Tercer dia

Hora: 17:30h

Situació: Control de seguretat

Avui les observacions les realitzaré a la tercera planta de la terminal, on els passatgers passen el control de seguretat. A partir d’aquest espai l’aeroport s’obre als quatre blocs independents que es comuniquen mitjançant passadissos. De fet, aquesta darrera planta és designada oficialment com la número quatre. La d’arribades és la planta zero i la de facturació és la planta dos. Aquesta numeració correspon a la de l’aparcament de cotxes, un edifici de set plantes situat davant de la terminal (just al centre de les instal·lacions, es pot veure a la foto en forma de “<”). L’aparcament està comunicat amb la terminal de l’aeroport mitjançant un passadís a la quarta planta que es troba elevat sobre la carretera que travessa les instal·lacions (d’aquí la numeració de la planta de sortides). Una vegada que he aparcat el cotxe començo a trobar-me de nou amb artefactes electrònics que faciliten el flux de viatgers sense la intervenció directa d’altres persones: caixers automàtics a l’aparcament, ascensors, escales mecàniques, dues cintes transportadores molt llargues que porten del pàrking fins a la terminal.

Tot i que arribo directament a la planta quatre (un contrasentit per als viatgers, ja que primer han de baixar a la planta dos per a facturar l’equipatge), decideixo fer una volta per totes les instal·lacions. Mentalment repasso tots els estris de nova tecnologia que m’he trobat fins ara: apart dels que he esmentat abans, he vist màquines que emboliquen l’equipatge amb plàstic (veure foto), màquines d’autocheck-in, màquines que venen begudes i menjar, ordinadors, impressores i balances electròniques als taulells de facturació, monitors de televisió amb informació sobre els vols, ordinadors amb informació turística per al públic... Arribo a una primera conclusió: és possible que un dia no massa llunyà no calgui cap treballador en aquest aeroport.

L’aeroport va ser ampliat l’any 1997 per l’arquitecte mallorquí Pere Nicolau. De l’arquitectura dels edificis crida l’atenció un element que es repeteix per tot arreu: les finestres en forma de triangle equilàter. El triangle equilàter, apart d’element maçònic, és considerat un símbol relacionat amb l’ésser humà en salut i equilibri (ment-química-estructura). No sé si aquesta era la pretensió de l’arquitecte, o si és només un argument matemàtic relacionat amb el càlcul de resistència dels materials que s’han utilitzat en la construcció de l’aeroport. Un altre aspecte que crida molt l’atenció és la desproporció dels espais (m’atreviria a dir que n’hi caben fins a quatre o cinc vegades el número de persones que està previst que hi transitin). Això provoca que hi hagi una gran quantitat de racons i recursos infrautilitzats (plantes d’aparcament buides, taulells de facturació gairebé sense estrenar). Dubto si és un error de càlcul o si es tracta d’un disseny intencionat. (Arquitectura)

Em torno a fixar en la iconografia, portada a l’extrem en els anuncis lluminosos que hi ha al costat dels ascensors de l’aparcament. Segons Augé (1992), les “paraules fan imatges” i els no llocs “es defineixen també per les paraules o els textos que ens proposen la manera d’utilitzar-los, expressat de forma prescriptiva” (com la invasió de textos de les autopistes o dels grans supermercats). Fent cas d’això em fixo i fotografio els cartells i els anuncis que em van recordant on soc, com m’he de comportant i què puc esperar d’aquest espai de trànsit.

El lloc on centraré avui les meves observacions està format per dos grans espais separats per un vidre, el qual diferencia la zona accessible només per als que han d’embarcar en un avió de la zona accessible per a tothom. Els accessos a les portes d’embarcament són dos, indistintament per la part nord o sud de l’edifici. Allà es troben tota una fila ordenada d’arcs de seguretat amb agents d’una companyia privada (Grupo Trablisa) que gestionen el control dels passatgers. El flux de persones és automàtic, continuo, ininterromput. Tots pugen de la planta inferior amb l’equipatge de mà i la targeta d’embarcament ben visibles. Quan són a dalt, tots es fan la mateixa pregunta (“Per la dreta o per l’esquerra?”). Només uns pocs ho demanen explícitament a una empleada d’ADENA que seu darrera d’un taulell. La resta arriben ells mateixos a una conclusió: tant se val si van per la dreta o per l’esquerra (un cartell que així ho indica passa desapercebut per a la majoria de passatgers). Les seves mirades són més tenses, més ansioses, que quan eren a la planta de baix.

Em fixo en un detall: el flux de passatgers entre les tres plantes està perfectament estudiat. En teoria, l’acompanyant que ve a cercar a un passatger que arriba a l’aeroport entra i surt per la mateixa planta d’arribades. Per això només dos ascensors, de 33 places cadascun, comunica la planta zero amb la dos. Els passatgers que marxen de l’illa arriben directament a la planta dos en cotxe, autobús o autocar i, una vegada facturat l’equipatge, pugen a la planta quatre, on soc ara. Per aquest motiu, de la planta dos a la quatre parteixen 12 escales mecàniques amb una capacitat per portar 20 persones cadascuna, és a dir, un total de 240 passatgers a la vegada. Tanmateix, de la planta quatre a la dos només hi ha dos ascensors que les comuniquen, com els de la planta zero, a més de sis escales no mecàniques. Igual que a una autopista, on els carrils es multipliquen o es redueixen segons la zona geogràfica, i on trobem també carrils d’acceleració, d’entrada o d’aturada, aquí el “tràfic” de persones està estudiat fins al punt que és la infraestructura la que “ordena” el flux de passatgers.

Mentre transcric les meves notes del dia en el blog, repasso el capítol 4 del llibre “Paseando por la ciberciudad: tecnología y nuevos espacios urbanos” de López et alter. Me n’adono d’un fet que em sembla important (tot i que només és la meva opinió): el discurs de l’aeroport com a espai de trànsit es construeix amb la pràctica social del moviment i les esperes dels passatgers. El moviment continuat, fluid, ho és tot en aquest espai de trànsit. Com també ho és per a l’espai urbà, tal com apunta De Certerau (1980). Només que en aquesta “coreografia” humana, en aquest riu de persones, no es deixa gaire marge a allò imprevist o fortuït. No hi trobem la varietat de persones de la qual parla Delgado (2002). Aquí hi ha viatgers, més rics o més pobres, més guapos o més lletjos. Però el nou rol anul·la, durant un període de temps, els anteriors, els rols urbans. Es pretén minimitzar qualsevol alteració en el flux de persones. El discurs de l’aeroport és aquest flux. Cadascun dels passatgers contribueix a construir-lo. Un flux que és automàtic i controlat, vigilat i dissenyat. La relació contractual entre aquest no lloc i cada passatger redueix a la mínima expressió la interacció social, allò que Delgado (2002) denomina “vincles dèbils i precaris connectats entre sí”. L’apropiació que fan els passatgers de cada racó de l’aeroport resulta efímera (passa d’un lloc a un altre, s’espera, passa a un altre lloc). L’aeroport és un organisme viu amb un sistema circulatori que sovint pateix trombosis (Delgado ho denomina “coàguls de gent”), però que segueix funcionant perquè aquest és el seu estat “natural”. Sense circulació l’aeroport no existeix. Els passatgers de la sobremodernitat han après aquest llenguatge (el del moviment als aeroports), saben com funciona i contribueixen a “escriure” el seu discurs. Els textos escrits que els passatgers troben per tot arreu (i que també senten pels altaveus) no són més que contraccions d’aquest organisme per mantenir viu el flux. Es tracta d’una mena de metallenguatge. Són paraules escrites amb la intenció que els individus puguin escriure, amb unes altres, el discurs de l’espai de trànsit. I, tanmateix, la paraula pronunciada pel passatger no té cap rellevància. Un viatger pot romandre en silenci durant les hores en què transita per l’aeroport i contribueix igualment a rescriure el mateix discurs. L’aeroport comparteix elements amb l’espai urbà. Hi trobem els anuncis publicitaris, les tendes de roba, la policia, l’estructura dels edificis. La gent es pot deixar veure. Però l’espai i el temps empenyen el passatger cap a l’exterior de l’aeroport, cap a l’avió o cap a la ciutat. Abans de seguir amb les observacions necessitava trobar una mica la relació entre el que veig i el que he llegit fins ara. (Pensaments)

La planta quatre de la terminal té una sèrie de comerços i serveis situats a prop dels controls de seguretat (a banda i banda de l’edifici). Per l’entrada de la dreta hi trobem una farmàcia, un bar i una tenda de pell, aquesta darrera sembla que tancada. Per l’entrada de l’esquerra veig un altre bar (gairebé idèntic a l’altre), un caixer de “La Caixa”, i una papereria.

Em demano si aquests són els comerços imprescindibles en aquesta zona fronterera que és el control de seguretat. Què li cal a un viatger abans de sortir de viatge? Medicaments, diners i un diari o revista? Potser sí. I potser també els dos bars serveixen per prendre l’imprescindible cafè que ajuda a fer més lleugera les esperes. No hi ha gaire gent asseguda a les dues terrasses que hi ha dins l’edifici. Em sembla que els passatgers tenen pressa per passar el control de seguretat. A l’altra banda dels controls hi ha més tendes. L’ambient se sembla més al de un centre comercial (un no lloc dins un altre no lloc?). A través del vidre que m’impedeix l’accés (jo no tinc targeta d’embarcament) veig l’habitual “Duty free”, la tenda lliure d’impostos. Anys enrera aquest gran comerç (una mena de supermercat de luxe) es trobava a l’abast de qualsevol persona que anés a l’aeroport, tot i que era també obligatori mostrar una targeta d’embarcament per poder comprar-hi. Ara només és un privilegi per aquells que han d’agafar un avió. Em sento part d’una minoria discriminada: jo allà no hi pinto res, a un aeroport els viatgers són d’una categoria social superior a la meva. Al voltant del “Duty free” hi ha més bars i altres comerços. Veig que molts passatgers que han travessat el control de seguretat s’aturen allà una estona per voltar per les tendes. Ho fan amb la mateixa actitud que els usuaris dels centres comercial: simplement passegen, miren, toquen, s’emproven perfums, prenen un cafè. Hi ha una sensació d’uniformitat humana que crida l’atenció. Els semblants són d’avorriment, però d’un avorriment assumit i dignificat per cert aire d’elitisme social.

Des del moment en què el passatger decideix travessar la frontera dels controls de seguretat, per accedir així a la zona restringida dels embarcaments, comença un ritual grupal que no deixa cap marge de maniobra a la iniciativa individual. Em situo molt a prop del darrer arc de seguretat d’una de les dues entrades (el vídeo està filmat des d’aquesta posició).

Els subjectes arriben a la cua de passatgers i es troben amb uns circuits delimitats per unes cintes de color vermell que els obliga a seguir un camí. És un camí sinuós, format per un seguit de revolts que els condueix fins a una taula. Decideixo fixar-me en una persona en concret (al vídeo apareix un home llevant-se la jaqueta just davant meu).

Aquest senyor agafa un safata de plàstic transparent, mira què fan els altres i decideix fer el mateix. Només que enlloc de treure’s el cinturó, les monedes que porta a la butxaca, el rellotge i la jaqueta aprofitant aquella taula, ho fa en terra, donant una sensació de caos i d’incomoditat que em porta a sentir una certa llàstima per ell. Si això mateix ho fes una persona enmig d’un carrer, em sembla que sentiria vergonya aliena, em sentiria incòmode i miraria cap a una altra banda. Però aquí no passa res, aquest home passa desapercebut perquè més o menys tothom fa el mateix. (Despullant a la gent: cal vigilar amb els mitjons foradats). Mentre soc en aquest punt de l’aeroport, compto el número de persones que travessen el control davant meu: 41 persones passen per sota d’un únic arc de seguretat en aproximadament quinze minuts. D’aquestes, a vint-i-una no els sona l’alarma de l’arc i a vint sí els sona. Per tant, un cinquanta per cent dels passatgers es veuen obligats a revisar les seves pertinences, a tornar enrere, a desprendre’s de fins al més mínim detall que portin a sobre, a llevar-se les sabates i a passar de nou per l’arc. Això sí que és un veritable “coàgul de persones”. Si els torna a sonar l’alarma (un soroll fort i una banda de llum vermella que s’encén) el vigilant de seguretat (que en aquest punt en concret és un home) utilitza un detector electrònic manual en el cas que el passatger sigui una dona, i les seves pròpies mans en el cas que sigui un home (el clàssic registre policial amb els braços del passatger en l’aire). Sobre aquest precís ritual anoto una sèrie de consideracions que em semblen interessants: (Coàguls de gent i l'alarma que no para de sonar)

- Evidentment, el fet que la gent s’hagi de deixar grapejar per un desconegut resulta un fet extraordinàriament excepcional. En el dia a dia, les persones ens encaixem les mans, ens donem copets a l’esquena, ens donem petons amb els més íntims o ens toquem amb passió fent l’amor amb persones encara més íntimes. Però quan permetem que algú ens toqui i hi consentim sense badar boca? Mai.

- La domesticació aeroportuària ha arribat fins a un punt tan extrem que el soroll de l’alarma actua com a estímul incondicionat semblant al d’una rata de laboratori en un experiment de condicionament clàssic o instrumental. El passatger es posa a disposició del vigilant, es rendeix davant d’ell. Un vigilant de seguretat té una autoritat delegada per la Guàrdia Civil, però res més (no pertany als cossos i forces de seguretat de l’Estat). I, tanmateix, ningú protesta, ningú es queixa (en canvi, sí ho fan a les portes de les discoteques o dels hipermercats). Aquell renou que sona serveix d’eina de control. Hom podria dir “deixa’m passar, no porto res, confia en mi”, però no: el passatger gira cua i ell mateix s’autocontrola, s’aplica la normativa. On és la capacitat de rebel·lia, de desobediència, de l’individualisme que es pot veure fora de l’aeroport? On és la indisciplina mentre conduïm el cotxe o mirem un partit al camp de futbol?

- En general, molta gent és pren el registre manual a broma (l’anomenat “cacheo” en castellà). La influència de la televisió i del cinema ha arribat també fins a un punt que molts passatgers somriuen mentre el vigilant registra totes les parts del cos que li està permès tocar cercant armes o objectes prohibits. S’ho prenen a broma, se senten protagonistes durant cinc segons d’una pel·lícula en la que ells són els innocents. I se senten observats, i això els agrada. Fugir de la rutina sempre és un plaer per a tothom. I aquest fet afegeix una dosi efímera de protagonisme que possiblement enlloc més sentiran (estaran desitjant molts passatgers que es dispari l’alarma del detector de metalls?).

- Si a un passatger li sona repetidament aquesta alarma, aleshores es reflecteix un cert nerviosisme en el seu rostre. Se sent impotent (“què més puc fer? No porto res!”). En general, pel que he observat, els vigilants deixen passar a aquestes persones, malgrat el risc per a la seguretat. Se suposa que es deixen portar per la intuïció. ¿No poden ser uns terroristes un nen petit o una dona gran que va amb una crossa? ¿No ho pot ser tampoc una persona que expressa angoixa o ansietat? ¿Quina cara fa un terrorista? (L'arc de seguretat: una atracció recreativa?)

Sigui com sigui, de l’estona que porto assegut en aquest racó discret en trec fonamentalment una conclusió: en aquest lloc es produeixen uns nivells de conformisme, de resignació, difícils de trobar en altres espais. ¿Què té aquest lloc (no lloc) que fa que tothom es comporti d’aquesta manera tan disciplinada? En la mitja hora que porto aquí no he vist ni un incident, ni una mala paraula, fins i tot sembla que la gent parli fluix. ¿Per què la gent no es comporta igual als embussos de tràfic o a la sala d’espera d’un metge, quan porta una hora esperant? ¿Per què els alumnes no són igual de disciplinats a classe o als cinemes, mentre miren una pel·lícula? Em sembla que aquest lloc imposa un control social molt particular que tothom percep. (Conformisme) Quan em dirigeixo a l’altre control de seguretat provo de fer una foto més. Aleshores una vigilant de seguretat em fa que no amb el dit alhora que emet un soroll amb els seus llavis (el clàssic “ssss” quan es vol renyar a un infant). Això em deixa en evidència. Ningú m’ha mirat (crec) però jo em sento malament. Darrerament ningú m’havia cridat l’atenció i m’ha hagut de passar justament aquí, en un aeroport! Sento que tinc part de culpa, jo sabia que possiblement en aquest lloc no es podien fer fotos. Així que amb remordiments i vergonya amago la càmera de fotos en la seva funda i decideixo marxar de l’aeroport pel mateix camí que he utilitzat per arribar-hi fa dues hores i mitja. Mentrestant comença la meva paranoia: si aquesta dona m’ha cridat l’atenció, potser fa estona que han detectat la meva presència mitjançant les càmeres de vídeo. Les observo mentre camino. M’imagino a la policia sortint per tot arreu tallant-me el pas. O anant a casa meva per interrogar-me. En aquell moment decideixo no penjar els vídeos que he filmat avui (tot i que dies més tard sí que ho faig). Em vaig repetint a mi mateix: “la he pifiat, la he pifiat, la he pifiat”... Minuts abans em demanava per l’efecte de tots els artefactes que he vist, i del mateix discurs d’aquest espai de trànsit, en les meves pràctiques socials. Aquí tinc la resposta: el que estic pensant és la conseqüència de la influència d’aquest espai en la meva forma d’interpretar uns fets. La paranoia em va durar unes quantes hores més. (les meves paranoies en aquest espai panòptic)