Bibliografia (VI)

Tot i que no té una relació directa amb els espais de sociabilitat transitòria ni amb els aeroports, em crida l'atenció la següent frase del capítol IV que llegeixo en el llibre "Formas de investigación para una ciberciudad" (López, O., Vivas, P., Rojas, J., Farré, L., Santoro, V., Vidal. T. (2006). Paseando por la ciberciudad: tecnología y nuevos espacios urbanos. Barcelona: Editorial UOC. Col·lecció "Nuevas Tecnologías y Sociedad"):

"La transformación histórica de la ciudad ha provocado que durante siglos, en diferentes épocas, hayan aparecido “ciertos” personajes estrechamente ligados a la ciudad. Figuras poéticas como la del flâneur o colectivos culturales –como los dadaístas y los situacionistas– “tomaron” las calles para pasearlas, para practicarlas, para observar qué es lo que sucedía, en cada momento en la urbe. En este punto, y después de lo expuesto hasta el momento a lo largo del capitulo, parecería oportuno realizar un ejercicio de memoria e historia urbana para relatar cómo aparecieron estas figuras en la metrópoli y contextualizarlas en la ciberciudad"

Dadaistes? Qui eren els dadaistes?

Per començar, acudeixo a la wikipedia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Dadaisme



Hi destaco el següent:

El moviment va caracteritzar-se per una postura nihilista, anàrquica, irracional i primitivista, i per una posada en qüestió de totes les convencions i una oposició violenta a les ideologies, l'art, i la política tradicionals.

El dadaisme va sorgir com una resposta a l'absurditat de l'enfrontament bèl·lic que assolava Europa, als interessos burgesos que havien inspirat el conflicte i a la rigidesa intel·lectual opressiva tant en el món de l'art com en els aspectes quotidians de la societat d'aquell temps.

Per als artistes dadaistes, res del que la humanitat havia aconseguit era valuós, ni tan sols l'art. D'acord amb els seus components, el dadaisme no era una forma d'art, sinó d'antiart. Per tot allò que l'art representava, el dadà s'identificava amb els seus valors oposats. Mentre que l'art es preocupava per l'estètica, el dadaisme la ignorava. Si l'art havia de tenir com a mínim un missatge implícit o latent, el dadaisme buscava l'absència completa de sentit: la interpretació del Dadà és completament depenent de l'espectador. Si l'art ha d'apel·lar a la sensibilitat, el dadà ha d'ofendre. És potser, irònicament, per aquest motiu que el dadaisme fou un moviment inspirador per l'art modern. El dadà es convertí en una crítica de l'art i del món com a tal, i va esdevenir un art en si mateix. No hi havia un intent de trobar el significat en el desordre, sinó més aviat d'acceptar el desordre com la pròpia natura del món, i fer-lo servir com la manera per expressar el seu disgust per l'estètica de l'anterior ordre. Per mitjà d'aquest rebuig de la cultura i l'estètica tradicionals esperaven acabar amb elles. La irracionalitat deliberada, el rebuig de les convencions dins l'art, el trencament amb la il·lusió, el cinisme, l'absurd, l'atzar i el factor de la casualitat caracteritzen aquest moviment.

Tot plegat té relació amb el concepte d'Art trobat (http://ca.wikipedia.org/wiki/Ready-made). El millor exemple el trobem a l'obra de Marcel Duchamp, Fountain (1917) [primera fotografia en aquest article]:

L’expressió Art trobat -equivalent a l’expressió francesa objet trouvé, objecte trobat- descriu l'art creat a partir de l'ús no disfressat, però sovint modificat, d'objectes que normalment no es consideren artístics i tenen una funció mundana i utilitària. Les obres d'aquest tipus s'anomenen ready-made quan l'artista no ha fet pràcticament cap modificació en l'objecte trobat. Marcel Duchamp va ser el pioner de l'art trobat a principis del segle XX. L'artista descontextualitza l’objecte trobat i el situa en un nou espai on adquireix un nou significat quan l’introdueix en una galeria o museu. L’objecte mundà es converteix en un objecte sagrat. La idea de dignificar objectes corrents, d'aquesta manera, era originalment un desafiament impactant, era un qüestionament al consens ferm, a la distinció acceptada entre què era considerat art per oposicó a allò que no ho era. Encara que avui dia es tracta d'una pràctica establerta en el món de l'art, continua despertant hostilitat entre els mitjans de comunicació i l’opinió pública. L' Art trobat ho és a partir d’objectes que poden ser naturals o manufacturats, exposats tal com són o lleugerament modificats. El fet de ser designats amb un títol i exposats en un àmbit artístic és la primordial modificació.

Podem elaborar ready-made a partir d'objectes descontextualitzats que trobem en els aeroports? És innegable que aquesta forma de no-art (en un no-lloc) seria una pràctica socioartística de gran interès per a nosaltres...