llàstima. En aquesta llibreria/papereria tenen sobretot revistes. Veig que hi ha cinc prestatgeries amb llibres i revistes exclusivament en alemany, quatre prestatgeries amb publicacions en anglès, una prestatgeria amb material en francès i enmig de la papereria i a la paret contrària es troben els llibres i les revistes en castellà i en català (tot i que aquests darrers són una gran minoria). La noia encarregada de la tenda està fent una comanda de xiclets i caramels per telèfon. Els viatgers deuen passar l’estona xuclant i rosegant.
Soc de nou al passadís de la planta quatre. Veig davant meu el solàrium on molts viatgers que s’esperen prenent el sol estirats a les gandules. És una gran idea. És l’únic punt de l’aeroport on és possible sortir fora de l’edifici abans d’agafar l’avió. Ben mirat, amb la introducció dels fingers en la infrastructura aeroportuària, quan els viatgers entrem a la terminal de l’aeroport de sortida no tornem a sortir a l’exterior fins que no abandonem la terminal de l’aeroport de destinació. És una dada curiosa, vivim enclaustrats entre les parets dels aeroport i dels avions. Ens hi podem passar moltes hores sense alenar aire fresc. La idea d’aquest solàrium és un respir que veig que molts passatgers agraeixen. N’hi ha que descansen amb els ulls tancats (espero que no s’hagin adormit!), n’hi ha que llegeixen i d’altres juguen amb els seus fills. Sembla la terrassa de les piscines dels hotels, per als turistes deuen ser les postres finals de les vacances a Mallorca. En aquest passadís des d’on observo el solàrium segueixen anant amunt i avall un munt de passatgers. N’hi ha que porten el passaport a la mà. Uns operaris instal·len un cartell enorme al sostre d’aquest lloc, subjectat a les bigues de formigó que el travessen. Decideixo posar punt i final a la meva estada d’avui a l’aeroport i a aquesta feina de recollida de dades. (Un solàrium a l'aeroport)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada