Cinquè dia (1a part)

Hora: 09:00h (de dia 20/05/08, les observacions finalitzen a la matinada del dia següent)

Situació: Terminal de check-in i sortides. Trajecte Palma-Barcelona

Vaig decidir comprar els bitllets d’avió per anar a Barcelona el dissabte al vespre (tenia previst fer aquest viatge des de feia un mes). Va ser molt fàcil, avui en dia ho és. Diumenge a la nit vaig connectar-me a quatre pàgines web (www.rumbo.es, www.aireuropa.es, www.iberia.com i www.airberlin.com), i després de comparar horaris i preus durant uns minuts, vaig decidir fer la compra en el primer web. En tres simples passos ho vaig aconseguir: triar l’hora i el dia dels vols, enviar les meves dades personals i, finalment, pagar amb el número de la meva targeta VISA. El bitllet era electrònic, o sigui que només havia d’anar a l’aeroport amb el meu DNI. Pel fet de ser resident a les Illes Balears, el mateix web em va calcular directament el descompte i el preu final. En cap moment va intervenir un treballador de la companyia. En aquest tipus de tracte comercial, la interacció entre humans ha esdevingut nul·la. L’únic document que materialment he tingut a les meves mans ha sigut el mail imprès de la companyia (me’l van enviar automàticament uns minuts més tard). Temps enrera m’hagués malfiat d’un procediment com aquest (anar a l’aeroport sense bitllets? com sé jo que he fet la compra correctament?). Avui en dia ens estem adaptant a la virtualitat molt ràpidament (i jo el primer). (Compra d'un bitllet d'avió)

Tot d’una que vaig saber a quina hora sortia el vol, vaig començar a fer càlculs sobre el temps que em calia per arribar puntual a l’aeroport. Són càlculs gairebé inconscient que sempre faig quan viatjo: “si l’avió surt a les 10:15 he de ser allà a les 09:15 (pel que pugui ser) o sigui que he de sortir de casa a les 08:15 com a molt tard”. Sempre és el mateix. La ruta prèvia a l’aeroport dura quatre vegades més que el mateix vol cap a Barcelona. Me’n vaig adonar que havia realitzat la compra del bitllet exactament 34 hores abans de la sortida del vol.

Avui ja és dimarts. Agafo el cotxe a les 08:15 i marxo cap a l’aeroport tot esperant no trobar embussos o no tenir una avaria (la paranoia de cada viatge). Arribo a l’aeroport i aparco a la planta 3. La màquina expenedora em dóna un tiquet que hauré de guardar fins a la nit (primer document que em cal en el dia d’avui). El meu cotxe és a la fila A/A. Mai he entès aquesta nomenclatura. Pujo a la planta 4 mitjançant unes escales mecàniques. Consulto els vols que pareixen en uns monitors que hi ha al mateix aparcament i confirmo que el meu vol existeix (faig, com sempre, un gran alè). Veig també que he d’anar als taulells numerats entre el 120 i el 129. Travesso el passadís elevat que em porta fins a la terminal. Ho faig caminant per sobre d’una cinta transportadora de persones que accelera el meu pas. Baixo a la planta 2 mitjançant unes altres escales mecàniques (ja havia parlat d’aquest contrasentit fa uns dies). Cerco els taulells indicats. Els dos primers són per Last minut i Business class, que no són el meu cas. Faig cua per optar a un dels altres dos. Davant meu hi ha un matrimoni gran carregat amb unes maletes enormes. L’home i la dona no fan gaire bona cara. En aquell moment els toca a ells facturar, així que m’espero. Un noi treballador d’Air Europa, que acaba d’arribar al taulell número 125, em crida perquè faci el check-in.

“Puede pasar por aquí”

“Buenos días”

“Buenos días”

“Tengo una reserva para ir a Barcelona”

“De acuerdo” (m’agafa el DNI i consulta l’ordinador)

“¿Lleva equipaje?”

“De mano” (li mostro la meva motxilla)

“Tiene la vuelta para hoy, si quiere le doy la tarjeta de embarque de la vuelta”

“De acuerdo, así llegaré al aeropuerto justo para el embarque”

(torna a consultar l’ordinador)

“Va lento hoy” (es refereix a l’ordinador. Jo somric, malgrat que és un acudit que he sentit sovint als caixers dels bancs)

“Aquí tiene, éste es para ahora” (fa un cercle a l’hora d’embarcament en la targeta que necessitaré ara)

“Muchas gracias”

“Muchas gracias y feliz vuelo”. (Check-in i angoixes prèvies)

Mentre em dirigeixo cap a una de les escales mecàniques, que m’han de portar una altra vegada a la planta quatre, penso en aquest noi i en la seva feina avorrida: segur que aquesta conversa l’ha de repetir més de dues-centes vegades cada dia. I, tanmateix, amb mi no ha parat de somriure. Les converses a l’aeroport són previsibles. Ningú em demanarà “com es troba avui?” ni “quin és el sentit de la seva vida?”. No, tot el que m’han de dir ja ho sé d’antuvi. Porto dos documents més, les dues targetes d’embarcament (ja porto tres tiquets en quinze minuts). La meva porta d’embarcament és la D81. L’aeroport està dividit en quatre mòduls (A, B, C i D). Em toca el darrer, la porta 81. Des de que soc aquí he hagut de seguir unes coordenades cartesianes molt precises que haig de recordar: el cotxe és a la planta 3 fila A/A, he facturat a la planta 2 taulell 125, he d’embarcar al mòdul D, porta 81. En cap altre situació de la meva vida quotidiana em trobo amb uns rituals tan exagerats. Realment, la llibertat no existeix en un aeroport (jo voldria anar a l’avio caminant i seure al costat del pilot!!). Des que he arribat he detectat dues càmeres de seguretat, una a l’aparcament i una altra a la passarel·la que porta a la terminal. La paranoia encara continua (em reconeixeran com el visitant misteriós d’aquests darrers dies?). (Feina avorrida i coordenades)

Abans que res, he de passar el control de seguretat. Pujo a la planta quatre i trio l’accés de la dreta (allà em va dir que no amb el dit aquella vigilant de seguretat i això em provoca cert “morbo”). Com que ja estic ben ensinistrat en aquestes tasques, deso el meu rellotge dins la motxilla i així m’estalvio haver d’agafar una safata de plàstic. Recorro el circuit abans de passar per l’arc de seguretat. Compto nou revolts limitats per una cinta vermella que està col·locada a un metre i escaig del terra. Una primera vigilant (gairebé totes són dones) em demana el bitllet per confirmar que he d’agafar un avió: estic a punt d’entrar en la zona exclusiva per a viatgers. Deixo la meva motxilla damunt la cinta que fa passar l’equipatge pels escàners. Dues passatgeres grans que tinc davant meu, estrangeres, s’atabalen. Una pretén passar pel costat exterior de l’arc i l’altra s’oblida de deixar una bossa de mà a la cinta de l’escàner. La vigilant de seguretat les indica el problema en un anglès molt d’estar per casa i amb no gaire amabilitat. Passo per l’arc i no sona cap alarma. La vigilant no em diu res. No m’ha tret d’ull de sobre mentre travessava l’arc però ara mira cap a la persona que porto darrera meu. Recullo la meva motxilla, que apareix a l’altra banda de l’escàner. L’home que hi ha davant d’un monitor no bada boca. Bon senyal, sinó voldrà dir que em faran obrir la bossa per a un registre visual. Mentre m’allunyo d’allà penso que són feines igual d’avorrides que la del noi del check-in. (Control de seguretat)

A partir d’aquest punt s’obre un gran espai amb comerços. Destaca “The shop”, una gran tenda que recorda la planta baixa de tots “El Corte Inglés” que coneixem. Venen els productes “Duty free”, lliure d’impostos. Em demano si la resta de comerços són també d’aquesta mena, tot i que no veig que portin aquest rètol. Des d’aquest punt on em trobo tinc a la meva esquerra el vidre que separa la zona accessible a tothom d’aquella on soc ara (només per a passatgers). Una veritable frontera en un no lloc.

Entro a “The shop” i em trobo amb un reguitzell de clients que van per feina. Em pensava que la gent només passejava i mirava en aquests llocs, però veig que una gran majoria (d’estrangers, sobretot) compren productes amb molta motivació. Hi ha un gran assortit de licors i perfums, tots de marca. També venen records de Mallorca i menjar. Tanmateix, dubto que aquests productes siguin més barats pel fet d’estar lliures d’impostos. Apart d’aquesta tenda, just al davant hi ha un gran restaurant self-service. (Shopping)

Més enllà d’aquest espai s’obren tres enormes passadissos que condueixen als mòduls A, B, C i D. Tiro cap a la dreta. Una llarga escala mecànica porta al mòdul D, que és realment un passadís inabastable en forma de “L” invertida.

La meva porta d’embarcament és la primera, a la dreta. No té sala d’espera. Veig que hi ha passatgers drets, fent cua davant la porta, malgrat que falta mitja hora per a l’embarcament. Decideixo fer una volta fins al final del mòdul.

Trobo més comerços amb noms cridaners: “Fashion and Fun”, “Delicatessen”. Trobo també noms coneguts: Burger King. Menjar ràpid en un lloc on la gent sempre va amb presses. Les lletres de cada mòdul em recorden certs viatges. Per exemple, des del mòdul “A” vaig partir cap a Anglaterra i Escòcia unes quantes vegades fa uns quants anys. Foren viatges molt especials. Al final del passadís me n’adono que és la primera vegada que veig els avions des de l’interior de la terminal. L’edifici està dissenyat de tal manera que les pistes resulten invisibles per als passatgers (excepte en aquest lloc i en altres molt puntuals). És una terminal molt tancada, fosca, un sarcòfag. (més tendes i un edifici-sarcòfag)

Mentre torno cap enrera, veig que a les parets hi ha com una mena de bústia on es pot llegir un rètol que diu “coordinador de zona 3”. Penso aleshores que tot aquest moviment de gent uniformada i de cotxets elèctrics que porten gent gran amunt i avall, ha d’estar perfectament dirigit per algú que resulta invisible per a tots nosaltres.

Resulta sorprenent la quantitat de personal que es mou per la terminal i ningú perd el temps, tothom sembla que sap cap a on va i ho fa amb decisió. Realment un aeroport sembla un lloc molt ben organitzat.

Més enllà del nostre mòdul, anant cap al que porta la lletra “A”, observo un cotxe esportiu molt lluent enmig d’una sala. Els aeroports també serveixen d’aparadors, però sempre d’objectes de luxe, com a la tenda de dalt.

A la meva esquerra, penjats a una paret, hi ha els quadres d’una exposició permanent. Són collages d’un autor mallorquí. Ja l’havia vista en altres ocasions, però avui em demano el sentit de tenir-la allà. Sembla com si algú s’entestés en identificar l’aeroport amb un collage. No deixa de tenir sentit, una aeroport és això, un trencaclosques format per peces variades que no sempre encaixen perfectament. (Art als aeroports)

Torno a la meva porta d’embarcament. Ara hi ha més gent fent cua. De fet, aquesta cua ocupa gairebé tot l’ample del passadís. D’altres seuen a unes cadires que hi ha a la banda contrària d’on és la porta. Com que aquesta porta no té sala d’espera pròpia decideixo esperar en els seients de la D81. Des d’allà veig els meus companys de viatge. Observo que és fàcil identificar-los amb més o menys claredat. Els que viatgen tot sols i ben arreglats, amb americana i corba, van o tornen de Barcelona per negocis. Les famílies (parelles amb o sense infants), ho fan per vacances o per una visita familiar. En el cas d’altres passatgers resulta més complicat esbrinat la motivació del seu viatge. Veig una monja vestida amb el seu hàbit i suposo que deu anar de visita a la seva congregació (o de tornada d’una visita a una congregació de Mallorca). Aquesta dona és, podríem dir, l’element peculiar, extraordinari, del grup de passatgers. El cert és que la gent va “uniformada” de passatgera, ningú no fa res que se surti del normal (vull dir que ningú porta una cistella amb verdures del mercat ni va vestit amb roba ciclista, per exemple). (Portar "uniforme" de passatger). Tinc darrera meu un noi de pell fosca i accent sud-americà que també s’espera. Li sona el telèfon mòbil i parla animadament amb algú, i ho fa durant una bona estona. Mentre escric aquestes notes en el meu quadern, s’atansa fins al meu seient i em fa una pregunta mostrant-me el seu bitllet i l’hora d’embarcament: les 09:55.

“Perdona, ¿has oido si por megafonía han dicho algo del vuelo de Madrid? ¿de si han cambiado de puerta?”

“No, lo siento, estoy escribiendo y no he escuchado lo que decían. Pregunta allí”

“Muchas gracias. Perdona” (molt amablement)

Al cap d’una estona de parlar amb una noia, torna a cercar les seves coses i se’n va. Abans, em dóna les gràcies de nou.

Puntualment, per la megafonia de l’aeroport anuncien la sortida del nostre vol. La cua de passatgers és fa encara més llarga així que decideixo esperar-me assegut. Al cap d’una estona, m’incorporo a la cua. Quan m’arriba el moment d’identificar-me, mostro el DNI i la targeta d’embarcament. Es queden amb la targeta i em tornen un resguard, on s’indica el seient a l’avio (número 15A). Torno a recordar totes les meves coordenades de moviments: P4 A/A, P2 125, P4 D81 i, ara, 15A. (Identificant-me i més coordenades). No accedim a l’avió per un finger, sinó que ens hi portarà un autocar. Mentre baixem per una rampa fins a l’autocar sento una conversa entre qui semblen una mare i la seva filla. Crec entreveure un entusiasme infantil en les seves frases sense sentit. Parlen de que ja estan a punt de sortir, de que no poden fer tard, de no caure per la rampa. Estic convençut que enmig de qualsevol carrer de la ciutat s’estalviarien aquestes paraules. Però allà, amb l’emoció de pujar a un avió, sembla que adquireixen sentit, que necessiten dir tot allò perquè estan alegres, satisfetes. Serà un aeroport una mena de parc d’atraccions? Suposo que sí per als que viatgen amb poca regularitat, no per a l’executiu o el comercial que l’agafa cada dia. La novetat ens torna infants, però la rutina s’encarrega de destruir les il·lusions. A l’autocar puc analitzar de nou el passatge d’aquest avió. Joves, vells, homes, dones, nadius, estrangers, gent tota sola, grups, hi ha absolutament de tot. Tres adults i una nena, tots mallorquins, sembla que fan plans per quan arribin a Barcelona (la nena és la veritable protagonista, amb els seus comentaris). (La gent s'ho passa bé anant en avió). Veig també una noia tota sola que seu darrera meu. Hi ha matrimonis d’estrangers i homes molt ben arreglats que van en parella. Em fixo en la noia que hi ha darrera meu. Automàticament em ve al cap la idea que deu ser una estudiant universitària. Com que sembla tenir uns vint anys i viatja sense ningú més, un dimarts al matí, inconscientment creo aquesta figura en el meu imaginari (noia = estudianta mallorquina en una universitat catalana). És curiós com les etiquetes ens dominen. És clar que jo una vegada vaig acomplir aquest rol, fa quinze anys. Em demano si no podria ser una dona que va a Barcelona simplement a visitar al seu marit que treballa en una oficina de la Diagonal. Ni tant sols quan ara llegeixo aquesta frase me la puc creure. (Etiquetes socials). L’autocar tarda 10 minuts en arribar a l’avió. El grup de gent que tinc al davant ho comenta (“anem a l’altra punta de l’aeroport”). Arribem a la nostra destinació, efectivament som a l’extrem més allunyat respecte la nostra porta d’embarcament (de fet, som davant del mòdul A). Jo decideixo pujar per la escala que porta fins a l’accés de darrera de l’avió. Com és habitual, una primera hostessa em saluda amablement (“Buenos días”), i una segona que em trobo al bell mig del passadís fa el mateix. Ara me n’adono del gran ritual que hi ha organitzat en els aeroports. El meu seient (el 15A) està al costat de la finestra i correspon, justament, a una porta d’emergència. Com que ja em conec de què va tot plegat, deixo la meva motxilla en el compartiment que hi ha a sobre dels seient perquè sé que a les portes d’emergència no ha d’haver res en el passadís corresponent. Quan he arribat a la meva fila ja hi havia asseguts els meus dos veïns de seient. Els demano amablement si em poden deixar passar. No em diuen res, retiren les cames i prou. Ni un “bon dia” ni cap salutació. Observo que van junts i que pertanyen a la meva categoria de “camisa i corbata”. Un llegeix un diari esportiu i l’altre escolta música en un ipod. En cap moment del trajecte em miraran ni faran cap intent de mantenir una conversa amb mi. Entre ells es creuaran unes poques frases en català (del Principat), ara i durant l’aterratge. A llarg del vol el meu veí immediat es queda dormit. Tot plegat és la soledat enmig de multituds que es produeix en els no llocs. L’avio es posa en marxa amb retard. La resta del passatge llegeix els diaris que regalen a la terminal, parlen entre ells o romanen en silenci. De fet, hi ha prou silenci i es pot escolar bé la música de jazz que sona pels altaveus. Tornem a perdre deu minuts voltant per les pistes. Una mica més i haurem estat gairebé tant temps rodant per l’aeroport com volant cap a Barcelona (el trajecte dura 30-35 minuts). Unes pantalles que s’obren en el sostre de l’aparell ens recorden les instruccions de seguretat, en castellà i anglès. Ja volem cap a Barcelona. (Rituals a l'avió)

Enmig del vol, el capità de la nau ens comunica per la megafonia, en anglès i castellà, el temps atmosfèric que fa a Barcelona, el minuts que tardarem en arribar-hi i la l’altitud a la que volem (5000 m). Quan aterrem, una hostessa ens prega (una altra vegada des de la megafonia) que mantinguem els cinturons de seguretat cordats i que no encenguem encara els telèfons mòbils. Pels sorollets que sento hi ha gent que no fa cas de aquesta obligatorietat. Quan l’avió s’atura molta gent s’aixeca de cop i es llença al passadís, per formar una altra cua (de sortida) i recollir l’equipatge de mà. Durant el vol tota la informació s’ha transmès per mitjà dels altaveus, la comunicació directa amb el personal de vol s’ha reduït al caramel que reparteixen i a la salutació inicial. La comunicació és impersonal, no tenim dret a intervenir-hi. Rebem instruccions que ja coneixem i ens limitem a complir les normes (o no). Les hostesses han fet publicitat d’una targeta de fidelització de la companyia. Han anunciat que aquest vol està operat per quatre companyies (Air Europa, KLM, Alitalia i Air France). La veritat és que ja no sabem qui ens porta. Viatgem per l’interior d’un estat en un vol operat per companyies estrangeres. Les hostesses també fan publicitat d’un web de telefonia mòbil amb un nom ridícul, www.pepephone.com. Trucant amb aquesta companyia s’obtenen punts que es poden bescanviar per bitllets d’avió (¿què tenen a veure les trucades telefòniques i els viatges en avió?). Al meu seient disposo d’un exemplar de la revista “Europa”, la revista de la companyia aèria que m’ha venut el bitllet. (Comunicació dins l'avió)

Són les 11:45. Desembarquem, aquesta vegada sí, per un finger. Sortim directament a un dels mòduls triangulars de l’aeroport de Barcelona. Ens barregem els passatgers que arribem i els que s’esperen per anar-se’n. Seguim les indicacions per anar a recollir l’equipatge. Hi ha icones en senyals verticals i marques pintades en terra. Com que no porto equipatge surto directament cap a l’exterior de la planta d’arribades i de la zona de recollida de les maletes. Allà veig les mateixes cares que havia vist dies enrera a Palma, només que ara jo soc a “l’altra banda de la barrera”. Observo que moltes mirades es claven en mi. Proven d’identificar una cara coneguda, o potser un semblant que reaccioni a la seva mirada. O potser és pura curiositat. Qui sap, podria sortir en qualsevol moment una estrella del Barça o un personatge famós. Al cap d’un segon es van enretirant les mirades que es fixaven en mi i les claven, successivament, en la gent que ve darrera meu. Passo per enmig d’aquest grup de persones i me n’adono que ha estat l’únic moment al llarg de les darreres dues hores en què algú s’ha fixat en mi. Vaig a cercar el tren. Mentre travesso la terminal veig a dues noies que parlen amb un fort accent nord-americà. Penso que són les clàssiques viatgeres d’alberg juvenil que segurament s’estan recorrent tot el món. Sempre he sentit enveja d’aquesta gent perquè de jove jo no vaig poder fer el mateix. Sempre els he tingut una certa mania. Porto molts anys viatjant a Barcelona i la rutina em juga una mala passada. Surto a l’exterior de la terminal per pujar cap a la rampa que porta a l’andana de Renfe. Però veig que ara l’accés es produeix des de l’interior de l’edifici, des d’una ampliació que hi ha a la part sud de la terminal B, on em trobo ara. Feia un any que no venia a Barcelona. Arribo a l’andana per la passarel·la. Observo també que han desaparegut els cobradors de Renfe que havia conegut sempre, ara la compra dels tiquets es fa mitjançant unes màquines expenedores. Un home m’ajuda a fer la compra. Una moneda de cinquanta cèntims es rebutjada per la màquina un parell de vegades. L’home fa una operació estranya: frega la moneda contra la màquina i aquesta acaba per acceptar-la. Li demano per què passa això. Aquest treballador de Renfe, molt amablement, em diu que no sap quin és el motiu de que així entrin les monedes, però que a ell li funciona. Deu tenir una cinquantena d’anys i té pinta de professor d’universitat. I, tanmateix, fa d’informador de Renfe segurament per un sou de misèria. És un signe dels nous temps neoliberals.

Pujo al tren i em sembla que encara m’estic a les instal·lacions de l’aeroport. Soc a una estació terminal, aquest tren fa el trajecte entre l’aeroport i Sants, no va més enllà. De fet considero que l’andana i el tren són part de l’aeroport. Perquè allà tothom porta maletes i acaba d’aterrar d’un vol, excepte els treballadors de la terminal que tornen a la ciutat. Un matrimoni magribí o turc seu al costat d’un senyor amb aspecte d’alemany. Dues races o nacionalitats que segurament en un altre temps foren enemigues o es discriminaren mútuament. Un noi argentí consulta el plànol de Rodalies. Una parella porta unes motxilles enormes. De nou penso en la categoria “viatgers d’alberg” que em provoca sensacions estranyes. Davant meu seu un noi amb aspecte desarreglat. No porta maletes ni uniforme de l’aeroport. Els mecanismes categorials inconscients tornen a funcionar en mi: deu ser un lladre. Per la seva forma de mirar el passatge sembla que cerca la seva oportunitat per robar a algú. Em penedeixo d’aquests pensaments, però no puc evitar-los. De nou penso que aquell segueix essent un lloc de socialització transitòria absolutament lligat a l’aeroport de Barcelona. (És el tren una extensió de l'aeroport?)