Quart dia

Hora: 11:15h

Situació: Terminal d’arribades i sortides

Mentre em dirigeixo en cotxe cap a l’aeroport, per la carretera Palma-Artà, vaig planificant la jornada de recerca d’avui. En aquesta ocasió només m’interessaré per la comunicació, verbal o escrita, unidireccional o bidireccional (sobre la infraestructura de la terminal ja n’he parlat prou). De camí cap a l’aeroport em demano per les possibilitats que tindré d’encetar una conversa. Una conversa sobre què? Amb qui? Perquè amb els turistes estrangers (la majoria alemanys) hi ha la barrera d’un idioma que desconec. Amb els treballadors de l’aeroport no crec que pugui anar més enllà d’un conversa formal sobre el negoci aeroportuari (em repeteixo que la relació del passatger amb l’espai de trànsit és contractual). I amb els viatgers espanyols se’m planteja un dilema: què els dic? Tots estem acostumats a establir contacte amb l’altra gent depenent del lloc on ens trobem. A la meva feina (o a qualsevol institut de secundària) no em costaria ni mig minut posar-me a parlar amb algú sobre currículums, directives o adaptacions curriculars. A una discoteca o a un pub, tothom sap que qualsevol expressió del tipus “vius per aquí a prop?” resulta efectiva. Fins i tot en el medi urbà un es pot treure de la màniga una pregunta com “em pot indicar on és el carrer tal?” o “com puc arribar-me des d’aquí fins a la catedral?”. Però, i a un aeroport? Per molt que hi dono voltes no se m’acut la manera d’encetar un conversa mitjanament coherent amb algun usuari de l’aeroport. Sembla com si fos un lloc on els vincles socials són més “dèbils i precaris” del que opina Delgado quan parla sobre els espais urbans. Què demanar? Fer una enquesta? La gent n’està farta d’enquestes... a més, em diran “i vostè qui és?”... demanar-los potser on van de viatge? O com és la feina a un aeroport? No, amb preguntes com aquestes obtindré indiferència, respostes tòpiques o algun que altre insult. Mentre aparco el cotxe a la planta dos de l’aeroport arribo a la conclusió que he de ser més subtil...

Començo per la planta 0, la d’arribades. Em dirigeixo a la porta “E”. Recolzat a una barra metàl·lica d’una barrera, davant les portes automàtiques per on surten els passatgers, observo el meu voltant. En aquell moment surten amb les maletes un grup nombrós de dones que porten al cap unes orelles de conill envellutades amb llumetes que fan pampallugues. Qui havia dit que als espais de trànsit no hi ha lloc per a les sorpreses? Més tard observaré fins a tres grups més de dones (britàniques, la majoria) que venen a Mallorca per celebrar comiats de soltera (aquest és el turisme de qualitat que reclamem fa temps!). En un dels altres tres grups les dones porten escrit els seus propis noms, amb un material molt lluent, en unes camisetes de color negre. Enmig de la camiseta, sense cap vergonya, s’hi pot llegir Vicky PMT (Vicky pre-marital tour). La tal Vicky destaca d’entre totes les amigues amb una diadema al cap. Les dones d’un altre grup que també ve de festa porten escrit “Lesley’s bitches” (o sigui, “les putes de Lesley”, mare meva). M’estic començant a divertir molt, em penso que vindré més sovint a aquest aeroport. L’espai de trànsit com a lloc de disbauxa (això és nou). (L'aeroport com a lloc de festa)

El lloc on em trobo ara em porta molts records. Va haver un temps que justament fins a aquest lloc jo venia amb una certa regularitat per recollir a una persona molt especial en la meva vida. Recordo que eren uns instants emocionants: el trajecte en cotxe, l’espera, la retrobada, les abraçades. Quan la relació es va acabar, aquest lloc em provocava esgarrifances. Tanmateix, passats ben bé quatre anys, ja no sento res. O, més aviat, el que sento és una alegre nostàlgia, una sensació de satisfacció per haver viscut aquells moments i pels que vindran en el futur. Crec que de tot plegat en parlava molt l’escriptor francès Marcel Proust (jo només he llegit la seva darrera novel·la, “El temps retrobat”). Aquests sentiments tenen a veure amb la memòria sensorial. En la seva obra aquesta memòria es materialitza en la flaire de les magdalenes o les passejades per Combray. Unes sensacions que li rememoraven el temps passat. (emocions Proustianes)

Darrera meu hi ha un home amb un model de telèfon mòbil que està encastat directament en la seva orella. L’home consulta les pantalles amb els horaris d’arribada dels avions. Pitjant un botonet en un artefacte molt pla que porta a la mà (que gairebé ni li cal mirar), truca a algú. Pel tipus de conversa intueixo que es posa a parlar amb la bústia de veu. “Por qué puerta sales?”. Està nerviós, es mou amunt i avall. Em sembla que és la encarnació perfecta d’un cyborg. Ignoro si a més a més porta dentadura postissa, lentilles o un marcapassos, però el cert és que aquest estri electrònic forma part del seu cos, li permet mantenir converses, amb persones que no té davant seu, amb la mateixa facilitat de moviments que tindria en el cas d’una conversa convencional (i presencial). El que resulta estrany és que es comuniqui amb algú, per demanar-li per una porta de sortida, quan té la informació a la pantalla que està mirant (potser no se’n refia?). Seguidament, una dona gran també parla sorollosament per telèfon amb algú que està dins de la terminal. El fa sortir (encara sense les maletes), li dóna instruccions sobre on ha de dirigir-se quan hagi recollit l’equipatge (porta el telèfon a la mà però ara, suposo, desconnectat). No ha variat gens el seu to de veu, li parla a aquesta persona amb el mateix volum que quan ho feia per telèfon. Crec que la gent ja no distingeix una conversa via mòbil que una conversa presencial, totes dues formen part de les nostres vides. (Cyborgs)

La megafonia de l’aeroport repeteix els mateixos missatges canviant el nom de la persona interessada. Les veus són , evidentment, gravades: “Mr. or mrs. (...), please proceed to the meeting point”. Me n’adono, doncs, que en la comunicació que s’estableix en un espai de sociabilitat transitòria com aquest sovintegen més els missatges unidireccionals (el receptor no té l’opció de respondre immediatament ni l’emissor de rebre la resposta tot d’una) que no una veritable interacció instantània. No sé si estic utilitzant aquests conceptes correctament, però de moment em serveixen per tal d’aclarir-me. (comunicació uni i bidireccional)

Comencen a aparèixer treballadors de les touroperadores que porten a les seves mans cartells que anuncien el nom d’algun particular o d’una companyia turística. Romanen immòbils enmig del passadís, en silenci, mirant cap a les portes de sortida. Cadascú porta un uniforme diferent. N’hi ha que no en porta. Molts d’ells es comuniquen amb walkie-talkie, una versió diferent d’aquest tipus absurd de comunicació a curta distància mitjançant un aparell electrònic (com en el cas anterior amb els mòbils). Decideixo moure’m de la meva posició i m’assec en unes cadires a prop d’una altra sortida. Tinc a la meva dreta, donant-me l’esquena, un grup de tres persones sud-americanes (possiblement argentines) i a la meva esquerra a un matrimoni que també sembla argentí. Entre ells no es diuen res, em dóna la impressió que no es coneixen. Em sembla fascinant el mestissatge, el fet que el món s’hagi tornat tan global: a l’aeroport de Mallorca, estic ara mateix assegut amb tota normalitat entre dos grups de gent que són d’un altre hemisferi. El matrimoni manté una conversa informal que em costa seguir. Parlen amb frases breus que no obtenen una resposta immediata (una altra vegada la comunicació unidireccional?). Més que conversa sembla un brainstorming. Parlen de moblar un pis i, alhora, sobre la porta per la qual sortirà la persona a qui estan esperant. Ell fa un sorollet molt molest colpejant el seu anell contra una cadira metàl·lica. Malgrat que jo sec al darrera, no li preocupa si em pot molestar o no. Sembla com si els altres no existissin a un aeroport. L’altre grup de sud-americans manté una animada conversa sobre un tema que no arribo a entendre. De cop i volta s’aixequen. Al matrimoni se li afegeix un altre grup que esperava en un altre punt de l’espai. Saluden a algú que hi ha a l’interior de la terminal, més enllà del vidre, aprofitant que la porta s’ha obert. Però l’altra persona (pel que veig, una dona molt gran) no els veu. Es produeix una d’aquelles situacions absurdes entre éssers humans: uns que saluden i d’altres que miren però que no veuen res o no entenen què passa. Un treballador d’Air Europa s’acosta fins a ells per dir-los que els seus familiars tenen problemes amb l’equipatge (un detall molt amable i gens habitual). En aquell moment comencen a sortir passatgers amb el seu equipatge, tot just recollit fa uns segons de les cintes transportadores. El porten a la mà o en carrets.

Observo la varietat de comportaments quan es troben (o es retroben) amb qui els estan esperant. Una parelleta jove d’espanyols es dóna un petó breu però contundent als llavis. Els treballadors de les companyies turístiques (homes i dones) reben als turistes amb un Willkomen o simplement assenyalant cap a l’autocar que els espera a l’exterior. Els argentins es donen unes abraçades sinceres i emotives. Cap espanyol fa res semblant, com a molt dos petons a cada galta. Els costums i els rituals propis de cada cultura prevalen en aquest espai de trànsit. (rituals a la sortida)

Enmig del lloc de trobada (el lloc de “xoc”) entre els que arriben i els que s’esperen, tres treballadores nòrdiques uniformades parlen alegrement. Observo que els treballadors es relacionen només entre ells. Els de camisa blava parlen amb els que porten camisa blava, els de les armilles a ratlles ho fan entre ells. Només excepcionalment treballadors de touroperadores diferents se saluden o parlen entre ells. És un símptoma una mica estrany de corporativisme. Un treballador amb un posat amanerat li diu a un noi d’una altra companyia: “estos dos son tuyos”. Tractem al turisme com si fossin bestiar. Els neopastors de la postmodernitat són els guies de viatge, només que ara són les ovelles les que cerquen, les que reclamen, perdudes, el seu pastor. (corporativisme)

Aleshores succeeix un incident que em permetrà dialogar amb una persona allà mateix. L’encarregada de la seguretat en aquesta zona és una dona d’uns cinquanta anys vestida amb un uniforme de la companyia Grupo Trablisa. L’aspecte d’aquesta senyora (massa gran per a aquesta feina i uniformada d’una manera excessivament masculina) és un símptoma de la precarietat laboral d’aquests temps. Una sèrie d’estrangers pretenen entrar a l’interior de la sala de recollida d’equipatges. La senyora els hi nega l’accés de molt mal humor. Com que em veu recolzat a la barana metàl·lica, molt a prop d’ella, amb una llibreta a la mà, crec que em confon amb un treballador de l’aeroport. Sense que jo li digui res, em diu (amb un marcat accent andalús o extremeny) que aquesta gent sempre li fa el mateix, que pretenen anar on els dóna la gana, que ja està bé d’haver de suportar a tant estranger, que n’està farta. Es tracta d’una immigrant malparlant dels immigrants temporals de luxe (els turistes), una veritable paradoxa. O potser no, perquè ella va venir a Mallorca precisament per treballar per a aquesta elit. Me n’adono que m’està parlant a mi només per desfogar-se. Estic a punt de moralitzar una mica amb la situació tot dient allò de “no tothom és igual”, però vist el nerviosisme d’aquesta pobre dona (fa pena, la veritat) arribo a una conclusió: ella espera de mi una resposta solidària. Decideixo seguir-li el corrent i li dic que sí, que ja està bé, que els d’aquí ja no podem més d’haver de viure del turisme. És una conversa que he mantingut moltes vegades amb els meus alumnes de l’escola d’adults. La majoria fa de cambrer, de recepcionista, de transportista o de paleta. És a dir, la majoria viuen de i per al turisme. Soc incapaç (ni amb ells ni amb aquesta dona) de canviar de repertori interpretatiu. És el discurs sobre el turisme que s’ha construït després d’anys de servilisme i decadència. La conversa finalitza quan un altre estranger despistat pretén accedir a la zona restringida. M’animo aleshores a xerrar amb una de les noies que subjecta un cartell. Quan he arribat a l’aeroport m’he fixat que un vol procedent de Viena pateix un endarreriment de prop d’una hora. M’atanso a aquesta dona (un jove d’entre 25 i 30 anys, espanyola) i li demano si està esperant aquest vol que ve d’Àustria:

“no, yo espero a ingleses”

No he tingut sort. Si s’hagués produït la coincidència que jo m’esperava haguéssim pogut parlar d’altres coses. La noia s’ha sentit estranyada quan ha escoltat la pregunta que li he fet. Suposo que en aquest lloc tot funciona automàticament, ningú en demana res, tot se sap d’antuvi. Malauradament no anem més enllà, no ens diem res més. Segueixo observant pels voltants (fent, veure, és clar, que estic esperant el vol de Viena) i veig com ella m’està mirant dissimuladament, encara sobtada per la pregunta que li he fet. La situació és ambigua, pot portar a més d’un equívoc. En un altre lloc, tots dos interpretaríem aquesta escena d’una forma molt diferent. Però allà, a un aeroport, una conversa com aquesta sembla que no té sentit. Aquest espai anul·la el contacte humà, ens fa sentir més estranys i més incòmodes del que ens sentim en les nostres relacions habituals amb desconeguts. Fins i tot quan hi ha poca gent (tres o quatre persones esperant en aquesta porta), ningú no diu “bon dia” o “avui plourà”. Em demano a mi mateix si existiran parelles o amics que s’hagin conegut en un ambient com aquest. Si a la terminal d’un aeroport es poden establir llaços d’amistat o relacions sentimentals. Repasso mentalment una llista de pel·lícules que em ve al cap, i reconec que en el cinema hi ha relacions es consoliden, per exemple, dins dels avions. Però molt poques històries (reconec que no en recordo cap) estan escrites utilitzant la zona d’espera d’un aeroport com a rerafons (a la pel·lícula “La terminal” es produeix una mena de relació sentimental semblant, però és absolutament fictícia). Més enllà d’on em trobo, una dona de la neteja i un xofer d’autocar parlen amb un posat pessimista, m’imagino que de feina. Ho fan seriosament, desanimats, crispats. Segur que parlen de feina. En aquest lloc, fins i tot l’estat d’ànim es correspon al rol de passatger o de treballador de l’aeroport. (converses)

Pujo a la planta dos, la zona de facturació. Em fixo en la comunicació publicitària entre companyies i usuaris. “Travel with a smile” (TUI). “Acércate a los que más quieres. Aquí encontrarás todo para ellos” (Tiendas del Aeropuerto). “Hay mucho que volar” (Condor). “Que no te engañen. Los mejor precios en Air Europa”. “Alemania a precio de risa” (TUI). Només un pòster, petit i arraconat, porta escrit un missatge solidari: “Sus derechos. Qué hacer en caso de cancelación,...”. El missatge que veritablement sura en aquest ambient és semblant al lema d’un centre comercial: família, felicitat, consum, estalvi. El consum és una actitud, no tant una conducta en espais restringits. Els viatges són un producte de consum, una mercaderia. I els passatgers també ho són. Consum d’emocions i el consum com a emoció. (publicitat)

Sec uns deu minuts en una illa de cadires. Un home escolta música amb uns auriculars i llegeix un diari alemany. Un matrimoni seu al costat, amb l’home llegint un llibre i ella mirant enlloc. Un home tot sol escolta també música en un i-pod. Una mare amb la seva filla seuen darrera meu. La mare llegeix i la nena (d’uns quatre o cinc anys!) juga amb un videojoc. De fet, li està parlant a l’aparell. Una banda lluminosa reprodueix visualment les vibracions de la seva veu, i això li fa gràcia. En aquells moments ningú parla amb ningú. Dues persones escolten músiques que la resta no sentim, una nena parla amb una màquina, dues persones llegeixen. No hi ha comunicació entre les persones. Un policia nacional deambula mirant per tot arreu amb un walkie-talkie a la mà. Què cercarà? Què busca un policia en un lloc així? Sospitosos? Sospitosos de què? Quina cara fa un sospitós en un aeroport? Al carrer poden localitzar fàcilment al drogoaddicte del barri, a l’immigrant sense papers, al homeless brut que roman estirat a terra. Allà tenen els seus confidents i coneixen quin és el rol de cadascú. Entre el delinqüent econòmic (amb americana i corbata) i el delinqüent de barriada, es fiquen sempre amb aquest darrer, perquè és vulnerable, perquè està estigmatitzat.

Pujo a la planta quatre. De tant transitar per aquest lloc, tot arreu em resulta familiar. És com una repetició dels altres dies que he estat aquí. Ja no veig persones, només una massa uniforme que flueix, flueix i flueix. Fins i tot si veig una dona atractiva no em resulta tan xocant com si la veiés pel carrer. Aquí no sembla tan humana. Veig un grup de gent molt ben vestida que sembla que supervisa les instal·lacions. Un d’ells, amb les ulleres a dalt de la seva closca, calb com una bola de billar i amb uns moviments i un to de veu arrogants, parla en veu alta (“las rejillas están todas rotas”). Decideixo marxar, aquesta vegada amb una sensació aclaparadora de cansament mental. Pràcticament no he interaccionat amb ningú però em sento pitjor que quan surto d’una de les meves classes. Fa dues hores i mitja que soc per aquí. Em sento com un veritable flâneur.